Joan Castell Estarelles

Bunyola 1919-1998

¿A Bunyola, per quin malnom vos coneixen?

De malnom me diuen s'Andarí; n'estic molt orgullós d'aquest malnom perquè per a jo és molt positiu, perquè jo fins ara era un des qui podia caminar o córrer més i no me cansava; ja sé que un malnom a vegades vé per un doi, però jo n'estic molt orgullós. No ho he anat a aclarir, però sé que aquest malnom malnom segurament vé que es meu padrí o son pare des meu padrí era un andarí. I és meu nom de pila és Joan, també n'estic molt orgullós perquè duc es nom del Papa i del rei.

Som molt auster i poc ambiciós. Mai he desitjat res, només sé que me moriré sense haver vist ses piràmides d'Egipte o sa gran murada de Xina.

¿D'on eren es vostres pares?

Vaig néixer a Bunyola en es carrer de sa Sínia, el dia de Sant Valentí de l'any 1919; deu ser per això que sempre m'han agradat ses dones, crec que perquè vaig néixer aquest dia. Un dia sa meva dona me renyava, jo li vaig dir:

- ¿Que no estàs contenta si te diuen que m'han vist amb una dona? Si fos ver, hauries d'estar contenta; pitjor seria que te diguessin que m'han vist amb un home.
Es meus pares tots dos eren de Bunyola, ma mare nomia Joana i mon pare Salvador. Ma mare mos va donar de mamar a tots. En aquell temps tothom donava de mamar, llevat de circumstàncies imprevistes. Per cert, sa mare de ma mare l'empraven de dida; llavors donaven molts de doblers, només ho feien es qui podien pagar, es altres se morien. Sa meva padrina va alletar dues nines de classe mitjana de Palma; l'estimaven com si fos sa mare, pareix mentida però estaven molt amorosides amb ella. A conseqüència d'això mos donaven sa roba que no volien, era roba bona.

¿Què recordau de sa vostra família?

Es meu padrí era Aulet jo no el vaig conèixer, supòs que venia de Catalunya, i sa meva padrina Moscovita; ella era analfabeta. però venia de bona casta. Es meu padrins de sa part de mon pare varen fer una fortuneta en propietats, de deu o dotze quarterades, nou o deu cases, tot fent carbó; això no s'ha explicat mai, perquè allavors qui feia una fortuna ho feia fent contraban. Jo n'estic orgullós. També  va ser batle de Bunyola.

Hem estat sis germans, però ara només en quedam quatre, dos germans i dues germanes. De cosins, en tenc molts; la majoria estan escampats per Palma. Es mestre de Bunyola, en Bernat, és parent meu; es padrí seu era germà de mon pare.

¿On vàreu ser batiat? ¿Qui eren es vostres padrins de fonts?

Vaig ser batiat a Bunyola. Es meu padrí va ser en Toni Ciutadà i sa meva padrina era una tia meva. Ma mare em va dar de mamar. Sa mare de ma mare va ser dida, en va alletar dos de Palma, que sempre l'estimaren molt, com si fossen fills seus; sa roba que no duien la mos daven.

¿Quina feina feien es vostres pares?

Mon pare va tenir facilitat per fer espardenyes. Allà on jo vaig néixer tenien un taller, una espardenyeria; ma mare mateix també s'hi dedicava,  feien espardenyes  de cànyom i d'espart. Quan va entrar sa goma ho va fotre tot. Compràvem es cànyom i és jute. Ses espardenyes de cànyom valien més perquè era més fort i ja venia trençat; noltros només haviem d'afegir aquell trençat, teniem un banc pla i allà hi teniem totes ses eines; no fa molt que el vaig espenyar, llavors les cosiem i hi posàvem s'empena. Jo encara he cosit empenes que sé que les posàvem al revés i llavors l'haviem de girar, perquè ses empenes les teniem fetes i llavors les haviem de girar.

¿Quants d'anys anàreu a escola?

D'estudis no en tenc, som completament autodidacta, anava a escola es vespres. Sé llegir més es castellà que és mallorquí. També sé un poc de francès.

