FRANCINA JAUME GUARDIOLA

Amb la col·laboració de Jaume Corbera Pou
Creative Commons License

Els escrits de http://gentdebunyola.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

Margalida Mateu Borràs

Bunyola 1929-2007

¿On vàreu néixer? 
Vaig néixer a Bunyola dia 11 de setembre de l'any 1929.

¿D’on vos diuen? 
Me diuen de ca na Fiola, perquè sa mare de ma mare, que va ser comare, li deien na Fiola, i de llavonses ençà a ses filles els deien de ca na Fiola. Sa comare Fiola, en aquell temps, com que no hi havia això que hi ha ara, no hi havia Son Dureta ni res, quan tenia sa partera a punt posava una ribella amb unes gotes d'esperit i hi cremava aquelles agulles per posar una injecció; també cremava es bisturí si hi havia qualque complicació. D'això me'n record molt bé.
Ja ho veus d’on ve es meu malnom, fins i tot a en Joan en lloc de dir-li es nom de son pare li deien es meu.

¿D’on eren es vostres pares? 
Es meus pares eren tots dos bunyolins, mon pare feia de carter a can Colom, ma mare de tot d'una que se va casar anava a sa fàbrica. Mestre Guillem Bujosa me va donar una foto seva amb un parell de dones, de quan tenia 26 anys. Vaig conèixer ma mare per sa fesomia, perquè tenc una neboda, sa filla des meu germà Francisco, que és just ma mare. Mirau, ara quasi totes són mortes, quan jo les veig.
Pareix mentida es canvi de ses dones d'un temps, un temps ses dones no s'arreglaven tan com ara i en es 40 anys ja pareixien velles. Ara mateix a sa foto de ma mare totes pareix que les han trobades des Jonquet. Ara totes quan diuen tenc 80 anys pareixen nines, ara anam a sa perruqueria, llavors no hi anaven. Ma mare deia que se rentava es cap un pic cada any. Quines coses!

¿Quants de germans sou?
Tenc dos germans, tos dos sòn vius. En tenc un que pinta i en Francisco.

¿Sempre heu viscut a Bunyola? 
Sempre he viscut a Bunyola. Abans vivia a can Fura, devora na Peluquera, en es Garrigó, veïnat de na Garriguera en es Dorado, a su allà. Però vaig néixer allà on es sa perruqueria de na Catiu en es carrer mestre Colom. Ara és un pis, llavors eren dues cases. Una era ca don Rafel Colom (es mestre Colom), que era un conco d'en Nicolau de sa Saboneria i de ses Rieres, i ma mare vivia a s'altra casa.

¿Vàreu ser batiada a Bunyola? 
Vaig ser batiada a Bunyola i es meus padrins també eren bunyolins. Un ja no l'he conegut. Ma mare me va dar de mamar a jo i a altres, perquè tenia molta de llet, però no era dida, perquè tenia molt de sobrant. Sempre deia “ses mares ara no en tendran, de llet, fan per llevar-la-se; si la tenen clara perquè la tenen clara, i si la tenen espessa també; avui no en volen donar. Abans deien que es infants criats per pit tenien més pocs problemes. Avui són ben poques.
Sa madona de s'Alqueria de Vall en va criar tretze d'infants; tots els va criar ella, per això tothom que en vol dónar ho pot fer.

¿Quin record teniu de sa vostra infantesa? 
De sa meva infantesa record, que en tocar s'Ave Maria mos feien anar a ca nostra. Jugava molt pes carrer, això de jugar a bolles hi tenia molta de manya, també de jugar a pam tot s'horabaixa en es carrer de mestre Colom amb na Maria Crista, que tenia sa mateixa edat. Això era que hi havia. Jugava a figuretes, a encalçar i amagar. Ara no hi ha res igual. Me’n record que vaig jugar molt, no podiem fer res pus, no podiem agafar cotxe i anar de rua, no podiem anar a gastar doblers perquè no en teniem.

