Sebastiana Quetglas Estarelles

Bunyola 1939 

¿On vàreu néixer?

Vaig néixer a Bunyola en es carrer d'Orient es 7 de març de 1939. 

¿D’on eren es vostres pares? 

Es meus pares eren tot dos bunyolins; tenc un germà i una germana. A Bunyola vivíem en es carrer d'Orient a una casa que era des meus pares; quan me vaig casar hi vaig anar a viure. També teníem una casa en es carrer de Sant Bartomeu, i vaig viure un parell d'anys a sa Costa de s'Estació.

¿Quina feina feien es vostres pares? 

Es meus pares eren carboners i després pagesos, no tenien estudis, però tampoc eran analfabets, sabien llegir i escriure; en varen aprendre pes seus propis mitjans, havien anat un poc a escola.

Jo anava amb ells an es "ranxo" a fer carbó. Quan vaig tenir devers deu anys es meus pares passaren a una finqueta a baix de s'estació que li diuen Son Roca, i d'aqui me ve es malnom de na Sebastiana de Son Roca. D'aquí també me ve sa cultura de tonades i de cançons; ho vaig aprendre des meus pares, fent feina en es camp, ells eren molt cantadors. Abans no hi havia cap divertiment, ni ràdios ni televisions; mos divertíem cantant, xerrant i contant coses.

A sa finqueta hi havia molt d'ametlerar i garroverar. Llavors conràvem a base de civada, ordi, faves i blat. Es temps des segar venien unes dones a fer-hi feina perquè així mateix hi havia una bona extensió, i com que jo era un poc cantadora i aquestes dones també, així vaig aprendre totes ses cançons.

¿On vareu ser batiada? 

Vaig ser batiada a Bunyola i es meus padrins també eren bunyolins. Es meu padrí era un germà de mon pare, i sa meva padrina era una germana de ma mare.

¿Quina ha estat sa vostra professió?  

Sa meva professió ha estat bàsicament dedicada an es camp. També he estat cosidora i brodadora. Quan no hi havia feina en es camp cosia per encàrrec. Es vespres també anàvem a aprendre corte i a cosir a màquina; jo i sa meva germana pujàvem a sa finca amb sa bicicleta.

¿Quins estudis teniu? 

No tenc molts d'estudis, de molt jove ja feia feina en es camp, però llavors va sortir una llei que fins an es catorze anys havíem d'anar a escola, i jo ja tenia es paneret per anar a collir olives a s'Alqueria Blanca, i vaig haver de tornar es paner perquè havia d'anar a escola. Me vaig treure es cetificat d'estudis es vespres amb don Pedro Rotger i dona Catalina, sa seva dona.

No conec altra llengua més que es mallorquí i es castellà.

¿Quines són ses vostres aficions? 

D'aficions en tenc moltes, però n'hi ha una que me duu pes camí de s'amargura, que és es ball mallorquí i ses cançons. Quan era al·lota vaig prendre part amb una agrupació que ballaven espanyol, també vaig anar a una acadèmia a Palma per aprendre'n; aqueixa agrupació se deia "Fantasía española" i "Santa Bàrbara", perquè ballàvem una part de mallorquí i una part de ball espanyol. Tot això se va desfer, jo me vaig casar i ho vaig deixar anar.

A Bunyola feia desset anys que ja no se feia cap activitat de ball, tot s'havia perdut, va ser llavors que vaig començar a ensenyar a ballar, d'aquí ve s'Escola de Ball. Tot va començar perquè es grup de teatre de Bunyola va muntar s'obra "Siau benvinguts", en què cantaven tonades i cançons. Es grup va saber que jo en sabia i vengueren a demanar-me si volia cantar. Llavonses ells mateixos me demanaren per aprendre de ballar i així vàrem començar. Crec que va ser una bona feina, perquè, ara s'Escola de Ball està molt reconeguda no només a Mallorca, sinó també fora de Mallorca. Per a mi s'Escola de Ball és molt important i l'estim molt, hi he donat tot es meu esforç i tot allò que sabia.

Fa un parell d'anys vaig formar un grupet de tonades antigues, inclús vaig fer un curset per ses nines de cançons de jocs. Abans tots es jocs se feien a base de cançons, tant si era botar com jugar a la pilota; totes aquestes cançons jo les sé i estava molt contenta quan ses nines me deien que elles també a s'escola hi jugaven.