Quan acabàvem de fer feina d'espedregar i de collir oliva, anàvem a escola, allà no miraven res de matrícula. Jo vaig ser un alumne molt distingit i m'agradava anar a escola, sobretot tenia una bona cal^.ligrafia. En es front mos censaven ses cartes, jo vaig ser censor per sa meva cal^.ligrafia.

De s'escola vos podria contar moltes d'anècdotes, com es ara aquesta: just havien feta s'escola, es arrambadors que hi ha ara són es mateixos i es al^.lots mos hi tiravem per avall. Un dia, quan vaig anar a ca nostra, ma mare feia espardenyes, jo plorava, ella me va dir:

- ¿Què tens Joanet?

Jo li vaig contestar:

- No, és que en Sebastià... Es calçons que duia els s'havia esquinçat per sa barana de s'escola.

Plorava perquè sabia que aquests calçons els havia de dur l'any que ve. Sa roba la mos passàvem i em sabia greu dur-la esquinçada.

Des mestre Colom en tenc un record agradable, mai me va castigar, bé que reconec que era terrible, sobretot amb sos seus nebots. Se posava damunt sa tribuna i mos deia:

- Vos faré verdolaga.

Tenia aquestes excentricitats, se passava un poc. Tot això ho feia perquè ell volia ensenyar i n'hi havia que no els entrava res.

Allò que més por mos feia eren aquelles grosses manasses, sempre solia donar uns cops de puny molt forts damunt sa taula. Jo no vaig rebre mai, tot el contrari, li era molt simpàtic. També vaig ser des joves que me varen posar a sa graduada. Després vengueren don Pere Rotger i don Miquel Fuster, que també era molt pràctic en s'ensenyar i molt sever. Per a ells també vaig ser un nin aviciat, tant es així, que tres alumnes cada any, es més distingits, eren premiats per anar de colònies escolars en temps de vacacions. Anaven deu dies an es port de Sóller i deu an es port de Manacor, i jo hi vaig anar.

¿Què recordau de sa primera comunió?
Vaig combregar a Bunyola, sabia tota sa Història Sagrada, encara me'n record. 

¿Quines llengües parlau o sabeu?

Sé és castellà i és mallorquí; un poc es francès, però poc. Curiosament sé molt bé es castellà, se pot dir que jo tenia un do, que qualsevol estrangera o penisular  me prenien per castellà.  Vaig estar cinc anys a sa Península, en es ¨frente¨, amb andalusos; ells me deien que no era mallorquí, que no era com es altres. No sé per què, perquè jo som ben bunyolí. 

¿I de ses festes religioses?

Jo no som un home gens religiós, només tenc un poc de respecte an es capellans. En un principi jo creia en tot allò que llegia, però a poc a poc vaig pensar en ses coses que llegia. De jove tenia una fe, però no n'he vista cap de bona de religió. Llavors vaig estudiar es Papat i no hi ha cap màfia tan sanguinària com aquesta. He llegit des des primer, Sant Pere, fins an es darrer.

Abans d'anar-me'n an es servici anava a tots es actes religiosos, fins que després vaig veure com anava tot allò. Fa vint anys que va venir un capellà a fer-me una entrevista, perquè li havia arribat a ses orelles aqueixa vitalitat que tenia; fins ara era distingit en es poble per aqueixa potència i energia. Li vaig dir:

- Mira, en primer, ho consider un premi i m'ho meresc, perquè lo que jo faig, de cada milió n'hi haurà un que ho faci.

Va dir:

- ¿De cada milió un? N'hi ha molts dins un milió!

- Idò... Saps que és de mal de fer això que jo faig!

- ¿I puc sebre què és això?

- Bonda, molta de bonda.

Després me va demanar:

- I des invents que s'humanitat ha tengut ¿quins consideres es principals?

- Home, sense cap dubte s'electricitat.

- ¿I és segon?

Dic:

- Un sac. Perquè un sac està a l'abast de qualsevol, és bo de dur, no ocupa lloc; si fa una brusca un s'abriga de valent; en venir es carnaval i no tens res pus, el te poses damunt és cap i ja fas festa.

¿Quina edat teníeu quan començàreu a fer feina?