¿Recordau sa primera comunió? 
Si que la record a sa meva primera comunió, vaig combregar a Bunyola, i bon Jesús, quina cosa! Pareixia n'Inés i un señor de Múrcia. Unes ties m'arrissaren es cabells amb uns ferros calents i ja pots comptar quina olor de socarrim. Es capellà era don Joan Torrandell, era de Muro i com que era es temps que jugàvem a bolles, es diumenges després d'anar a sa doctrina anàvem a jugar tot s'horabaixa. Es capellà, feia una rifa, i duia una canyota així de grossa i deia cent se'n duia es premi, però feia trampa, sempre tocava a un fill de can Medigo, un fill des batle. Noltros sempre dèiem “si fóssim de can Medigo mos haurien tocat ses bolles”. Noltros ja ho sabíem i mos feia una bona ràbia.

¿Quin record teniu de s’escola? ¿Fins a quina edat hi anàreu?  
Vaig començar a ca ses monges, ses nines no hi anaven, amb so mestre Colom. Ses monges ensenyaven moltes avemaries, però de lletra n'ensenyaven poca. Jo tenc un bon record de s'escola, i d'una monja que li deien sor Helidora. Un dia va tocar s'alarma; llavors hi havia sa costura de dalt, jo vaig sortir sa darrera, totes sortírem de pressa i mos n'anàrem a amagar darrere es campanar de l'església. Aquesta monja ensenyava bé però era una monja molt dormidora i sempre estava becant, si veia que rèiem mentres ella becava amb un punter mos fotia damunt ses mans, era ben terrible. Una altra monja que record era sor Maria Ignàcia que era molt salada.
Pareix mentida me'n record més de tot allò que me va passar un temps que no ara.
Don Rafel Colom va ser un bon mestre, perquè era molt maleït, però no perdonava ningú; i don Pedro Rotger, aquest també va ser un bon mestre, amb aquest hi va anar en Francisco. Ara, don Rafel sabia dominar més es al·lots, si n'hi havia un que feia tard, bon Jesuset! Amb un cop ja feia por.
Tot allò que he après ha estat gràcies a sa meva professió, a s'ambient que he duit; he après a fer comptes i lletres. A s'escola mos ensenyaven poques coses, tot allò que he après m'ho ha ensenyat sa feina i sa vida.
Només sé xerrar és mallorquí i un poc de castellà però quan el xerr dic molts de desbarats. Si parl amb un senyor i m'entén ja no li xerr es castellà. Un dia va venir un madrileny i me va demanar una cuerda per fermar; jo li vaig dir sí, una corda. Tamateix no me surt, per parlar-lo bé l'has d'haver après de petita, quan ets gran sa teva llengua és molt mala de girar. M'estim més no xerrar en castellà perquè faig es ridícul, per aprendre una altra llengua l'has d'aprendre de petit.

¿Quina edat teníeu quan començàreu a fer feina? 
En es 7 anys ja anava a fer feina, a collir. Però sa meva feina sempre ha esta fer pa. Quan tenia tretze anys, a ca nostra en vàrem començar a fer i de llavonses ençà no m’he aturada. Mon pare així mateix de petit havia estat amb en Tià des forn. Es forn que hi ha ara ja existia i mon pare en va començar a fer. Llavors noltros vàrem començar a fer pa com a estraperlo. Ara tot és ben legal, ara està ben legalitzat feim allò que és Govern vol, però anam a l'antiga, perquè es que mos feia sa declaració mos deia: no importa dir res perquè tot allò que passa pes foc no té perill. Es pa sempre l'he fet igual, amb sa mateixa recepta, vàrem començar així i mai hem canviat, tothom mos coneix, però tot està igual que quan vàrem començar, no hem tocat res, ni estanteries ni forn elèctric ni màquines; sempre hem pastat a mà.Vàrem començar amb ben poc i ja ho veis hara som molt coneguts, per això mai hem volgut canviar, tot està igual que quan començàrem.