¿Què recordau de sa vostra infantesa? 

No me'n record des meu alletament, però supòs que ma mare me va donar de mamar perquè aleshores no hi havia biberons. Aquí a Bunyola hi havia dides, però la majoria ajudaven a mares que no podien donar de mamar an es seu fills, eren parteres que ja havien desmamat els seus fills i llavors seguien donant de mamar amb un altre. Però jo només ho he sentit contar, això, no ha vengut a temps meu, és més antic.

Sa meva infantesa i jovenesa va passar a sa finqueta; fèiem feina, però també jugàvem. Ma mare mos pujava an es poble i llavors jugàvem en es carrer. Es jocs eren jocs de carrer. Quan jo era nina no hi havia tants de cotxes com hi ha ara; ses nines jugàvem a sa pilota i a botar, hi havia també es jocs de temporada que jugàvem en es carrer i en es pati de s'escola.

¿Fins a quina edat anàreu escola? 

Vaig anar un poc a ca ses monges i a ca sa mestra, ella feia escola a ses nines, i s'home an es nins. S'escola estava devora on ara és s'Aldi,  era  s'escola pública de ses nines. Es nins anaven an es pins. També hi havia a ca ses monges, on només hi anaven nines. Hi havia pares que deien que a s'escola pública s'aprenia més que no a ca ses monges .

Sa part de s'horabaixa no fèiem escola, només brodàvem i fèiem randa; això se deia costura. També passàvem el rosari.

Vaig anar a escola fins an es deu anys i fins an es catorze anys per treure’m es certificat, perquè sa llei així ho deia, però mos agradava més anar a fer feina que anar a escola.

¿A quina edat començàreu a fer feina? 

Com he dit, vaig començar a fer feina molt joveneta. La majoria de nins hi començàvem; sempre n'hi havia de nines "bien", que no, però jo era de família humil. Sa meva feina comença en es "ranxo", amb tota sa família, però també anàvem a collir oliva a ses altres possessions. Sí, era una feina dura, però mos ho passavem bé, ses majors mos ajudaven, mos daven es paner més curioset, si anàvem a escarada elles mos ajudaven sempre, mos davem qualque grapada, sa gent sempre s'ajudaven unes amb ses altres. S'escarada era fer vint paners, quan estàvem mos n'anavem; mos pagaven a tant és paner fins a s'hora.

¿Com vàreu conèixer es vostre home? 

Es meu home també és bunyolí i el vaig conèixer a Bunyola, però sa seva família eren talladors de pins. Ses famílies se n'anaven a fer cortes per a tot Mallorca; venien només per ses festes senyalades, i així el vaig conèixer. Perquè aquí a Bunyola hi havia un encant d'un passeig des de sa plaça fins a can Cavaller. Aquí se coneixien totes ses parelles. De passeig només n'hi havia es dimecres, es dissabtes i es diumenges; aquí el vaig conèixer. Mos casàrem quan jo tenia 24 anys, a Bunyola a les deu des matí. Aleshores només hi havia un cotxe o dos que era d'un mecànic que llogava aquest cotxe per ses noces i me va venir a cercar a sa finqueta. Es berenar el férem a sa granja, de xocolata, d'ensaïmades, quartos amb gelat. També me feren un reportatge de fotos que va ser es primer que hi hagué a Bunyola.

¿Recordau com era ca vostra?  

Ca nostra era una casa de pagès i molt familiar, era bastant gran però molt senzilla. Hi havia ses habitacions des nins i de ses nines. Sa vida sempre se feia dins sa cuina, que era molt gran; hi teníem es rentadors, sa cuina i un bon escalfapanxes i una bona camilla on hi fèiem sa labor. No teníem llum d'electricitat, tot això era a Son Roca, és clar; en es poble ja n'hi havia. Hi vèiem amb llum d'oli amb llumetes, llavors va sortir es "petromax" que anava amb benzina, i després amb llum de carburo. Mos n'anàvem a dormir amb un espelmatori en sa mà. Sa meva joventut fins que me vaig casar va ser sense electricitat.

Es lloc de sa casa on més habitàvem era a sa cuina, tant en s'hivern com en s'estiu. Sa casa tenia s'entrada principal que era es menjador; ses habitacions les teníem dalt, però només hi anàvem per dormir.

