Bunyola 1929-2007
¿On vàreu néixer?
Vaig néixer a Bunyola dia 11 de setembre de l'any 1929.
¿D’on vos diuen?
Me
diuen de ca na Fiola, perquè sa mare de ma mare, que va ser comare, li
deien na Fiola, i de llavonses ençà a ses filles els deien de ca na
Fiola. Sa comare Fiola, en aquell temps, com que no hi havia això que
hi ha ara, no hi havia Son Dureta ni res, quan tenia sa partera a punt
posava una ribella amb unes gotes d'esperit i hi cremava aquelles
agulles per posar una injecció; també cremava es bisturí si hi havia
qualque complicació. D'això me'n record molt bé.
Ja ho veus d’on ve es meu malnom, fins i tot a en Joan en lloc de dir-li es nom de son pare li deien es meu.
¿D’on eren es vostres pares?
Es
meus pares eren tots dos bunyolins, mon pare feia de carter a can
Colom, ma mare de tot d'una que se va casar anava a sa fàbrica. Mestre
Guillem Bujosa me va donar una foto seva amb un parell de dones, de
quan tenia 26 anys. Vaig conèixer ma mare per sa fesomia, perquè tenc
una neboda, sa filla des meu germà Francisco, que és just ma mare.
Mirau, ara quasi totes són mortes, quan jo les veig.
Pareix
mentida es canvi de ses dones d'un temps, un temps ses dones no
s'arreglaven tan com ara i en es 40 anys ja pareixien velles. Ara
mateix a sa foto de ma mare totes pareix que les han trobades des
Jonquet. Ara totes quan diuen tenc 80 anys pareixen nines, ara anam a
sa perruqueria, llavors no hi anaven. Ma mare deia que se rentava es
cap un pic cada any. Quines coses!
¿Quants de germans sou?
Tenc dos germans, tos dos sòn vius. En tenc un que pinta i en Francisco.
¿Sempre heu viscut a Bunyola?
Sempre
he viscut a Bunyola. Abans vivia a can Fura, devora na Peluquera, en es
Garrigó, veïnat de na Garriguera en es Dorado, a su allà. Però vaig
néixer allà on es sa perruqueria de na Catiu en es carrer mestre Colom.
Ara és un pis, llavors eren dues cases. Una era ca don Rafel Colom (es
mestre Colom), que era un conco d'en Nicolau de sa Saboneria i de ses
Rieres, i ma mare vivia a s'altra casa.
¿Vàreu ser batiada a Bunyola?
Vaig
ser batiada a Bunyola i es meus padrins també eren bunyolins. Un ja no
l'he conegut. Ma mare me va dar de mamar a jo i a altres, perquè tenia
molta de llet, però no era dida, perquè tenia molt de sobrant. Sempre
deia “ses mares ara no en tendran, de llet, fan per llevar-la-se; si la
tenen clara perquè la tenen clara, i si la tenen espessa també; avui no
en volen donar. Abans deien que es infants criats per pit tenien més
pocs problemes. Avui són ben poques.
Sa
madona de s'Alqueria de Vall en va criar tretze d'infants; tots els va
criar ella, per això tothom que en vol dónar ho pot fer.
¿Quin record teniu de sa vostra infantesa?
De
sa meva infantesa record, que en tocar s'Ave Maria mos feien anar a ca
nostra. Jugava molt pes carrer, això de jugar a bolles hi tenia molta
de manya, també de jugar a pam tot s'horabaixa en es carrer de mestre
Colom amb na Maria Crista, que tenia sa mateixa edat. Això era que hi
havia. Jugava a figuretes, a encalçar i amagar. Ara no hi ha res igual.
Me’n record que vaig jugar molt, no podiem fer res pus, no podiem
agafar cotxe i anar de rua, no podiem anar a gastar doblers perquè no
en teniem.
¿Recordau sa primera comunió?
