Jaume Vives Jaume

Bunyola 1942  

¿On vares néixer?
Vaig néixer a Bunyola i en es poble me coneixen per en Jaume des Forn. Mon pare era ciutadà, des forn des Paners; sa mare va quedar viuda i vengueren a viure a Bunyola, mon pare ve d'una dinastia de forners. Quan vengueren a Bunyola se varen establir allà on hi havia hagut sa barberia de can Palauí, devora can Palou; allà va ser es primer forn, després ja s'establiren en es forn des carrer Major.

A la primeria es forn el duien ses germanes perquè ell encara no tenia edat, i com que no tenia s'edat, venien forners de Palma a donar-los una mà. Mon pare sempre mos contava històries d'aquests forners, venien gats i a vegades no podien comptar amb ells, per això no li va quedar més remei que posar-se a fer feina de molt jovenet.

Ma mare era Bunyolina, era germana d'en Gori Roig, que per cert no tenia res de roig. A ca seva eren sis germans. Jo vaig néixer dins aquella por, dins una situació política de dretes i d'esquerres.

Es meu padrí de fonts era es mestre Toni Roig, que era mestre d'obres, és es que va fer sa Fàbrica, era son pare d'en Pedro de cas Bolletí, per això ell i jo sempre hem estat molt amics. Jo anava a ses obres amb ell i estava amb sos picapedrers; amb ell vaig aprendre moltes de coses.

¿Quins record tens de sa teva infantesa i joventut? 

Primer vaig anar un parell d'anys a escola a ca ses monges. D' aquesta època record que hi havia una monja que li deien Sor Rafela que duia bigots, això me va traumatitzar. A s'escola de Mata de Jonc quan vénen parvulistes noves, jo dic “això són parvulistes”, i no com sa meva que me va traumatitzar.

Després vaig anar a escola amb so mestre Colom, ja s'època de ses darreries com a mestre, però encara vaig ser protagonista d'una de ses seves arrancades furioses. Un dia a classe vaig vessar un tinter d'aquells de ceràmica, ell me va engegar de s'escola i amb una ploma d'os a sa boca me va renegar una bona estona, com te pots imaginar me'n vaig anar amb un bon trastorn. Era un home  molt sever, per a un al·lot tenia un caràcter molt fort, que mos tenia acoquinats a tots. Record que mos feia aprendre sa lliçó de memòria, jo no era d'aquells gaire sabuts, record que quan estava per sa meitat resava perquè s'aturàs. No puc dir que me pegàs mai. A vegades m'enviava a fer encàrrecs, me deia:

      - Jaume, ves a sa meva dona que te doni ses eines de fer punta.

Sa dona me donava una petaca, era molt fumador.

Mestre Colom era el terror, mos feia molta de por. També s'ensenyança en aquell moment era a base de memòria. Jo no era un bon estudiant, en canvi es meu germà sí, mon pare va tenir una entrevista amb so mestre i record que li va dir que tots tenim una ¨bombilla¨, un moment dat s'encén i altres vegades no. Ell sempre posava aquests exemples per explicar ses coses. Però, per altra banda, era afectat de passejar-se amb unes vergues que tenia dins un rellotge de caixa; cada verga tenia un nom, na Polònia, per exemple. Te contaré una anècdota des meu germà: un dia no sé quina la degueren fer ell i en Guillem Copos, però es mestre els va dir:

      - ¿No t'entra? Idò davallarà l'Esperit Sant en forma de gaiato.

Es gaiato ja te pots imaginar què era.

En es catorze anys vaig acabar d'anar a escola i me vaig posar a fer feina amb mestre Francesc Colom, un home molt respectat i considerat s'artista des poble; es mestres l'anaven a cercar per fer de jurat i perquè els assessoràs en qüestió de dibuix i manualitats.

Jo sempre vaig tenir deus de manualitats i deus de dibuix, però de tota la resta poca cosa. Mestre Francesc veia que era molt mal estudiant i me deia: “Si saps sumar i multiplicar va bé, de restar i quebrados no en vulguis saber res.”

Vaig viure sa meva infantesa dins es forn d'una família catòlica i apostòlica; mon pare era de dretes, com és natural en aquell temps; dins es forn sempre vaig sentir moltes discussions, era un home molt obert i va ser regidor de s'Ajuntament. En es forn venien a fer tertúlia amics seus que eren també regidors. Entre ells se contaven moltes de batalletes, que  record bé, contaven coses de sa República, per exemple record converses com sa mort d'en Ferrer Guàrdia. Jo deia a mon pare:

      - Mem, però, mon pare, ¿quins són es bons?