¿Es menjars eren molt diferents des d’ara? 

Es menjar era poc variat, cada any fèiem matances i anàvem ben poc a sa carnisseria. Sempre sembràvem tomàtigues, faves, mongetes. Es pa també el fèiem a ca nostra, per això, es menjar era de tot allò que teníem i collíem a ca nostra, com sopes, un arròs de carboner, que és fet amb un sofregit amb ceba i tomàtiga i llavors amb totes ses verdures que li vulguis posar; ve a ser un arròs brut, amb brou, no és sec.

¿Com era sa vida social des poble? 

A Bunyola sempre hi havia molts de cafès, però ses dones no hi entràvem. Ses dones fèiem molta vida de carrer, sortíem a prendre la fresca, però no a sa plaça. Podríem dir que allò que fèiem era un veïnadejar. Fèiem erem un rotlo de quatre o cinc veïnades, fèiem feina i xerràvem.

Es vespres hi havia molta vida, s'ensenyaven moltes de coses, com cosir, brodar... Perquè un temps ses dones totes havien de saber donar aquells punts i aquelles sargidures. Hi havia aquelles mestresses que ho ensenyaven a fer i a saber fer-se roba; no era com ara, sa roba la fèiem durar molt, si s'espenyava hi fèiem sargidures. Hi ha una dita que deia "val més pegat que forat". Tot era molt diferent d’ara, fins i tot es nins jugaven més, sempre hi havia aquell remolinet de nins que jugaven.

Ses cançons que sé, com ja he dit, les vaig aprendre des meus pares i de sa gent des camp. Quan collíem oliva hi havia talls de dones que venien d'altres pobles, sobretot de llocs on també hi havia oliva, que se deien "ses porxeres", perquè vivien i dormien dins es porxos que hi havia pes camps. Aquestes cantaven i ballaven fent es ritme amb una porta o amb una pastera, no tenien altres instruments i així se divertien, d'aquí ve sa jota que noltros feim.

Aquí a Bunyola sempre hi havia agrupacions de ball. Jo vaig aprendre de ballar mirant es meu germà que ballava amb una agrupació; ell me duia an es assajos, jo era petita. Assajaven amb una gramola o un fono i a jo me feien rodar, aprenien es punts i ballaven, i a jo se veia que ja m'agradava i de veure com ballaven quan vaig ser més grandeta jo ho sabia ballar. En es poble ballàvem per a ses festes de Sant Mateu, que ve de molt antic. També sortíem a ballar per altres pobles que no hi hagués agrupacions. Músics, n'hem tengut de molt bons com es germans Picarola i es Nadal.

Es Teatre ja és molt antic a Bunyola, de fa molts d'anys, ja que es Bujosa ja els coneixia com a homes de teatre. De joveneta ja hi havia cinema, sa feia es dissabtes i es diumenges. A Palma no hi anàvem mai; per Nadal anàvem a ses títeres, i an el Ram, però això només eren coses senyalades; a Palma quasi no hi anavem mai. Per a nosaltres "es passeig" era sa cosa més important, era sagrat, no hi solia haver cap parella que passàs de can Cavaller; si en passava ja era murmurada. S'al·lota que festejava anava a sa vorera, no anava mai as mig. Hi solíem anar quan es pares mos deixaven sortir, això solia ser devers es quinze anys.

De costum abans de seure a taula sempre havíem de resar es parenostre. Ses campanades eren molt respectades es mig dia, quan tocaven sa gent s'aturava, resaven ses tres Avemaries i es homes se llevaven es capell. Això ho he vist, en es camp i dins es poble, on es homes se llevaven sa boina o és capell. Per anar a missa no hi podíem anar en màniga curta i sense vel. Per això teníem uns maniguetes que mos posàvem per anar a missa, perquè això d'anar sense màniga és més modern, ningú hi anava en màniga sisa.