A nou anys i mig vaig començar a fer feina. Abans no hi havia drets humans, perquè ara aquests nins per devers el Perú que fan feina, en fan bastant manco d'allò que fèiem noltros. En s'hivern fèiem es cicle: collíem oliva a Son Creus, a Biniforani...; després en sa temporada collíem ametles. A vegades feia una fretada, hi havia neu, perquè a Bunyola ara no neva quasi mai, però llavors nevava dues o tres vegades a l'any, en es poble, no només a sa muntanya. Me varen posar a fer feina amb so meu germà major que me duia dos anys d'avantatge; però jo sempre era més precoç, però allà havia d'omplir es paner; si no, "carretera y manta". Així és que feia muntets fins que omplia es paner. 

¿I de gran quina feina heu fet?

De gran he fet una feina molt variada, sempre treballs durs, des de fer estelles a fer cisternes, sempre d'això. De vegades tenia sa col·laboració d'un parell d'homes, perquè me daven feina; no vaig sebre mai perdre s'honradesa, no vaig demanar mai molt, sempre demanava la meitat, per això me cercaven sempre a jo. Mai me va fer peresa aixecar-me en sa nit i posar-me a fer feina a escarada  i posar-me a picar. Quan se va començar a canalitzar s'aigua, hi havia coses que s'havien de fer en sa nit, com ses tronetes d'aigua per poder travessar sa carretera; me cercaven a jo perquè sabien que l'endemà tan tranquil me n'anava a fer una altra feina. Aquestes feines les vaig fer fins an es 46 anys.

Va ser precisament son pare d'en Bernat Castell, es mestre, que era es meu padrí de fonts,  que era regidor, que un dia quan jo feia feina me va dir si volia agafar sa plaça d’un carter que hi havia renunciat. Ell me va dir “no veus que amb aqueixa marxa no arribaràs an es seixanta anys”, perquè jo amb sa feina m'engatava, perquè tots son drogues, ben igual que ara me passa amb so llegir. Perquè així mateix havia fet un duro fent feina, no gran cosa però tenia un bon estalvi. Perquè aleshores jo vaig tenir sa sort de tenir feina quan n'hi havia molta; molts feren fortunes, n'hi havia molts que fent sa mateixa feina que jo cobraven molt, però jo sempre he tengut aquesta timidesa de no fer pagar molt. Així mateix m'ho vaig pensar un poc i vaig acceptar de fer feina a Correus, jo ja no hi podia fer feina perquè passava de s'edat, però m'ho varen arreglar. Primer me feren provisional aquí a Bunyola; érem Agència Postal. Es pobles estaven dividits en categories: Carteria Rural, Peatons i Agència Postal, que era un grau inferior an es que hi ha ara. Així vaig anar tirant fins que me vaig retirar. Retirar-me me va sebre greu perquè sa feina m'agradava.

  

¿Recordau a què jugaveu?

 Ui...! Teníem una varietat de jocs… ja voldrien avui tenir sa varietat de jocs que teníem noltros. Anava per temporades. Bolles... Això se desclassificava amb aspectes. Per exemple, tantes rajoles, allà a sa plaça. Un muntet, ses… tres i una damunt, tantes rajoles…si tomes aquell muntet d'allà enrere, segons com estaven d'enrere, idò tothom té rajoles.

A rompes, li dèiem a ses capses de mistos que tenien dues cares. Consistia a omplir sa capsa, que li dèiem canonet... Coses així. Per cert, jo hi feia negoci, amb sos rompes, perquè era afortunat amb so joc.

A cércols, com és ara estirar cércols de ferro. Baldufes. Es quatre cantons.... Llavors era una alegria més sana que ara. Aquest alegria es demostrava quan vivíem tot l'any pensant en ses festes de Sant Mateu.

¿Quines són ses vostres aficions?

Jo som molt auster, visc com en es segle passat. No tenc ni he tengut mai enveja de ningú, tampoc he estat  mai ambiciós. També se'm considera s'home amb més humor de Bunyola.

També m'agradava llegir, vaig llegir tota sa Bíblia, llavors hi tenia una mica de fe, però a mesura que anava llegint vaig topar amb s'absurd, però encara que vaig topar amb s'absurd encara no havia perdut sa fe. Llavors vaig estudiar es papat i allò... No hi ha cap màfia tan senguinària com és es papat. Jo he llegit des primer fins as darrer. D'aquí me vaig desenganar i no he tornat a veure res de bo de l'Església.

¿Què recordau des servici militar?

