Bunyola 1944
¿On vares néixer?
Vaig néixer a Bunyola dia 9 de març de 1944. De malnom em diuen en Miquel de can Mas, o en Miquel des teatre.
Jo vaig néixer a can Mas i sempre hi he viscut.
¿I es teus pares?
Es
meus pares són tots dos bunyolins, mon pare ja vivia aquí a can Mas,
sempre ha estat amo de possessió; ma mare vivia a s'Estremera. Som
quatre germans, tres germanes i jo. De família som bastants, tots es
cosins de part de mon pare viuen a Bunyola, mon pare tenia una germana
que era de son Pastor, i una altra germana monja.
¿Quina és sa teva professió?
De professió som funcionari de sa seguretat social, fa 33 anys que ho som.
¿Quins estudis tens?
¿Quins estudis tens?
Quan
vaig haver acabat es Batxillerat vaig fer primer de magisteri, però ho
vaig deixar. Vaig veure que això no era per jo. Em va costar molt
convèncer mon pare, però això és un fet. Vaig estudiar un poc de
música, vaig estudiar cant, tècnica i vocalització. Durant quasi deu
anys vaig anar a vocalitzar, això m'ha ajudat molt a sa veu, tot i
tenir-la molt cascada he arribat a xerrar bé.
D'idiomes només conec bé es francès i un poc d'anglès. De francès n'he fet algunes traduccions de Molière.
¿Quines són ses teves aficions?
D'aficions
en tenc moltes, però va per anys; ara en aquest moment sa meva gran
afició es s'art, es pintar; per a mi és completament relaxant. També es
teatre i cantar si puc, i allò que més m'agrada és anar a suar per
s'hort.
Un
temps jugava a futbol, deien que jugava molt bé. Sempre he estat una
persona molt dinàmica, vaig ser des primers que varen fer feina en es
Castellet, des primers a cantar amb sa Polifònica de Bunyola.
¿Quina feina han fet es teus pares? ¿Quins estudis tenen?
Sa
vida des meus pares és sa vida normal d'una possessió petita. Aleshores
allò que treia més era sa feina de s'hort, llavors hi havia aigua a
bastament; teníem vaques i abastíem de llet tots es veïnats d'aquesta
zona, que se deia s’Arraval. Ma mare era mestressa de casa però també
era hortolana, sempre li ha agradat sembrar mongetes, tomàtigues…
Tant
mon pare com ma mare tenen estudis elementals, però mon pare si que és
un home molt intuïtiu i molt llest, ara en es seus 88 anys té es cap
més clar que jo en molts d'aspectes; ell capta ses coses millor que jo.
Pensa que ell té sa seva cultura i forma part de sa cultura des poble.
De jove l'agafaren com a president del Bunyola que començava,
hi va estar deu o dotze anys. En s’època franquista va estar jo crec
que desset o devuit anys dins s'Ajuntament, però sempre va procurar que
ses seves regidories fossin d'obres, sa Comuna, més que no de caire
polític. Encara ara, quan hem de fer qualque cosa d'administració ell
tot d'una fila i me diu com ho tenc de fer. Ell és un poc diferent an
es meu padrí, me diuen que jo m'hi sembl un poc; ell era glosador i
cantador, era un home que sinó culte si que tenia moltes qualitats,
també li agradava escriure.
Ma mare té estudis elementalíssims, és mestressa de casa d'aleshores, evidentment va anar a escola i sap llegir i escriure.
¿On vares ser batiat?
Vaig
ser batiat a Bunyola. Es meus padrins de fonts també eren bunyolins, es
padrí és viu, i sa padrina, que era monja, va morir a Santiago. Era una
germana de ma mare; era superiora i estava en un convent de sa
Calatrava.
Tots
es meus germans varen néixer aquí a can Mas. Ses meves germanes varen
tenir tetes, perquè ma mare no mos podia cuidar, pensa que aqui teníem
molta de feina, Ma mare tenia molta de feina, venien dones a collir
ametles, garroves, olives. Pensa que aquí hi ha una petita tafona, se
feia un poc d'oli. Per això qualcú se n'havia de cuidar, d'elles.
¿Quins records tens de s’escola?