Si que la record a sa meva primera comunió, vaig combregar a Bunyola, i
bon Jesús, quina cosa! Pareixia n'Inés i un señor de Múrcia. Unes ties
m'arrissaren es cabells amb uns ferros calents i ja pots comptar quina
olor de socarrim. Es capellà era don Joan Torrandell, era de Muro i com
que era es temps que jugàvem a bolles, es diumenges després d'anar a sa
doctrina anàvem a jugar tot s'horabaixa. Es capellà, feia una rifa, i
duia una canyota així de grossa i deia cent se'n duia es premi, però
feia trampa, sempre tocava a un fill de can Medigo, un fill des batle.
Noltros sempre dèiem “si fóssim de can Medigo mos haurien tocat ses
bolles”. Noltros ja ho sabíem i mos feia una bona ràbia.
¿Quin record teniu de s’escola? ¿Fins a quina edat hi anàreu?
Vaig
començar a ca ses monges, ses nines no hi anaven, amb so mestre Colom.
Ses monges ensenyaven moltes avemaries, però de lletra n'ensenyaven
poca. Jo tenc un bon record de s'escola, i d'una monja que li deien sor
Helidora. Un dia va tocar s'alarma; llavors hi havia sa costura de
dalt, jo vaig sortir sa darrera, totes sortírem de pressa i mos
n'anàrem a amagar darrere es campanar de l'església. Aquesta monja
ensenyava bé però era una monja molt dormidora i sempre estava becant,
si veia que rèiem mentres ella becava amb un punter mos fotia damunt
ses mans, era ben terrible. Una altra monja que record era sor Maria
Ignàcia que era molt salada.
Pareix mentida me'n record més de tot allò que me va passar un temps que no ara.
Don
Rafel Colom va ser un bon mestre, perquè era molt maleït, però no
perdonava ningú; i don Pedro Rotger, aquest també va ser un bon mestre,
amb aquest hi va anar en Francisco. Ara, don Rafel sabia dominar més es
al·lots, si n'hi havia un que feia tard, bon Jesuset! Amb un cop ja
feia por.
Tot
allò que he après ha estat gràcies a sa meva professió, a s'ambient que
he duit; he après a fer comptes i lletres. A s'escola mos ensenyaven
poques coses, tot allò que he après m'ho ha ensenyat sa feina i sa vida.
Només
sé xerrar és mallorquí i un poc de castellà però quan el xerr dic molts
de desbarats. Si parl amb un senyor i m'entén ja no li xerr es
castellà. Un dia va venir un madrileny i me va demanar una cuerda
per fermar; jo li vaig dir sí, una corda. Tamateix no me surt, per
parlar-lo bé l'has d'haver après de petita, quan ets gran sa teva
llengua és molt mala de girar. M'estim més no xerrar en castellà perquè
faig es ridícul, per aprendre una altra llengua l'has d'aprendre de
petit.
¿Quina edat teníeu quan començàreu a fer feina?
En
es 7 anys ja anava a fer feina, a collir. Però sa meva feina sempre ha
esta fer pa. Quan tenia tretze anys, a ca nostra en vàrem començar a
fer i de llavonses ençà no m’he aturada. Mon pare així mateix de petit
havia estat amb en Tià des forn. Es forn que hi ha ara ja existia i mon
pare en va començar a fer. Llavors noltros vàrem començar a fer pa com
a estraperlo. Ara tot és ben legal, ara està ben legalitzat feim allò
que és Govern vol, però anam a l'antiga, perquè es que mos feia sa
declaració mos deia: no importa dir res perquè tot allò que passa pes
foc no té perill. Es pa sempre l'he fet igual, amb sa mateixa recepta,
vàrem començar així i mai hem canviat, tothom mos coneix, però tot està
igual que quan vàrem començar, no hem tocat res, ni estanteries ni forn
elèctric ni màquines; sempre hem pastat a mà.Vàrem començar amb ben poc
i ja ho veis hara som molt coneguts, per això mai hem volgut canviar,
tot està igual que quan començàrem.
Contau-me com va ser que coneguéreu es vostre home.
Es
meu home era bunyolí, veïnat de cas germà de sa dona d'en Tiba. El vaig
festejar vuit anys i pots estar segura que tot allò que te diuen quan
festeges no és més que mentida, sempre és igual, vuit anys de perdre es
temps, un engana món Me vaig casar en es 22 anys, era molt jove, ell
me’n guanyava de cinc, d'anys. Mos casàrem a Bunyola, férem sa festa
aquí a on hi ha ara sa Banca March, quatre ensaïmades i xocolata,
xampany i tot. A les nou mos casàvem i a les onze ja estava tot llest.
