Andreu Cabot Gamundí

Bunyola 1922 - 2007

Es meu nom és Andreu Cabot Gamundí i sempre m'han dit Andreu Cabot, així em coneixen.

¿D’on eren es vostres pares? 

Vaig néixer a Bunyola dia 22 de juliol de 1922. Mon pare era d'Orient i ma mare de Bunyola. Vaig néixer en es Camí de Calbet, en una casa que li deien can Pere Joan Moreno que encara existeix. En es quatre anys vàrem anar a viure a sa plaça, a can Paco de cas Ferrer. A sa plaça hi havia una ferreria on ferraven ses bísties as mig des carrer; aquesta ferreria travessava amb so carreró de Sant Pere.

Ma mare me va alletar, també en va alletar altres. Si moria sa mare de qualcú, com na Maria de can Porro, ella les dava llet, perquè abans no hi havia productes substitutoris. Ma mare en aquest sentit va fer una bona feina.

¿Quina feina feien, es vostres pares? 

Mon pare era jornaler des camp i ma mare li ajudava en ses sitges, feia ses feines de la casa i es menjar. Estudis no en tenien, llavors ningú anava a escola. Jo crec que ma mare ni tan sols sabia posar es seu nom; mon pare sí que en sabia una mica.

¿Quants de germans éreu? 

He tengut sis germans; una germana va morir a s'any i mig, i un altre germanet que feia es meu nom va morir en es set anys de febres. Jo vaig ser molt ben arribat quan vaig néixer, perquè vaig substituir es germanet que havia mort i me varen posar es seu nom.

Cada any hi havia una plaga de febres, perquè no hi havia aigua canalitzada i es al·lots bevien aigua d'unes aixetes que hi havia pes carrers. Sa síquia que començava a sa font de la vila, estava destapada des de sa sortida des poble, de devora sa farmàcia fins a sa sortida des coll d'Orient; allà hi queien animals, rates i de tot. Es al·lots anàvem a beure a ses aixetes; per això agafaven aquestes malalties, tifus principalment i cada any se'n morien.

Abans se morien molts de nins i tocaven sa campana des "Albats". Ara hi ha molta de gent que ja no l'ha coneguda, se tocava quan moria un nin.

Això se va començar a arreglar quan es Mestre Colom i es metge Estarelles, que eren molt amics, començaren a fer es clavegueram de cap a cap juntament amb ses obres de s'escola nova.

¿On vàreu ser batiat? 

Vaig ser batiat a Bunyola, es meus padrins eren bunyolins tots dos de sa part de ma mare; clar de part de mon pare eren d'Orient i estaven un poc així. Es meu padrí va ser el tio Joan, son pare de ses Gamundí, i eren modistes. Allà on ara venen loteria [cantonada de la plaça amb el carrer de Sant Mateu], era una carnisseria des meu padrí, que per cert va anar a Cuba i allà va fer feina dins s'aigua, va agafar artrosi i no podia moure ses mans. Jo li anava a comprar es xots i li duia es comptes, una germana seva era sa meva padrina.

¿On vàreu combregar? 

Vaig combregar a Bunyola, com que vaig anar a ca ses monges fins es set anys, elles em prepararen per fer sa primera comunió. També tenc a dir que sa religió la dúiem a dins s'ànima, tots es al·lots no mos podíem alliberar de tots es sermons que feien per ses festes (Quaresma, Nadal...). Es pares quan arribàvem a ca nostra mos demanaven de que havia anat es sermó, però tots es sermons sempre eren iguals, i devora es foc els havíem d'explicar.

¿A quina edat començàreu a anar a escola? 

Abans s'escola era una cotxeria allà on és ara sa farmàcia. Hi havia cent trenta-set al·lots sense gens de ventilació. Es mestre Colom va arribar a tenir una nòmina de cent trenta-set al·lots, però més d'un cinquanta per cent perdien sa mitat de classes, perquè se n'anaven quan era hora de collir oliva, garroves.. també anaven a espedregar. Es al·lots també fein s’escola per defora… Ses mares se pensaven que eren a escola i eren pel món, i clar no s’arribava a tenir una classe contínua.

Jo hi vaig anar així i no aprenia res, hi anava dos dies i llavors no hi tornava. Quan es mestre Colom va tornar a ocupar es seu lloc dins s'escola ja me coneixia, era molt amic de ca nostra, va dir an es meus pares:

- No el me prengueu, l'he de tenir un any amb jo.