Contau-me com va ser que coneguéreu es vostre home. 
Es meu home era bunyolí, veïnat de cas germà de sa dona d'en Tiba. El vaig festejar vuit anys i pots estar segura que tot allò que te diuen quan festeges no és més que mentida, sempre és igual, vuit anys de perdre es temps, un engana món Me vaig casar en es 22 anys, era molt jove, ell me’n guanyava de cinc, d'anys. Mos casàrem a Bunyola, férem sa festa aquí a on hi ha ara sa Banca March, quatre ensaïmades i xocolata, xampany i tot. A les nou mos casàvem i a les onze ja estava tot llest. I és meu cunyat, en Tiba, tenia una carreta amb una teuladeta que passejava gelat i de tot, ell mos ho va dur tot i quan va ser s'hora de convidar, ses seves germanes, que els deien ses Vaivoles, passejaven peix pes carrer i les vàrem convidar a menjar ensaïmades i xocolata; no tocaven venir perquè no eren de sa part nostra. Pareix mentida però de xocolata i ensaïmades no en va faltar i es diumenge quan vaig anar a pagar me varen dir que valia mil pessetes. Pareix mentida, però així mateix fa 44 anys.
Es meu home era d'aquests que feien llenya i carbó. Però llavors quan encara era ben jove, un germà meu que feia a feina a Iberia li va proposar de fer de vigilant a s'aeroport, perquè aleshores robaven rodes des avions, i en es tres mesos varen veure que no havien robat cap roda, i el proposaren per quedar fix, i va canviar de feina, d'una feina ben pesada va passar a una de senyora.

¿Què recordau des temps de sa guerra o des temps de sa fam? 
De sa guerra record que moltes dones perderen es seus fills en es frente, quasi quasi li diria sa gent que en va perdre: un de son Moranta, un fill de madò Guitarrona, i molta gent que jo he coneguda. En record molts que no tornaren. Fam, així mateix n'hi va haver: no érem gallines, però menjàrem molt de blat de les Índies, així mateix se va notar, perquè si podiem menjar un panet i un parell d'olives ja era un bon dinar. De bombes també en record, a les deu des dematí tocaven s'alarma i mos n'anàvem a amagar allà on podíem, quasi sempre era dins l'església que era es refugi, record com si fos ara son pare de “donya Consuelo”, un homenet vell assegut aquí; mos deia “ara bombardegen aquí o allà”, jo només era una nina.  Ja ho veu, he vist de tot.

¿I ca vostra com era? 
A ca nostra teníem més o manco es mateixos mobles, per ventura havien costat cinquanta duros tot es parament.
¿Recordau es menjars? 
Es menjar era com ara, cuinat, sopes... Es dies de festa hi havia un poc de canvi, però s'unic canvi que hi havia era que posàvem un meló en fresc dins sa cisterna, això era a totes ses cases, no hi havia geleres, encara ho recordam amb en Toni Miqueló, que ès un home molt llest; recordam que es dies de festa posàvem una botella de gasosa dins sa cisterna.

I sa gent ¿com anava vestida? 
Anàvem vestides com ara però més pobres. El dia del Corpus i per Sant Mateu estrenàvem un vestit, tothom sabia qui el duia més guapo, en parlàvem vuit dies i era un vestit ben normal i ben corrent. Per aquestes festes per estrenar un vestit en parlàvem tot l'any, no el podíem dur abans i per poder-lo comprar havies d'haver fet molta feina, com collir ametles. Ara ses ametles ningú les agafa   mira si el món ha canviat, ara se perden a s'ametler. Ara jo no les cullen per abandó, i per peresa.
 
¿Com eren ses festes? 
Ses festes eren molt belles, hi havia ball de bot, jo les record molt bé. Ball d'aferrat no n'hi havia, en varen fer una vegada i a ses al·lotes que hi anaren les apuntaven amb so dit. Posaven sa plaça preciosa feta per en Vicens Gori, unes coses precioses que vuit dies abans tot era encantador, no com ara. Es vestits bons se treien per Sant Mateu.
Una altra festa preciosa era el Corpus. Era mai vist, tothom feia una processó ben ordenada que passava per tot es poble. Ses al·lotes se posaven allò que tenien millor, sempre me'n recordaré de n'Apolònia d'Alfàbia que duia uns capells amb unes cireres igual que es vestit, era preciosa, de ses més guapes.