Vaig anar a escola a Bunyola fins as 12 anys. Ses classes d'ingrés, que
érem cinc, anàvem a classes particulars a ca don Pedro Rotger que era
el director de sa Graduada, aleshores hi havia tres mestres. Sempre
vaig tenir molta relació amb sos des poble. Jo era bastant juganer,
feia molts de desastres, fins que vaig tenir 14 anys. Es joves jugàvem
molt an es Fronton, i a passades a sa paret de darrere l'església; és
quasi inimaginable que allà poguéssim jugar a pilotades. Jo era molt
àgil, era capaç de caminar amb ses cames per amunt, fer es pi, estava
primet i fort. Me varen trobar que feia es pi amb so cap en es balcó
des campanar, ben perillós.
En
es 11 anys vaig fer sa meva primera obra de teatre, "El divino
impaciente"; res un paperet de no res. Ja tenia molt bona veu, però
aleshores tenia por escènica i tenia por d'enfrontar-me amb so públic,
per això no vaig poder cantar mai sa Sibil·la; sempre la cantava es meu
substitut, en Biel Espardenyer. Després en poc temps es canvi va ser
brutal, assajàvem sarsueletes de sa "Galeria Seleciana", que era una
galeria d'obres musicals per a al·lots, és a dir per a mascles.
M'agradava
jugar més pes carrer que no amb juguetes. Mira un regal dels Reis que
més record és aixecar-me es dematí i trobar a sa finestra un càvec de
ses meves mides, això em va fer molta d'il·lusió. No record jugar amb
juguetes. Jugar molt pes carrer, anar a caçar gorrions amb visc a ses
síquies, i coses d'aquestes.
De
s'escola record dos mestres molt bons, don Pedro Rotger i don Pedro
Palou. An es 12 anys vaig deixar de fer vida escolar a Bunyola, i es
companys que record d'aquell temps són es de Palma. Però es companys de
Bunyola les record com a companys de jocs, jo arribava amb so tren i me
n'anava a jugar.
A
mi me va ajudar bastant, en es meu caire artístic… Teníem per veïnat un
des germans Picarola, mestre Antoni Picarola, que me va ensenyar moltes
cançons i va ser es primer que me va animar a estudiar cant.
¿Vares combregar a Bunyola?
No
vaig combregar a Bunyola. És tot un record, es vestit de mariner amb
aquell llaç brodat amb fils d'or, i mon pare i ma mare, molta de calor
i amb so tren cap a Palma, de sa plaça d'Espanya a peu fins a sa
Calatrava an es convent de sa meva tia monja, i allà vaig combregar.
¿A quina edat començares a fer feina?
Vaig
començar a fer feina quan vaig acabar es servei militar, en es 21 anys,
en una empresa de sanitaris, de fer pressuposts; m'agradava perquè
dibuixava a escala pujades i baixades de gas i d'aigua. Des cap d'un
any o dos vaig entrar a fer feina a sa Seguretat Social.
¿Quin record tens des servei militar?
El
vaig fer voluntari a Parc i Tallers d'Automobilisme. Ni tan sols me
vaig treure es carnet de conduir, ho vaig fer per un amic de la casa
que estava de militar allà.
En es campament m'ho vaig passar més o manco bé, excepte una cosa. Hi
havia un tal Coll de San Simón, que després va ser general, aleshores
era capità i estava arrestat a no ascendir perquè a sa piscina s'hi
havien anegat dos soldats, ell tenia es curs de Tinent Coronel fet,
però per això no podia ascendir. Era un personatge que sempre anava amb
so cap rapat. Quan tots havien acabat s'instrucció i es altres
menjaven, a noltros encara mos feia desfilar dues hores més.
Jo
vaig tenir un aventatge, perquè amb sos estudis de magisteri me feien
fer escola an es soldats analfabets que venien de Múrcia i d'altres
llocs. I després molts de dissabtes i molts de dijous anava a cantar a
Gènova a noces de militars... Amb això com a mínim m'ho vaig passar bé.
No m'he casat, però tal volta allò que més he enyorat en aquest moment és haver tengut un fill. Com diu n'Alexandre Ballester, "posar un fill en el món és enganar una mica la mort, és allargar-se a si mateix".