Mestre Colom mos coneixia a tots, perquè ja havia fet escola an es nostres pares, ja sabia qui eres i de quin peu te calçaves, girat de cap a sa pissarra me deia:

- Cabot calla!

Coneixia tot es poble i tots es llinatges; tenc de reconèixer que per a jo va ser un segon pare.

Record que com que era un home de dretes i d'església, l'any 31 el desplaçaren an es tercer lloc, quan ell havia esta es promotor de s'escola i tota una institució. No va voler estar a ses ordes des mestres republicans, encara que tenguérem dos mestres bons, don Miquel Fuster, i don Pedro Rotger; només duraren del 31al 36. Es mestre Colom va demanar es trasllat i l'enviaren al Terreno, allà no s'hi va trobar bé, va demanar tornar a Bunyola i ser es tercer. Quan va esclatar es Moviment el tornaren a posar en es seu lloc.

An es mestres republicans els condemnaren. Un, don Miquel Fuster, el processaren i el condemnaren, només perquè havia girat es Sants Cristos, obeint ordes, i el tancaren. A Bunyola hem d'estar contents que hi ha hagut autoritats amb so cap ben posat, com don Andreu Estarelles, es rector don Joan Torrandell, es batle Cerdà. Eren homes de pes i d'edat i varen declarar a favor d'aquest mestre, que el traslladaren en un altre poble; sa dona era de Sineu i va demanar per anar a Sant Joan, això va ser tot el què li feren. A Sant Joan més endavant li donaren sa medalla d'or d'"Alfonso Décimo el Sabio". S'altre mestre va quedar a Bunyola. Es darrers anys se'n varen anar a viure a Palma; sa dona encara es viva.

I ara parlem des mestre Colom, tenia aquests precediments: quan sortíem de ca ses monges i passàvem amb ell, mos donava una cartilla i fins que no la sabíem bé no mos passava més envant. Després passàvem an es grau preparatori, llavors an es mitjà i finalment an es superior. No tots arribaven an es superior, sí que és cert que es qui hi arribàrem en es servici tots vàrem ser sergents. Amb sos coneixements des grau superior podíem fer si volíem és batxiller. Es primer any donàvem sa lletra grossa, i es segon any sa lletra menuda, si no ho sabíem no passavem. És clar ell enumerava es primer, es segon i es tercer... per envant. Era molt sever, perquè es al·lots se criaven més en es camp que amb sa família, més amb sa feina que amb s'escola.

Jo, quan vaig començar seriosament amb ell, ja tenia tretze anys. Feia una puntuació de cada treball i segons sa puntuació mos passava des primers, o des darrers. Jo vaig tenir sa sort d'estar tot l'any en es primer lloc. Però hi ha un cas curiós, un dia vaig estar malalt i ell quan va davallar de s'escola se va aturar a ca nostra, i va demanar:

- ¿On és n'Andreu?

Jo era dins és llit. Ell va dir:

- Ah, molt bé, molt bé; menos mal.

Va dir. I es dissabte va donar una explicació de lo que era justícia i tal, i va dir que no hi havia dret que havent estant set mesos a davant ara per una malaltia m'haguessin passat. Quan va haver acabat me va cridar i me va dir:

-Si t'hagués trobat a cercar nius, aquell lloc des darrers era es teu per a tota sa vida.

¿A quina edat començàreu a fer feina? 

Vaig començar a fer feina amb mon pare en es camp, i en s'estiu anàvem a sa muntanya a fer carbó, era una feina molt dura, se feia tota amb xorracs, amb verducs. Si hi havia un matrimoni sa dona havia d'ajudar s'home a serrar es troncs perquè tallaven ses alzines més gruixades, ses que estaven senyades. Llavors ho havien de traginar a un rotlo que per ventura estava a tres-cents metres. Ses dones pelaven es troncs per fer sa sitja. Sa feina de carboner era duríssima, tot es dia tallaven amb una destral grossa. Quan havien fet sa sitja i li havien donat foc l’havien de guardar de nit i de dia, perquè si se foradava trobaven cendra, tot d'una havien de tapar es forat; no podien dormir-se; s’havien de rellevar.