I és meu cunyat, en Tiba, tenia una carreta amb una teuladeta que
passejava gelat i de tot, ell mos ho va dur tot i quan va ser s'hora de
convidar, ses seves germanes, que els deien ses Vaivoles, passejaven
peix pes carrer i les vàrem convidar a menjar ensaïmades i xocolata; no
tocaven venir perquè no eren de sa part nostra. Pareix mentida però de
xocolata i ensaïmades no en va faltar i es diumenge quan vaig anar a
pagar me varen dir que valia mil pessetes. Pareix mentida, però així
mateix fa 44 anys.
Es
meu home era d'aquests que feien llenya i carbó. Però llavors quan
encara era ben jove, un germà meu que feia a feina a Iberia li va
proposar de fer de vigilant a s'aeroport, perquè aleshores robaven
rodes des avions, i en es tres mesos varen veure que no havien robat
cap roda, i el proposaren per quedar fix, i va canviar de feina, d'una
feina ben pesada va passar a una de senyora.
¿Què recordau des temps de sa guerra o des temps de sa fam?
De sa guerra record que moltes dones perderen es seus fills en es frente,
quasi quasi li diria sa gent que en va perdre: un de son Moranta, un
fill de madò Guitarrona, i molta gent que jo he coneguda. En record
molts que no tornaren. Fam, així mateix n'hi va haver: no érem
gallines, però menjàrem molt de blat de les Índies, així mateix se va
notar, perquè si podiem menjar un panet i un parell d'olives ja era un
bon dinar. De bombes també en record, a les deu des dematí tocaven
s'alarma i mos n'anàvem a amagar allà on podíem, quasi sempre era dins
l'església que era es refugi, record com si fos ara son pare de “donya
Consuelo”, un homenet vell assegut aquí; mos deia “ara bombardegen aquí
o allà”, jo només era una nina. Ja ho veu, he vist de tot.
¿I ca vostra com era?
A ca nostra teníem més o manco es mateixos mobles, per ventura havien costat cinquanta duros tot es parament.
¿Recordau es menjars?
Es
menjar era com ara, cuinat, sopes... Es dies de festa hi havia un poc
de canvi, però s'unic canvi que hi havia era que posàvem un meló en
fresc dins sa cisterna, això era a totes ses cases, no hi havia
geleres, encara ho recordam amb en Toni Miqueló, que ès un home molt
llest; recordam que es dies de festa posàvem una botella de gasosa dins
sa cisterna.
I sa gent ¿com anava vestida?
Anàvem
vestides com ara però més pobres. El dia del Corpus i per Sant Mateu
estrenàvem un vestit, tothom sabia qui el duia més guapo, en parlàvem
vuit dies i era un vestit ben normal i ben corrent. Per aquestes festes
per estrenar un vestit en parlàvem tot l'any, no el podíem dur abans i
per poder-lo comprar havies d'haver fet molta feina, com collir
ametles. Ara ses ametles ningú les agafa mira si el món ha canviat,
ara se perden a s'ametler. Ara jo no les cullen per abandó, i per
peresa.
¿Com eren ses festes?
Ses
festes eren molt belles, hi havia ball de bot, jo les record molt bé.
Ball d'aferrat no n'hi havia, en varen fer una vegada i a ses al·lotes
que hi anaren les apuntaven amb so dit. Posaven sa plaça preciosa feta
per en Vicens Gori, unes coses precioses que vuit dies abans tot era
encantador, no com ara. Es vestits bons se treien per Sant Mateu.
Una
altra festa preciosa era el Corpus. Era mai vist, tothom feia una
processó ben ordenada que passava per tot es poble. Ses al·lotes se
posaven allò que tenien millor, sempre me'n recordaré de n'Apolònia
d'Alfàbia que duia uns capells amb unes cireres igual que es vestit,
era preciosa, de ses més guapes.
¿Què és que més vos agrada fer?