¿Quin record tens de sa teva infantesa?
Pensa
que sa meva infantesa i jovenesa, trascorre entre els anys 50 i 60, són
anys de canvi dins sa societat. Record es camí de Calbet ple de gent en
s'estiu, sa gent tenia necessitat de xerrar.
Record
com a gent important des poble des meu temps es jutge de sa botigueta,
l'amo en Miquel de sa saboneria; el veies com un home seriós i
dominant, però molt preocupat per sa cultura, era s'únic que veies amb
una màquina fotogràfica fent fotos pertot. Després record molt don
Andreu Estarelles, perquè me va ensenyar a escriure en català.
Es
metge Toni, jo no l'he conegut; va morir quan jo vaig néixer. Quan va
morir es mestre Colom jo tenia sis anys i record haver-hi anat amb un
ramet de flors acompanyant es fèretre.
Després record altres tipus de gent, com es Pagès,
que era son pare d'en Miquel de s’Alqueria de Vall. Aquest era tot un
personatge, hi ha anècdotes que les m'ha contades en Toni de sa
Muntanya, que per desgràcia és mort. Ell deia que sa millor música que
hi ha és es corn quan crida a sopes.
Des
mestres, don Pedro Rotger era un home d'una mentalitat molt oberta, ell
es va preocupar des meus estudis de cant. Don Pedro Palou també,
descendia d'Orient.
De
capellans he conegut don Joan Cirerer, que era rector, el tenia com un
home magre i malaltís, però amb bastant de força. Ell va instaurar sa
festa de la Mare de Déu de les Neus, i noltros començàrem a fer teatre.
Des capellans es qui més record són aquells amb sos quals he conviscut
més, des devuit a trenta anys. Són en Miquel Lladó i en Joan Parets. Jo
he passat molt per l'església, com a cantador. En Miquell Lladó va
reinstaurar es grup excursionista de Bunyola amb un caire democràtic,
amb una elecció d'una junta directiva renovable cada any; quan va veure
que es ramat li fugia va començar amb so teatre. I en Joan Parets va
ser un home molt dinàmic que va fer molt per noltros.
Pes fet de viure a una possessió, teníem de tot, llet, carn, verdures no va faltar mai res.
¿Recordes quina vida social hi havia en es poble quan eres jove?
Sa
vida des poble jo la record des d'una òptica diferent des altres.
Record de jovenet ses dones que venien a collir garroves. Sí que record
molt bé sa vida que hi havia en es carrer i sa gent fins tard contant
coses. Pensa que jo de jovenent ja anava a assajar amb so cor
parroquial.
Te
contaré una cosa. Quan estudiava magisteri era amic de dos bandarres;
bé, és un dir, era amic d'en Miquel Vidal Perelló, periodista esportiu,
i després d'en Paco Lavao, propietari des supermercats COP, d'es SYPs.
Aquest feia culturisme i mos va aparèixer en escenes de gladiadors per
sa pel·lícula "La caída del Imperio Romano" per Madrid. A sa classe de
música de magisteri, que com te pots imaginar era molt elemental i la
feia dona Marina Fernández, que després ella me va proporcionar sa
professora de cant, mos feia cantar una cosa i jo me n'havia oblidat, i
per fer aluleia vaig fer com si fes òpera, i es fotut vaig ser jo,
perquè me va sortir tota sa torrentera de veu. Això que tenc clar és
que me varen faltar orelles, però sí que tenia una bona veu. Vaig anar
a classe amb dona Dolores Verger, morta l'any passat. Va ser professora
des Conservatòri fins que se va jubilar l'any 85. Amb ella vaig anar a
cantar per aquí i per allà, també amb en Francisco Bosch fent duos. En
es mateix temps ho vaig provar amb sa Capella Mallorquina; ja havia
cantat amb s'Orfeó Municipal, amb sa Coral de Bunyola; al 66 començàrem
amb so teatre. Feia tot això, i també ho compaginava amb so futbol, que
hi vaig jugar fins que vaig tenir cinquanta anys.
Una
de ses coses que m'han marcat més han estat l'amo Antoni Picarola, que
me va animar tant, i sa meva afició an es teatre. Un dia en Gori
Bujosa, que ja és mort, me va dir:
- Miquel, fe teatre que tu ets molt bo.