Dormien dins una barraqueta que havien fet amb pedres Aquesta feina de carboner era ferotge, es carboner se traslladava amb tota sa família. Tenien una bístia i així mateix davallava son pare, que es dissabtes s'afaitava, feia sa compra per tota sa setmana; si podia, davallava prest per anar a sa missa des bon dia que era a les quatre i mitja o les cinc de sa matinada. Es diumenges solien fer voltes per sa muntanya, caçar i estar per allà. Això durava fins que venien ses ametles i per Sant Mateu solien ser aquí. Quan tenien molts de doblers, després d'haver passat tot s'estiu a a sa muntanya, duien devers 1500 o 2000 pessetes, compravem una quarterada a Son Muntaner o a Son Vivot, que eren possessions que s'establiren. Sempre pensant que l'aprofitarien quan no podrien fer feina; aleshores no tenien res, sempre podrien viure de sa quarterada.

Efectivament quan es carboners se retiraven tenien una bestieta, una somereta, dues cabres, un parell de porquetes i gallines. També sembraven llegum, hortalisses… Es diumenge feien una cisterna i de ses pedres que treien se feien una caseta, i llavors feien es clots per sembrar ametlers i oliveres, de ses pedres feien ses parets, tot això a hores perdudes. Però quan començaven a collir ametles se morien, i ara tot això ha quedat per as fills.

Jo fins an es 16 anys vaig fer aquesta feina, però es meu cas és un poc especial. Havia tengut de mestre es mestre Colom, que era com una institució a Bunyola, lo que deia anava a missa, es pares estaven subjectes an es seu parer; mai que un al·lot digués que li havia pegat, perquè son pare l’acabava d'arreglar.

Després vaig fer feina a sa tintoreria. A Bunyola es temps de sa guerra hi havia molts d'empresaris que es Moviment va fer desplaçar des seu lloc. Aquí vengueren molts d'empresaris catalans a passar vuit dies per fugir de ses Olimpíades i des trull. Els agafà es Moviment i se quedaren sense relacions, quatre s'uniren i posaren negocis. Aquí posaren una bugaderia (allà on hi havia sa fàbrica de teixits), admeteren tothom que hi volgués anar. Jo hi vaig anar, guanyàvem 4,50; fèiem torns, dos de vuit hores i un de nit per mantenir ses calderes, perquè tot estàs a punt. Jo, per quedar mitja hora més i donar ses puntuacions de com estaven es tenyits a s'altre que entrava, me donaven dos reals. Quan sa bugaderia es va traslladar a Santa Maria, vàrem cercar una altra feina, perquè només hi podia anar amb bicicleta.

Vaig passar a ser funcionari de Can Nadal, i vaig córrer tot Mallorca fent de cobrador. Durant sa guerra hi havia molts de deutes a cafès que l'amo havia desaparegut. Després vaig estar a ses oficines durant cinc anys.

A l'any 44 implantaren s’assegurança obligatòria de malaltia. Ses companyies d’assegurances varen demanar gent. Férem dos mesos de prova i després unes oposicions.

Quan sorties aprovat havies d'estar un any per veure si feies bonda i tot això. Jo amb aquestes oposicions quasi vaig tornar loco, perquè se'n presentaren dos-cents, tots amb batxiller i títols. Estudiava en sa nit, quan ma mare me cridava apagava es llum.

Hi havia vuit places i jo en vaig treure una. Axí vaig començar sa vida d’assegurances, encara no he acabat. M’he passat quaranta-cinc anys d'anar i de venir, amb bicicleta, moto i amb tren tant si plovia com si no plovia, no hi havia servei d'autobús.

¿Quins estudis teniu?

Sé mallorquí, castellà, i una mica de francès. Perquè durant set o vuit anys anava a veure una germana meva que vivía a França; estava inutilitzada per sa guerra, desset anys dins es llit. Quan l'anàvem a veure no me quedava altre remei que durant un mes o dos havia de xerrar qualque cosa, per això tenc quatre nocions de francès, però no en tenc costum, de xerrar-lo.

També tenc un curs de batxiller, amb un any ho vaig fer tot. Avui ingrés, demà primer i segon; és a dir en tres dies tot. Llavors ja vaig acabar s'escola i me vaig posar a fer feina.

¿Vos en recordau, a què jugàveu quan éreu nin? 