Ell me contestava:

      - Això ho jutjaràs tu, quan seràs gran.

Aquesta frase la tenc molt marcada. Això em va marcar de gran sa meva ideologia política.

Si t'he de dir quin és es meu primer record de sa vida, és mon pare que me duia a braços a veure un foc de rodelles. S'Ajuntament aleshores era pobre per fer focs artificials, es focs eren rodelles. Passejant-me per s'Ajuntament encara vaig veure s'aparell per posar ses rodelles, el posaven davall sa balconada de s'Ajuntament i feia voltes de foc. Això es sa primera imatge més antiga que tenc de sa meva infantesa. 

Vaig viure entre sagristies, com a escolà, no com a cantador. Era un jove que vaig participar en tot es moviment des poble, com tots es joves de poble actius i optimistes participàvem en una banda o una altra. Era un al·lot que sempre me movia dins es poble, feia moltes de coses, estava en es forn, feia d'escolà, i ajudava tothom per allò que fos. Sempre estava ficat en tot, sigui en ses excursions, en so teatre, tenia moltes inquietuds.

Ses persones que me varen influenciar en sa meva formació varen ser en Miquel Julià i don Climent Garau.

Record que el rector Joan Cirer va voler remolar un poc sa joventut bunyolina, va voler despertar s'inquietut des joves. En Joan Cirer va ser una figura cabdal en s'estructura social des poble, ell va gestionar es camp de futbol, va voler donar sortides perquè es joves se poguessin moure una mica. Quan se'n va anar, es vicari Miquel Julià  va continuar aquesta iniciativa i així va néixer es primer “Castellet”, que no era més que una cartolina grossa penjada en es tauló d'anuncis que se va fer a ca mestre Francesc; era ple de dibuixos molt interessants fets per en Jaume Peller i un tal Gamundí que li deien “es Pito”.

¿Quins jocs recordes? 

Record que jugàvem a bolles, a baldufes. Sempre vaig jugar amb al·lots més grans que jo; m'agradava observar com jugaven. Se jugava molt a baldufa, que les compràvem a cas Bolletí; les compràvem sense piu, les dúiem an es mestre Paco, es ferrer des poble, que mos feia es punxons. Jo m'hi vaig passar moltes hores per dins sa ferreria, hi esmolava ses ganivetes, m'agradava molt remenar ferros.

Te vull dir que molts de jocs meus era atracar-me an es oficis, amb sos picapedrers, fusters...

Conta'm sa teva vinculació amb sos moviments culturals des poble. 

Es vicari Miquel Julià va fundar es Centre Excursionista de Bunyola, jo vaig començar amb ell com a participant, quan ell se'n va anar ho vaig agafar jo. Era un moment que l'església veia es problemes que hi havia per fer associacions de joves, per això es grup excursionista va ser una sortida per a sa joventut bunyolina en sa situació sociopolítica del moment. 

L'església amb sa seva iniciativa va donar una altra alternativa an es joves que no fos sa des "Frente de Juventudes". En Miquel Julià era un poc roig, no era molt comunista, però de qualque manera t'influenciava sa seva energia i compromís.

Sa primera etapa des Centre Excursionista comença l'any 1956, que fins l'any 1962 hi participaren gent gran i casada. L'any 1962 vaig agafar-ne sa responsabilitat amb una altra orientació, només orientada an es joves d'una certa edat. Aquesta nova etapa li va donar un caràcter més especial; d'aquest grup de joves surt es Grup de Teatre de Bunyola, també neix un grup de cantadors que anàvem a ajudar a cantar a sa Parròquia. És a dir, donàrem un caire de participació i d'entusiasme an es joves. També sense voler es va convertir en una agència matrimonial, d'aquests grups en sortiren moltes de parelles.

Teníem uns estatuts on es contemplava que cada dos anys hi havia d'haver una votació de president i de junta directiva, això va fer que jo, acabada sa meva responsabilitat dins sa junta directiva, me pogués dedicar a fer altres coses, com muntar s'escoltisme i, juntament amb en Joan Parets, un grup molt jove, que se deia “Es Passarells”. Sa nostra finalitat amb ses excursions era transmetre an es al·lots s'estimació per sa naturalesa. Més endavant dins aquest moviment renovador va ressorgir “Es Castellet”, s'ànima des qual va ser en Jaume Mateu (Peller).