Vaig esser per força reclutat, tenia devuit anys i mig, vaig enllaçar amb sa guerra, jo som de sa quinta del quaranta. Mendrungos des militars, que és una raça que jo sempre he odiat, perquè també vaig veure moltes de coses, perquè la majoria són uns degenerats, a pesar que jo vaig estar molt bé. Me vaig dedicar en es frente a estudiar com eren es militars.

Mos n'anàrem amb so vaixell “Marqués de Comillas” i estiguérem tres dies per desembarcar, perquè sa costa des Mediterrani estava ocupada pes Govern republicà. Arribàrem a Cadis i llavors de Cadis cap a Sevilla. Jo vaig començar a escriure un quadern d'allò que veia. Arribarem a Sevilla, allà hi quedàrem devers quinze dies que mos instruiren un poc per dur-mos an es matadero; vàrem estar devora es pont de Triana. D'allà mos agafen i mos posen dins un tren cap a Fuente Ovejuna, d'allà mos distribuiren en batallons, on en mataren molts; jo me vaig salvar, tots es que mataren eren mallorquins. Es meu batallò era “Regimiento n. 226, cuarta compañía, estafeta 99”, no posaven mai província. An aquell batalló hi anàrem 240 o 250 mallorquins i en tornàrem 51. As cap de poc temps d'aquests 51 en moriren la meitat de malaltia.

Allà vaig conèixer sa meva dona, a un poble de  Badajoz. Pareix mentida, però a pesar que som lleig tenia molta de gràcia per a ses dones. I bé com que passàrem per tants de llocs allà la vaig conèixer, festejàrem devers un any i mig o dos. Llavors vaig tornar ja casats, mos casàrem en es poble d'ella.

¿Què recordau de sa guerra civil?

Quan va esclatar es Moviment jo tenia devuit anys. És curiós, però jo era un poc madur, i veia que hi havia gent que anava a l'amo en Guillem Medigo, o a qualcú altre, per anar a matar aquell o aquell altre que no li havien fet res. Ho sé perquè quan va entrar sa República obligaren ses possessions a posar un llit decent an es missatges, perquè llavors dormien amb ses bísties i una flassada. Però varen trobar molts d'obstacles.

Jo, com ja t`he contat, me'n vaig anar a fora, me'n vaig anar forçat; ells ja ho sabien, que jo anava a favor des Govern de sa República, no a favor d'en Franco, i això ells ja ho sabien, per això me varen fotre.

Hi havia un pareix de paisans en es frente que duien sa idea de passar-mos, però hi havia sa por que si un se passava li tancaven sa família, per això vaig aguantar.

No sé per què en es frente un grup d'amics me feren es ¨jefe¨, no és que jo ho volgués ser, però devia ser per coses que vaig dir només entrar, allò que vaig veure vaig dir, que no se moguessin que es govern tenia sa guerra perduda. Perquè ses quintes columnes d'en Franco estaven per tot, mos vigilaven.

Hi havia molta de gent analfabeta, allà hi havia molts d'andalusos que no sabien ni llegir ni escriure, també molts de mallorquins, per això me vaig cansar d'escriure cartes. A ses cartes a s'al·lota me deien “escriu això” i jo me recreava i escrivia allò que volia.

Aquí a Bunyola la majoria eren d'un color, per això que es batle republicà que va voler posar llei a ses possessions, el tancaren a sa presó, i encara gràcies que no el mataren.

Aquí no mataren molta de gent; per exemple es batle en Nadal li va venir d'un centímetre, però n'hi va haver que ho pararen, va venir de no res carregar-se quinze o vint persones, entre ells mon pare; mos confiscaren es béns, s'or, i més injustícies.

¿Recordau, com era ca vostra?

No ho he de recordar, com era ca nostra! Davall s'escala hi havia una raconera; a ses cases s'aprofitaven molt es racons per posar-hi coses; sa guardiola, pujant per s'escala, la teníem aferrada amb ciment, mirau quina estètica! Dormíem es tres germans en es mateix llit. A baix sa mica de cuina i sa xemeneia.

¿Quins eren es menjars més comuns d'un temps?