Com que es carrers eren de terra i de pedres, es tres punts alts des poble, que eren s'escola, cas Valencià i can Far, tots es al·lots quan feia mal temps i no podíem anar a fer feina, mos aplegàvem i fèiem una bolla de neu, quan rodava arreplegava terra i arribava a pesar un parell de cent de quilos. Es primer que acabava més aviat la duia a sa plaça. Arribaven a fer tres bolles de neu; llavors hi jugàvem un munt de temps.

També jugàvem a "trambai", a olla, a cartes… Es punt per fugir des mal temps era es carreró de ses Sopes; com que està tapat, allà s'hi arribaven a posar un munt d'al·lots que jugàvem a tot, baldufes...

Allà on ara és Sa Nostra hi havia son pare des Palous que era fuster, un fuster grosser de carros; es al·lots li duíem alzina i ell mos feia una baldufa que valia quatre cèntims, llavors anàvem a can Paco que era devora i mos posava una punta.

També jugàvem a fer un "tec poll i fort", que consistia a agafar una costa, tiràvem una salivada en terra i es que li feia més enfora havia de posar sa baldufa, es altres l’havíem de tirar amb sa corda, si no la feríem havíem de posar sa baldufa, però si la feríem pegàvem amb sa baldufa fins que sa baldufa quedava feta trossos. Amb ses baldufes també fèiem rotlos i així ni s'espenyaven. Hi va haver un parell d'al·lots que eren molt bons tiradors que quan tiraven sa baldufa no fallaven mai.

També jugàvem a encalçar, a amagar, tocar sa mare es cego i a tot això.

¿On féreu es servici militar? 

No vaig fer es servici militar, vaig estar a punt d'anar an es "frente", me faltaren dues quintes per anar-hi, tanta sort que sa guerra se va acabar quan jo tenia catorze anys perquè en es setze anys hi hagués hagut d'arribar a anar.

No hi havia relació amb França, allà hi tenia un germà i una germana. Si es pare era seixantí i no tenia cap germà més gran no feia es servici, però si el tenia ja l'havia de fer. Es secretari de s'Ajuntament li interessava tenir-me aquí perquè jo li ajudava en sos programes de ses festes. Ja tenia es papers preparats perquè el volia fer, volia ser militar, m'agradava sa carrera de militar voluntari, també volia sortir des camp. Es secretari va dir a ma mare que podíem fer qualque cosa perquè jo no fes es servici, ma mare va dir que sí, varen donar com a desertor es meu germà que estava a França i que no teníem noticies seves. A vegades me n’he penedit de no haver-lo fet.

¿On i com coneguéreu sa vostra dona? 

A sa meva dona la vaig conéixer s'any que varen formar una institució provincial per fer reviure es antics costums des poble, es balls típics, rondalles o teatre, que un temps hi havia hagut. Me varen fer delegat per moure tot aquest sarau. A Bunyola encara hi havia es germans Nadal Picaroles que eren dos músics extraordinaris. Es meus futurs sogres tenien una botiga en es carrer de Sant Bartomeu i dos pics per setmana, es vespres, se reunien aquests músics amb antics balladors i aficionats an es ball de s'antiga agrupació. Resultà que l'any trenta-un ja s’havia creat una agrupació de ball folklòric que se deia "Agrupació típica de Bunyola", en aquest carrer, a cas glosador Guillem Llameta, amb sos germans Picaroles. Jo vaig saber que aquests anaven allà, també hi havia cinc o sis ninetes i entre elles hi havia sa meva dona. Vaig demanar per tornar reverdir aquests coses, hi vaig anar un parell de vespres. Ballaven i feien bunyols... Vaig veure això, i les vaig proposar per fer una agrupació. Aleshores, només hi havia "Es Parado" de Valldemossa i ses Vermadores de Binissalem. Ho vàrem posar en marxa i va ser un èxit. Hi havia un ballador de 75 anys, el Sen Xinga, que el coneixien per tot Mallorca, venia gent exclusivament a Bunyola per veure'l ballar. També hi havia n'Ainons de can Moro, aquesta ballava molt bé es copeo i sa jota.