Sa
meva única afició és sa feina, perquè ja és tenir ganes de fer-ne, una
dona retirada com jo no n'hauria de fer, però és sa meva única
activitat, sempre he fet feina, me dóna molt de gust es fer-ne. Però
quan me mori sentirà a dir “que beneita, sempre va fer feina”, però no
hi puc fer més, me dóna molt de gust fer feina. Si tornava néixer
tornaria fer igual. Mai m'ha agradat cercar una dona, sempre m'ha
agradat fer-ho jo. Visc per fer feina, sa coneix que ma mare devia ser
molt feinera i jo ho he heretat d'ella.
¿Trobau que es poble ha canviat molt de quan éreu jove a ara?
Sa
vida des poble era molt diferent que ara, sempre podies comptar amb sos
veïnats per a qualsevol cosa, encara ara som amics. Noltros viviem dins
es carreró aquí on viuen ses Marceres. Encara ara no hi puc passar,
perquè record que fèiem una vida molt agradable, es veïnats se reunien
es vespre per fer tertúlia o per jugar a dames. Aquí a cas Peller, que
era tan important, sa gent s'hi reunia, podies parlar de qualsevol
cosa, era una gent tan bona i tan honrada. En fi, ara no hi ha res
igual, aquell temps era una vida molt agradable, passàvem gust, molt
diferent que ara.
Sa
gent, si donava paraula, te'n podies fiar; no importava que hi hagués
res escrit. Ara no hi ha sa mateixa relació amb ses persones, era una
altra casta de gent, ara hi ha molta d'enveja. Abans no hi havia rics
ni pobres tothom, tenia es mateix nivell, tots érem iguals, tot era
diferent sa gent complia amb sa feina, també tothom se fiava, també hi
havia molta de tranquil·litat. Allò que teniem en aquell temps era que
quan feien una festa a can Medigo tothom en parlava, ara tothom té allò
que vol, tan té un pobre com un ric, el nivell de vida quasi quasi és
es mateix de tothom; n'hi pot haver que tenguen més doblers, però sa
veritat tothom pot fer allò que vol. Record que un dia en Nicolau de sa
saboneria pes canal 4 va explicar què valien es sabons, què feien amb
un dia i què despatxava. Sa gent jove no ho pot creure; jo hi anava a
sa saboneria a fer feina fins an es tretze anys, mos donaven 40
pessetes cada setmana i una pastilla de sabó que se deia “Verde y flor”
o “Rosa”, d'això me'n record com si fos ara, i aquell sabó el tenia ben
gelós perquè me donava perfum a tota sa roba neta.
No
hi havia cotxes; es primer cotxe que va passar, ma mare ho recordava
perquè tothom sortia per veure'l, era son pare d'aquest de ca
s'Espardenyer que li deien en Moret; estava a s’Alqueria Blanca; aquest
va ser es primer que va tenir cotxe. Mira com són ses coses que es
metge Toni tenia una bicicleta, hi havia vells que quan el veien deien:
- Ara ha passat es metge Toni amb una xicle.
No
sabien dir bicicleta. Sa gent anava amb carro, amb una somereta que
arribava es vespre, de carros no en tenia tothom, era un luxe.
Jo
enyor molt aquell temps, trob que ara no hi ha ni educació ni respecte
per a res. Mira es meu home. Venia a festejar es vespres, sa mare li
deixava una cadira darrere sa porta, no tancava mai. Avui tancam i
trobam obert. Mos divertíem d'una altra manera, ara fan una verbena i
sa gent ni tant sols se diverteix, ni escolta sa música, només passa
gust de seure en terra. Jo crec que sa culpa de tot això es des pares,
és de petits que els han d'educar amb respecte per tot i per tothom.
No
pareix Bunyola, trop que es poble ha crescut massa. Abans veia es
Castellet, ara només veig cases i pisos, es poble ha perdut molta de
gràcia.
Ja
ho veus jo he viscut es dos temps, he conegut sa misèria i he conegut
sa bonança, però aquell temps, amb misèria i tot, m'agradava més que és
d'ara. Es al·lots eren molt educats. Ara sa gent és més egoista i només
se mou per interessos, fins i tot es bunyolins han canviat, no són es
mateixos que un temps, han canviat i molt.