Es diumenges menjàvem dues talladetes de carn dins s'arròs. Es menjar era tot a base de cuinat, llenties, ciurons, faves... I es vespre dins aquella olla gran hi afegien fideus, així tota sa setmana. Per Nadal i festes, se treia un poc es llustre, però no massa. Es vi no se planyia; el duien de Consell.

¿Com anaven vestits es vostres pares?

Tant mon pare com ma mare no els vaig veure mai vestits de pagesos, però es vestits eren diferents d'ara. Se duien capes, vels negres (ses dones) i no tothom tenia un vestit curiós es diumenges. Tots es carboners feien sa promesa que per ses festes havien de fer un vestit nou a tota sa família; això era també un estímul per fer feina.

¿A Bunyola se celebrava es carnaval?

Es carnaval, record que anàvem amb sa cara tapada perquè no mos coneguessin. Jo era petit encara, devora ca meva hi havia un fadrí que li faltava una brusca; va anar devora Can Perico Sapo, que és on els vestien. A un mascle el varen vestir de femella, aquest era un jove grosser (un temps, es joves eren molt grossers, tenien es jocs feixucs i feien moltes grosseries) I an aquest que li faltava sa brusca li varen dir:

- Joan ¿que vols una bona femella?

- Sí, va dir ell.

- Idò dona’m dues pessetes, ara sortirà i vos n'anau an es camp.

Aleshores es carrer de Mestre Colom, que només hi havia una casa, tot era camp, un descampat. Li varen dir:

- Anau allà.

I aquell tot entusiasmat, devora ses barreres començà a graponejar es que anava vestit de dona… Li va donar una paperina que caigué en terra, ben atupat.

A un altre que també li faltava una brusca, li digueren que el desfressarien i ningú el coneixeria. Li posaren un cartell que deia "Som en...", ell va agafar una moneia. I coses així, per riure una estona.

Quan va esclatar es moviment se va prohibir, ho posaren molt rigorós. Perquè llavors era tothom, ses dones també hi passaven molt de gust.

¿Què recordau més de Bunyola? ¿Com vivia sa gent?

Bé, a Bunyola sa feina no abundava, aquí era a base de carbó o llenya. Bunyola és un poble de molta d'extensió que hi molts d'arbres i quasi tota sa feina estava concentrada a sa garriga. Feien feixines que duien an es forn de Palma cada dia, en Medigo i altres. Tenien assignat cada dia anar a cercar un viatge de feixines o de llenya d'Orient, i es jornal era dur-lo a Palma, moltes de vegades ja partien es vespre per esser-hi a temps. Llavors Bunyola, es centre era allà dalt devora sa Rectoria, que hi havia devers sis cafès i aquí baix n'hi havia tres o quatre per sa gent que anava cap a Palma.

¿T'imagines sa misèria d'aquella gent? S'aixecava molt de matí per despatxar set o vuit copes cada cafè, perquè no en podien despatxar més; s'havien d'aixecar una hora abans per encalentir sa cafetera; eren cafeteres russes; tot això per guanyar dues pessetes. Sempre prenien un cafè i una cassalla, aquí sa cassalla és molt antiga.

¿Quins canvis heu notat a Bunyola, de quan éreu jove a ara?
Hi ha agut un canvi molt gran, de quan jo era jove a ara, tot ha canviat, també sa mentalitat de sa gent ha canviat. Llavors a un al^.lot li feien fer allò que volien; com que mos hi posavem joves a espedregar i a fer feina... A sa possessió, au, a cercar aigua. Allò que havíem de sofrir! Es grans se n'aprofitaven, però es al^.lots eren més educats que ara per força o per temor. Es mestre era es primer que mos tupava.

Sa gent també ha canviat molt, ara. Jo, posats a triar, crec que sa gent ha de sebre patir un poc per estar-hi avesats. Ara aquests al^.lots no poden fer feina fins es devuit anys, en aqueixa edat no és hora de posar-se a fer feina, perquè ja no en volen fer, es futur que els espera és molt amarg. Perquè a noltros mos hi habituaven, a sebre sofrir.

S'ha avançat en sebre escriure i llegir, amb això sí, que s'ha avançat, clar que en saben, però amb això des camp, res, qui hi vulgui anar no sap ni per on s'hi va.

Es temps no era com ara, cada any feia una nevada no només a sa muntanya sinó també en es pla.