Bé, vàrem començar a organitzar s'agrupació, jo duia joves i tocaven, es germans Picaroles me deien es qui servien o no. Vàrem arribar a ser cinc o sis músics fabulosos; la majoria són morts, com en Joan Bujosa, en Pedro Pericàs. Amb tot això vaig conèixer sa meva dona que era molt jove, tenia catorze anys i jo en tenia vint-i-quatre, mos casàrem quan ella tenia denou anys i jo en tenia trenta. Mos casàrem a Bunyola. Ara te contaré s’anècdota des nostre casament. A Bunyola hi havia un bunyolí que tenia un cotxe de lloguer un poc més vistós que es altres, feia feina de taxista a Palma. Com que aquí només hi havia sis cotxes, dos des metges, un de l'amo Andreu Homar, un del tio Guillem de sa botigueta que era es jutge i un altre d’en Mavet que era comerciant, això eren tots. Quan qualcú se casava sempre anaven a en Toni Ceba, que havia posat es cotxe de lloguer a Palma i acompanyava tots es bunyolins que s'havien de casar. Jo hi vaig anar un mes abans, me va demanar quan era, jo li vaig dir:

- Dia onze d'agost.

Me va dir que no importava que l’hi recordàs. Es capellà havia de ser don Guillem Payeres, que és canonge i cosí de sa meva dona; ell havia de pujar des de Palma amb so cotxe que mos havia de dur a casar, també havien de pujar ses ensaïmades d'un forn que hi ha en es carrer 31 de Desembre.

En Toni no hi va pensar, tots es convidats se passejaven per sa carretera nova, i no venia ni es capellà ni es cotxe. Devers les deu es capellà va telefonar per veure si mos havíem refet. Va pujar així com va poder, mos casàrem devers la una. Férem es berenar aquí a un cafè, a can Pere Nadal. Diuen que varen ser ses ensaïmades millors que hi ha hagut mai, perquè feien comptes de menjar-les-se a les nou i eren la una i encara no havien tastat res.

Sempre feien xocolata i ensaïmades quan qualcú se casava, però també hi havia una cosa molt original: an es homes les donaven frit i a ses dones xocolata amb ensaïmades.

Sa meva dona se va casar vestida de novia i quan acabàrem de menjar, partírem de cap a Lluc, amb una bona solellada.

¿Quin record teniu de sa guerra? 

A Bunyola podem estar molt orgullosos de ses nostres autoritats. Durant sa guerra civil cridaren aquests quatre revolucionaris i els digueren “aquí no volem morts”. Així mateix tancaren homes a can Mir i feren consells de guerra, però no mataren ningú a sa carretera. Jo he vist a sa carretera tretze o catorze morts, però cap de bunyolí.

Record, però que en mataren un que estava a Sóller i havia fet qualque cosa rara en una processó. Quan va entrar es Moviment el varen perseguir, se va fer por, va venir a ca sa mare, que vivía en es carrer d'Orient, el vengueren a cercar i no l'han vist més.

També hi va haver detencions i donaren oli de ricí an aquells que dins es cafè deien que no era vera que en Franco hagués entrat aquí o allà. Hi havia un tinent, que va morir de ràbia, que feia saltar amb una corda i apuntar amb una pistola una pesseta an es milicians, les feia anar per sa carretera nova amb un braçalet blau. Feien guàrdies en es campanar i aturaven tothom.

Tancaren es batle i es seu germà de can Nadal, i un capellà. Les feren consell de guerra, però no les feren res. Igual que es mestre d'escola, hi va haver gent que les va defensar; digueren que eren bona gent i que eren un manats per sa República que no havien fet més que donar un bon exemple.

Encara que hi hagués tranquil·litat, hi havia es avions que passaven tots per aquí damunt, quan els sentien tocaven ses campanes i tothom sortia de ses cases. Es al·lots sortíem de s'escola i mos n'anàvem davall ses alzines i veíem es avions que mos passaven per damunt es cap.

Vèiem bombardejar Palma. A Santa Maria diaspararen i mataren gent, però aquí no hi va haver barbaritats. Només anaren a cercar un home en sa nit perquè havia dit una paraula, li feren beure oli de ricí i això va ser tot.

Sa cosa més greu de molts de pobles és que donaven una orde, a vegades s'equivocaven i en mataven un que no havia fet res. Tanta de sort que a Bunyola això no va passar. Totes aquestes coses eren tristíssimes. A Barcelona també ho feien igual, a cada part se feien coses mal fetes, que són repugnants.

¿Quines han estat ses vostres aficions? 