¿Quines feines has fetes? 

Com ja te n'he parlat abans sa meva primera feina va ser amb so mestre Francesc Colom, que només hi vaig estar dos anys. Guanyava dos reals a sa setmana, amb ell restauràvem retaules d'església. Quan acabava sa feina amb so mestre, ajudava mon pare, anava a repartir es pa; mon pare, però, volia, que estudiàs, i sortís des forn. Després vaig passar a fer feina en es forn, i allà vaig aprendre s'ofici de forner; hi vaig fer feina fins que me vaig casar. També vaig aprendre s'ofici de pastisser a s'escola de can Pomeret; com a pastisser vaig fer feina a can Llull i després també com a pastisser a s'hotel Palas Atenea

Encara que fes feina en es forn estava ficat en moltes de coses, i en diferents associacions. A Bunyola vaig connectar amb en Vicenç Mates i na Conxa, i aquí vaig començar a sortir un poc des poble. Na Conxa me va engrescar en s'iniciativa de s'escola Mata de Jonc, i m'hi vaig animar pes tema de sa llengua catalana, que per jo sempre ha estat cabdal i essencial. Així vaig entrar a Mata de Jonc va ser una empenta que n'estic content; pensa que era es temps d'en Franco, però seguirem endavant. Encara hi faig feina, faig feina de cuiner, per a mi participar en aquesta iniciativa va ser realitzar ses meves inquietuds.

A Mata de Jonc vaig poder posar en pràctica totes ses meves influències, inquietuds fotogràfiques que tenia en sa meva activitat social i cultural en es poble. Per exemple, una de ses coses que vàrem fer i de ses quals en guard un bon record de sa primera època de Mata de Jonc, va ser fer una gran olla com a tauló d'anuncis, aquest tauló que en Ramon Díaz i jo vàrem titular “Òrgan Oficial des Xafardeig i des Bon Humor”, influència des primer Castellet que no era més que un tauló d'anuncis il·lustrat. En aquesta olla hi escrivíem es xafardejos de s'escola i més endavant es va arribar a convertir en un costumari gastronòmic, il·lustrat amb fotografies. Per exemple a ses coques de Nadal hi havia sa fotografia de sa Sibil·la.

¿On conegueres sa teva dona? 

A sa meva dona la vaig conèixer a sa muntanya, sa meva dona no és bunyolina, és ciutadana, té una cama de Santanyí i una altra d'Algaida. Sa mare era una professora de piano, molt relacionada amb so poble d'Algaida.

Curiosament es dia que la vaig conèixer jo anava d'excursió tot sol, aquell dia també eren d'excursió l'Obra Cultural d'Algaida i l'Obra Cultural de Campos, jo no sabia que eren per allà, però vaig coincidir amb ells, sa primera trobada va ser sa meva cunyada i després a sa davallada vaig conèixer sa meva dona.

¿Què recordes de sa vida des poble quan eres jove: estaments socials, cafès, botigues festes...? 

Record que per noltros sa cosa més important eren ses festes de Sant Mateu, aquestes festes eren es contacte amb sa cosa externa. Allò que era més extraordinari per a un al·lot eren ses avellaneres.

També record quan es padrí se n'anava a Palma per feines. Es sortir era una obsessió que sempre tenia, me trobava un poc tancat, per això ses avellaneres era sa venguda d'un altre món, duien juguetes de llauna tan diferents de ses nostres, que eren de fusta i moltes de vegades fetes per noltros.

L'Església encara en es meu temps tenia molt de poder, movia tots es moviments socials i culturals des poble, per això de qualque manera s'hi participava molt. Jo vaig viure amb mon pare  un poc aquesta guerra interior des bons i des dolents. Mon pare tenia molts d'amics republicans, ell me va ensenyar moltes de coses, era un home que sempre feia feina amb sa ràdio en marxa, volia estar ben informat de tot. Era un home molt culte i molt catalanista, en part sa meva base cultural la hi dec a ell.

També a Bunyola hi havia molt de cafès. Noltros es dissabtes i diumenges els fèiem ses ensaïmades. Jo es diumenges abans de sa missa primera que era a les sis des dematí repartia ses ensaïmades a tots es cafès des poble amb una post damunt es cap. Hi havia un home que me feia molta de ràbia, era en Tomeu Bec, que era un home que s'aixecava molt dematí, en s'estiu el me trobava a un banc de sa plaça i me deia bon dia, però si qualque dia feia un poc tard sempre me deia: 

     - Aquesta son, aquesta son!