I
ja me temps fent teatre fins ara. Me consider més un home de teatre que
cantant; tal vegada per ser un bon cantant me faltaren uns coneixements
de música, ara d'allò que estic més orgullós és de tenir es meu nebot,
en Toni, músic; és sa meva continuïtat.
Amb
sa primera gent que vaig fer teatre varen ser en Nicolau Colom, en Gori
Bujosa... Primer com a actor i després com a director des teatre de
Bunyola. Moltes d'aquestes coses començaren a fer-se en es corral de
can Picarola; era un home amb unes qualitats musicals i humanes
extraordinàries.
¿Ses festes, eren molt diferent que ses d’ara?
Ses
festes se vivien intensament, no només sa festa de Sant Mateu, sinó
totes, sobretot els Reis, nins i vells. Pensa que no hi havia
televisió, només teníem radio. No vull dir amb això que fossin ni
millors ni pitjors que ses d'ara, però pensa què te poden oferir ara
ses festes; jo les capgiraria, i tornaria a fer coses de temps passat,
com a Anglaterra que fan tornejos medievals. Jo comprenc s'il·lusió
d'aquella gent que feia feina de sol a sol, que esperaven. Perquè ara
només fan animalades. En es vint anys quan començàrem a anar de
verbenes sa cosa va canviar molt.
Jo
he viscut una o dues representacions dels Reis fetes amb gent major,
però no ses més representatives fetes per l'amo en Miquel de sa
Saboneria, mestre Biel Biniali i tota aquesta gent. Jo record els Reis
feta per en Jaume Mesquí, i altres que ja són morts. Jo no he viscut
ses representacions anuals. Des de sa nostra representació dins
l'església l'any 86 no s'ha tornat fer.
Record que ses festes religioses eren molt llargues; jo era cantador, era tota una parafernàlia, es sermons... Eren molt cansades.
¿Coneixes cap llegenda, rondalla, relacionada amb so poble?
De
llegendes de Bunyola no en conec. Es meu padrí era glosador, a sa meva
família hi ha una tradició de glosadors. També he sentit a parlar d'en
Llameta però no l'he conegut. Des meu padrí te contaré que abans de
venir a can Mas vivien a sa Cantina; es senyors eren sollerics
francesos, i havien sembrat en es caminal nispros a cada part, va fer
una nevada i se varen morir. Es senyors li deien an es meu padrí:
- L'amo Miquel, sembrau ses branques.
I es meu padrí les deia que no, però tant l'emprenyaren, que es meu padrí va dir a mon pare:
- Rafel, sembra ses branques des nisprer.
Cada
any es senyors se reunien en un dinar, i com que sabien que es meu
padrí era un poc glosador, li digueren que els fes una glosa. Ell no ho
volia per por de no ferir-los, però tant l'insistiren que va començar
així :
Arròs, carn, bons trossos,
això posa es ventre bé;
ses branques de nisprer
ja treuen flors i ulls grossos,
tenc per mí que si hi sembràssim
ossos, hasta bous podríem fer.
Després d'en Llameta no n'he conegut més, de glosadors. Si aquesta gent hagués estudiat haguessin estat una cosa grossa.
¿Trobes que Bunyola ha canviat molt de quan eres nin a ara?
No sé què t'he de dir. Per ventura es presumpció, però fa molts d'anys
que m'he tancat dins una bolla de vidre. Quan vénc de fer feina, o me'n
vaig a assajar o pint, escric... A mi no m'agrada anar pes cafès,
tampoc m'ha agradat mai jugar a cartes. Es canvis que jo veig no són
tants de quant jo era més jove. Diuen que és joves d'ara no són iguals
que es d'abans, que ara hi ha droga… N'hi ha que sí, però es altres són
saníssims. Jo som un admirador des joves d'ara, xerren fins a les cinc,
però xerren i tenen conversa.
Evidentment
que hi ha hagut un canvi, però és per sa gent més major. Jo ja he
viscut aquest canvi, he fet això mateix que fan es joves d'ara. Tal
vegada sa vida de feina era molt diferent, sa vida des veïnats... Però
la resta tot segueix igual.