M'agraden tots es esports, sempre en vaig fer. Vaig córrer es pollastre per ses festequs durant deu anys, futbol tota sa vida fins que me vaig rompre un genoll, encara llavors me vaig fer àrbit. Abans de sa guerra hi havia hagut un camp de futbol, però durant sa guerra s'havia sembrat d'ametlers. Quan va venir don Joan Cirer mos va reunir, an es quatre o cinc que havíem estat futbolistes, i va dir: “A Bunyola, perquè sa gent jove no se n'hagi d'anar, els hauríem de donar un al·licient i hauriem de fer un camp de futbol.”

Però abans a Bunyola per tallar un arbre et podien dur a sa presó, per això era difícil fer un camp de futbol. Marcàrem a sis o set llocs però no mos decidírem, però quan va ser s'hora d'estrènyer no mos posàrem d'acord. Un diumenge varem anar a Biniforani, perquè don Andreu Homar havia estat President Honorari del Mallorca. Ell tenia can Gual, que eren tres marjades que s'havien abandonat perquè havien matat s'home i sa dona i allà no hi havien volgut estar pus, hi havia una casa i se va esbucar. Tenia tres marjades i no hi havia arbres i amollaven es xots. Noltros vàrem anar a força de clemència perquè mos hi deixàs fer es camp de futbol; l'amo mos va dir que sí, però sa madona, que ara va morir, va dir que no. A la fi mos ho deixà i tot es poble va ajudar a llevar ses marjades, a omplir a baix i a fer es campet que no tenia ses mides. No era rectangular, però vàrem aconseguir es tros de So na Reia. Férem un campet on hi jugàrem desset anys amb un bons resultats, sempre fèiem campions o subcampions i a Bunyola tothom hi va col·laborar, de ses tendes que donaven qualque cosa, passàvem una bacina i no fèiem pagar entrada, sempre fèiem quaranta pessetes. An en jugadors les convidàvem a sopar de sobrassada i de botifarrons. Llavors varen posar aquest destacament a Calbet de soldats i venien mariners gallecs i bascs, i sa qüestió era menjar. Els agafavem de futbolistes i mos ajudaven

També vaig organitzar es circuit ciclista de ca na Cili. Llavors venien es millors corredors d'Espanya. Feien deu voltes per ca na Cili. Era una de ses carreres més ben pagades; se pagava a duro es quilòmetre: deu voltes de deu quilòmetros cinc-centes pessetes an es primer. Un any va venir en Trueba, que era campió d'Espanya de muntanya; en Delio Rodriguez, que havia guanyat onze etapes a sa volta a Espanya, era un des primers d'Espanya; n'Esquerra, que era campió de fons en carretera. No vengueren exclusivament per a sa carrera, però vengueren a córrer aquí a sa pista. Noltros hi anàrem tres o quatre, i mos digueren que si els asseguràvem ses cinc-centes pessetes i cinc duros perhom, vendrien. Noltros passàrem ses festes sense cap cèntim.

Aquest any varen ser quaranta-vuit corredors que feren aquest circuit; hi havia vuit bunyolins, això va ser molt bo. N'hi havia un ja de veterà, que ja és mort, en Porret, son pare d’en Tomeu Porret, i aquest ja feia molt d'anys que corria. Vàrem fer un premi especial pes primer bunyolí, i ell va  ser es primer bunyolí, duia una marxa molt bona i els va guanyar a tots.

¿Vos en recordau, de com era ca vostra? 

Mon pare guanyant un duro cada dia va fer ca nostra. Sa casa era molt senzilla, s'excusat era en es corral i se deia es lloc comú. Hi havia dos forats, s'home i sa dona feien ses feines plegats.

¿Quin menjar fèieu? 

Es menjar era molt senzill, es dies feiners solíem menjar cuinat, es vespre hi tiràvem fideus o feien sopes, es pa era molt important, aleshores era bàsic.

¿En es vostre temps com anava vestida sa gent? 

Es homes anaven vestits amb uns calçons de vellut, una boina o un capell i unes espardenyes que més tard eren de sola d'auto. Es vestit de novii el tenien sempre, se’l posaven quan se morien, o quan se casava qualque fill. Ses dones més grans anaven vestides de pagesa, ma mare hi anava. Però ja en es meu temps anaven vestides com ara.

¿Com se celebraven ses festes en es poble? 