¿Què és que més vos agrada fer? 
Sa meva única afició és sa feina, perquè ja és tenir ganes de fer-ne, una dona retirada com jo no n'hauria de fer, però és sa meva única activitat, sempre he fet feina, me dóna molt de gust es fer-ne. Però quan me mori sentirà a dir “que beneita, sempre va fer feina”, però no hi puc fer més, me dóna molt de gust fer feina. Si tornava néixer tornaria fer igual. Mai m'ha agradat cercar una dona, sempre m'ha agradat fer-ho jo. Visc per fer feina, sa coneix que ma mare devia ser molt feinera i jo ho he heretat d'ella.

¿Trobau que es poble ha canviat molt de quan éreu jove a ara?  
Sa vida des poble era molt diferent que ara, sempre podies comptar amb sos veïnats per a qualsevol cosa, encara ara som amics. Noltros viviem dins es carreró aquí on viuen ses Marceres. Encara ara no hi puc passar, perquè record que fèiem una vida molt agradable, es veïnats se reunien es vespre per fer tertúlia o per jugar a dames. Aquí a cas Peller, que era tan important, sa gent s'hi reunia, podies parlar de qualsevol cosa, era una gent tan bona i tan honrada. En fi, ara no hi ha res igual, aquell temps era una vida molt agradable, passàvem gust, molt diferent que ara.
Sa gent, si donava paraula, te'n podies fiar; no importava que hi hagués res escrit. Ara no hi ha sa mateixa relació amb ses persones, era una altra casta de gent, ara hi ha molta d'enveja. Abans no hi havia rics ni pobres tothom, tenia es mateix nivell, tots érem iguals, tot era diferent sa gent complia amb sa feina, també tothom se fiava, també hi havia molta de tranquil·litat. Allò que teniem en aquell temps era que quan feien una festa a can Medigo tothom en parlava, ara tothom té allò que vol, tan té un pobre com un ric, el nivell de vida quasi quasi és es mateix de tothom; n'hi pot haver que tenguen més doblers, però sa veritat tothom pot fer allò que vol. Record que un dia en Nicolau de sa saboneria pes canal 4 va explicar què valien es sabons, què feien amb un dia i què despatxava. Sa gent jove no ho pot creure; jo hi anava a sa saboneria a fer feina fins an es tretze anys, mos donaven 40 pessetes cada setmana i una pastilla de sabó que se deia “Verde y flor” o “Rosa”, d'això me'n record com si fos ara, i aquell sabó el tenia ben gelós perquè me donava perfum a tota sa roba neta.
No  hi havia cotxes; es primer cotxe que va passar, ma mare ho recordava perquè tothom sortia per veure'l, era son pare d'aquest de ca s'Espardenyer que li deien en Moret; estava a s’Alqueria Blanca; aquest va ser es primer que va tenir cotxe. Mira com són ses coses que es metge Toni tenia una bicicleta, hi havia vells que quan el veien deien:
- Ara ha passat es metge Toni amb una xicle.
No sabien dir bicicleta. Sa gent anava amb carro, amb una somereta que arribava es vespre, de carros no en tenia tothom, era un luxe.
Jo enyor molt aquell temps, trob que ara no hi ha ni educació ni respecte per a res. Mira es meu home. Venia a festejar es vespres, sa mare li deixava una cadira darrere sa porta, no tancava mai. Avui tancam i trobam obert. Mos divertíem d'una altra manera, ara fan una verbena i sa gent ni tant sols se diverteix, ni escolta sa música, només passa gust de seure en terra. Jo crec que sa culpa de tot això es des pares, és de petits que els han d'educar amb respecte per tot i per tothom.
No pareix Bunyola, trop que es poble ha crescut massa. Abans veia es Castellet, ara només veig cases i pisos, es poble ha perdut molta de gràcia.
Ja ho veus jo he viscut es dos temps, he conegut sa misèria i he conegut sa bonança, però aquell temps, amb misèria i tot, m'agradava més que és d'ara. Es al·lots eren molt educats. Ara sa gent és més egoista i només se mou per interessos, fins i tot es bunyolins han canviat, no són es mateixos que un temps, han canviat i molt.