Quan hi havia es sermons no hi podíem faltar. N'hi havia molts, com es de ses filles de la Puríssima, es de ses mares cristianes... Dins cada mes hi havia sa missa de ses mares cristianes, de ses nines des “rebañito”…; tot eren agrupacions diverses on tothom ho era. Encara me'n record que teníem unes medalles amb un floc, es de ses filles de la Puríssima era de color de cel, es de ses mares cristianes vermell, i ses filles "del rebañito" el duien verd, aquestes eren ses més petites. Es sermons se feien en es local d'Acció Catòlica, que era des Convent; el local el pagàrem entre tots, i férem comèdies i rifes per pagar-lo. A Bunyola sa nostra distracció sempre estava lligada amb l'Església.

Pels Reis se feia sa cavalgada i solien representar sa comèdia dels Reis, a sa plaça. Dins l'església no hi solien fer mai res, ni tocar una guitarra. També els representaren en es mercat.

¿Sabeu qualque rondalla o llegenda relacionada amb Bunyola? 

De rondalles o llegendes de Bunyola no en sé cap, però de cançons les sé totes. Hi ha aquella que diu "Bunyola n'és un poblet", i la te cantaré amb so to de sa pastera: 

Bunyola n'és un poblet

i que té molt bona gent,

i que té molt bona gent.

També te pels llogarets,

També te pels llogarets

Baix des Puig i Orient,

Baix des Puig i Orient. 

Aquesta cançó jo la sé de fa molta d'estona. Les sé d’haver-les sentides, pensa que totes ses feines del camp tenien ses seves tonades i tothom les cantava. Son pare de ma mare, m'han contant que era molt glosador; va fer un glosat al rector Torrandell quan va morir; per no res ja se posava a fer gloses, de malnom li dein "en Nuet". Li havien posat aquest malnom perquè quan cobrava sa setmanada posava es doblers dins un mocador i feia un nuet, per això li varen treure aquest malnom. Ara te diré una glosa seva que per cert nosaltres la cantam en una jota i li posàrem música. Sa meva padrina, sa mare de ma mare, també nomia Sebastiana, i li deien de malnom “na Sebastiana divertida”, perquè ho era molt, de divertida. Vivia a ca na Vidre, que era as cap damunt de sa part d'Orient. Tenien un bocinet de terra, marjades i animals. Un dia per devora ca seva hi havia es llosers que paraven lloses per caçar, amb això es padrí li va treure aquesta glosa a sa padrina:  

Està alerta, divertida,

que cap animal t’engany,

perquè a damunt ca na Vidre

hi han posat un parany. 

Ell tenia un do innat; jo també el tenc i moltes de ses cançons que ballam són compostes meves; es meu germà també es bo fent gloses. Ara te'n dire una de molt guapa que diu així: 

Ves alerta ballador,

mira bé sa balladora,

que a vegades és traidora

i mira si t’engana o no. 

Vaig treure aquesta cançó perquè és ball mallorquí té unes normes, es ballador ha de seguir sa balladora en es punts que ella li doni, principalment a ses jotes ell ha de mirar-la bé. Llavors en vaig fer una altra que diu així:  

No em miris de coa d'ull

quan passes pel meu costat

jo sé que encara t'agrad

i tu saps que jo te vull. 

I llavors diu: 

 Garrideta, si volies venir

amb mi a passejar,

saps que et podria comprar

un confit i el xuparies.

I llavors una altra per un ball que diu així: 

 Encara on és sa darrera,

altres en volem cantar;

que se puguin esbravar

els que tenguin més ballera. 

Aquestes quatre les cantam amb tonada de fandango.

¿Trobau que ha canviat molt es poble de quan éreu jove a ara? 

De quan era jove a ara es poble ha canviat molt, principalment en ses relacions entre sa gent. Com t'he dit, abans sa gent li agradava xerrar, sortir i veïnadejar; ara tothom té de tot a casa seva. Abans per començar hi havia poca gent que a casa seva tenguessin cisterna, tots es veïnats anaven a cercar aigua an aquell que en tenia amb una gerreta, sempre donant aquell "per amor de Déu sia" que era donar ses gràcies. Ara tothom està dins ca seva i no se preocupa per res ni pes altres, abans tot era més familiar. Jo encara vaig a l'antiga, m'agrada molt ses relacions entre sa gent.

En quant a sa cultura des poble hi ha de tot, n'hi que la defensen i estimen, i n'hi ha que no en volen saber res. Però molt fa que es conservi que vagin sortint iniciatives noves i gent nova, no només dins sa s'escola de ball, sinó dins altres aspectes.