Sa festa més important des poble era Sant Mateu, se feia una revetla a sa plaça major que era a sa rectoria. Hi havia una manxa que ara l'han llevada. Sa revetla se feia a sa rectoria i a sa plaça.

Sa Quaresma era molt rigorosa, no se podia menjar carn. Jo he sentit a dir a mon pare que havien de sentir tocar sa campana per poder menjar una panada.

Per Nadal, cada any se representaven els Reis i algunes vegades també se representaven es Pastorells. Hi havia un teatre allà on és es central i llavors varen habilitar sa Sala Parroquial amb un escenari on es feren comèdies molts de temps. Més enrere, en temps de la JAP, no hi podien participar dones en es teatre, es homes es vestien de dones; a vegades anaven a cercar una dona de la vida, perquè cantàs. Per Carnaval tothom se desfressava, ses al·lotes que havien festejat i s'enamorat les havia deixat, desfressades anaven a escometre'ls. A cada casa jugaven a parelles i entraven es desfressats i les donaven una copa. Llavors feien sa bulla de contar-se coses íntimes sense saber qui era, perquè feien una altra veu. Qualque vegada l'amo de la casa no els deixava sortir fins que no se destapassin. També sé que hi va haver coses rares, com bregues etc... Es Carnaval no era com ara, que van a sa plaça, en temps primer anaven a ses cases.

A missa hi havia discriminació, es homes seien a una banda i ses dones a una altra. També, ses dones se n'anaven totes amb sa seva cadira plegadissa, sinó no seien. Dins l'església hi havia bancs fins a mitjan lloc que acabava amb so banc des batle i a s'altra part amb so banc des jutge. Vaig ser es darrer que a ses solemnitats vaig emprar es banc des batle.

Bunyola va tenir s'orgull de ser es darrer poble on se va intrduir sa verbena. Quan a tots es pobles feien verbenes aquí fèiem ball típics. Jo vaig tenir molts de problemes amb organitzar ses festes perquè només volíem ball típic i teatre. L'any 31 amb sa República varen voler fer verbena, es batle i s'Ajuntament votaren que no, però hi va haver una majoria que sí, perquè ja hi havia regidors més moderns i més joves. Bono, feren sa verbena a sa plaça, varen començar a les deu i a les onze ja no hi havia ningú a ballar. No els va quedar més remei què anar a Esporles en camions a cercar gent. Hi va haver al·lotes que s'atreviren a ballar i s'enamorat les deixà, n’hi va haver que es feren monges. Bé coses de poble.
 

¿Coneixeu anècdotes des poble? 

Anècdotes en es poble n'hi ha moltes, hi ha una sèrie de personatges que s'han distingit dins Bunyola, no han estat homes intel·lectuals o d'una gran cultura, però han estat homes graciosos o han tengut acudits que surten de sa normalitat. Per exemple, ara que parlam de sa fam i des menjar, hi va haver mestre Guillem Llameta, jo vaig ser un gran admirador seu, perquè té moltes gloses, les deia dins es cafè per entretenir sa gent, i jo me vaig entretenir a escriure'n un parell, qualque dia les publicaré. Mestre Guillem tenia un posat molt tranquil, mai bravejava de saber tant. Es temps de sa Quaresma era un assassinat no anar a sentir és quaredmer; això sí, sempre feia es mateixos sermons.

Amb això mestre Guillem venia amb un senalló, era es temps de sa fam, l'any 1943 o 1944, no hi havia res per menjar, mos donaven una unça de cafè o mig quilo d'arròs. Mestre Guillem feia una setmana que no havia menjat pà, va trobar don Joan Cirer que era el rector que el va escometre, ell li va contestar:

- ¿Com he d'estar? Molta feina i poc menjar.

El rector va insistir i li va dir:

- I per cert mestre Guillem, jo no vos veig en es sermons de sa Quaresma; és molt estrany per a vós, un home sempre tan devot.

Ell li contestà : 

Un home que no té pa

pes seus infants ni sa dona,

s’alegra tant d'una trona

com una ovella d'un ca. 

Es metge Mestre era molt amic seu, perquè tots dos eren aficionats a sa caça, però mestre Guillem Llameta va tenir una ciàtica i es metge li deia que havia de caminar molt, però ell no podia. Un dia que es metge Mestre se n’anava a caçar perdius, va veure a sa plaça mestre Guillem amb un parell d'homes que seia, i el se'n va menar amb ell. Pes camí li feia projectes i ell se'n reia perquè era més bon caçador que ell i estava segur que no trobarien cap perdiu. S'amagaren amb so reclam i esperaren, amb això se va fer tard i se va posar a ploure sense haver mort res. Quan veren que no caçaven res, en Mestre decidí anar a cercar esclata-sangs, tampoc ne trobaren cap, amb això l'amo Guillem diu:

Es sol ja se'n va a la posta

ni esclata-sangs ni perdius,

noltros lo que hem d'anar vius

a no deixar-hi sa nostra.

  

¿Ha canviat molt Bunyola? 

Bunyola ha canviat totalment. Abans feia molt de mal temps, durant s'hivern tota sa Serra se vestia de blanc fins a finals de febrer, aquí damunt son Bona Vista hi ha un pujolet que li deim es canet de sa neu, per sa forma que tenia quan se cobria de neu. Te puc dir que ara es qui tenen 35 anys no ho han vist mai. Noltros sempre anàvem a s'escola per veure'l, en es poble feia neu quatre o cinc vegades, a vegades n'hi havia fins a dos pams i mig.

A Bunyola a temps meu hi havia trenta-set tafones i desset cafès, ara no hi ha cap tafona ni fan una gota d'oli. Cada possessió feia es seu oli. Jo he vist el 31 a Son Serra haver-hi tres talls de dones, un d'Algaida, un de Bunyola i un que anava a Son Trobat perquè l'amo en Gori de Son Trobat era fill de l'amo de Son Serra; també en es tall seu hi havia una olivada, es tafoners que se rellevaven feien ses vint-i-quatre hores cada dia.

L'amo des poble era es rector allò que deia es rector anava a missa, hi ha moltes anècdotes d'això. Sa gent s'aixecava amb sa campana des bon dia que tocava ben fort devers les quatre o les cinc des dematí. Tothom botava des llit i se posava a sa mateixa hora. Ses collidores se n'anaven a Coma-sema, que hi ha deu quilòmetres, a peu, i guanyaven sis pessetes cada dia. Es homes se n'anaven a fer feina en grup i compartien es dinar, que sempre era de sopes des seu pa. D'això hi ha una anècdota: eren un tall de margers que s'esperaven a sa Creu, n'hi havia un que era un poc graciós; partiren, quan varen ser devers s'estació un va dir:

- Ai! ara no he pensat amb so pa.

Aquell li contestà:

- No fa res jo en duc.

Quan varen ser en es tall, hora de dinar, posaren s'olla en es foc, aquell se va asseure esperant que li donàs sopes, i li va dir:

- ¿Que no duies sopes?

Ell li contestà:

- Sí, però per jo.

Sa feina era de sol a sol, feina molt feixuga per guanyar una pesseta cada dia. Per això morien joves. en tenir seixanta anys ja eren vells.

De canvis n'hi ha hagut molts, que et tenc de dir, de veure guanyar un duro cada dia fent feina feixuga i moltes hores, a guanyar tres mil pessetes s'hora sense fer res, això ja és un bon canvi. Era tot a l’inrevés d’ara. Jo vaig ser tretze anys batle i tenia un reconeixement de cinc-centes pessetes. Ara se posen a cercar vots i no se mira de quin partit és, només què tenc de cobrar.

Canvis a Bunyola molts, com s'hort de Son Garcies, que anava desde sa botigueta fins an es carrer de Santa Catalina Thomàs. Hi havia una paret que el tancava, fins a sa farmàcia, això tancava es poble. Hi ha documents a s'Ajuntament, que jo he vist, que quan se va començar a urbanitzar, s'hort de Son Garcies tenia drets d'aigua. També obriren sa carretera nova perquè no estava asfaltada i cada any s'inundava.

D'aquest hort de Son Garcies hi ha una anècdota molt bona. Varen dir que per pressions de l'amo Guillem Colom, que era un poc potentat, havien de fer un carrer de vuit metres; el tractaren de loco, ja que només hi havia camins de carro. Per fer-lo tomaren sa paretota, amb taulons de cap i un grapat d'homes prenien força de davant de l'esglèsia i pegaven cops a sa paret que va caure sencera. Damunt aquella paret hi ballàrem; dugueren músics de Palma i entre tots cobraren 27,50.