Un dia en Biel Espardenyer me va dir:

Jaume, no t'emprenyis amb aquest home, sa dona el tira baix des llit.

Era un home que me vigilava on duia primer ses ensaïmades, si a un cafè o a un altre, això me molestava molt. Pensa que d'al·lotot ja m'havia d'aixecar a encendre es forn, coure ses ensaïmades i repartir. Abans de sa missa ja teníem obert.

¿Què recordes de sa postguerra?   

Com a al·lot i jove record sobretot es silenci, era una època de repressió per a tots, sobretot per a aquells que havien tengut relació amb sa política des contraris. A mon pare li donaven una cartilla de racionament; moltes de vegades vàrem haver de donar es nostre pa a molta de gent, vaig veure que moltes de famílies ho passaven magre. Noltros no vàrem passar fam, a ca nostra fèiem dos porcs i els alimentàvem de ses restes de menjar, així també compràvem ordi, segó i moniatos. A ca nostra fèiem matances i ma mare a ses possessions canviava pa i sobrassada per blat i per oli, hi havia un baratament d'espècies. Record que molta de gent mos duia es saquets de farina perquè noltros les hi pastàssim i així se'n duien pa.

Mira com era sa situació que aquí tenc una esmena de s'Ajuntament que diu així: “En preocupación, per la gravísima situación en materia de sustento i abastecimiento que atraviesa la villa.” Com a conseqüència d'aquesta situació sorgeix es contraban; el duien uns senyors amb noms i cognoms que eren del Partido i clar aquesta esmena la va firmar gent del Movimiento.

¿Com va sorgir es teu interès per sa fotografia? 

Sa fotografia ha estat una de ses meves grans aficions, vaig començar l'any 1956, amb  unes petites maquinetes; l'any 1962 ja vaig tenir una bona màquina.

Vaig començar com a afició, però com que en es poble no hi havia cap fotògraf sa gent venia que fes o bé una foto per carnet, o per una fotografia de família, a noces, comunions, bé i vaig començar a moure'm amb sa càmera.

També vaig tenir molt es suport històric de mon pare, ell me deia: “Jaume, que ara volen esbucar es llavadors”, “ara volen llevar sa manxa”, “ves allà on baten, fes-hi qualque foto...” Mon pare comprava sa revista Destino on hi sortia “La historia i vida”, per això ell ja tenia una visió de memòria històrica.

M'agradaria, amb s'ordinador, poder recopilar es meu material fotogràfic de tantes i tantes fotografies de coses que ja no existeixen; se podria fer un muntatge de Bunyola ahir i de Bunyola avui. Jo sempre he col·laborat en tot allò que m'han demanat, tenc moltes de fotografies de tots es  indrets des poble. Record que sortia a fer fotos pes poble devers les tres, quan no hi havia molta de gent pes mig; amb una senalleta camuflava sa càmera. De personatges en tenc molts i molts que ja no hi són. Pens que amb ses meves fotografies puc aportar un record històric de Bunyola tal com la vaig conèixer i com és ara. Tenc moltes de temàtiques: paisatge, personatges, fotos de famílies, casaments, primeres comunions....

Hi va haver un moment que a mi no m'agradava fer fotografies de noces, comunions... i ho volia deixar, però per altra banda m'estirava poder guanyar quatre doblers per poder tenir una càmera millor. Mon pare me va animar i ma va dir: 

     - Jaume hi ha càrrecs que exerceixen sa persona, i hi ha persones que exerceixen es càrrec; fes bones fotografies i tira endavant.

Aquesta frase la tenc molt gravada. I així vaig continuar. També vaig fer cursos de fotografia i he tengut mestres molt bons, un d'ells va ser un fotògraf escalador amic d'en Vicenç Matas i que va venir a retirar-se a Bunyola. Aquest home se pagava es viatges amb ses fotografies, venia ses fotografies a revistes d'anomenada. Amb ell hi vaig connectar perquè a tots dos mos agradava sa muntanya; ell me va ensenyar ses tècniques de fer fotografies sense flaix a concerts i a teatres. Tenc molts de documents interessants d'obres de teatre.

       

¿Quins canvis has vist a Bunyola de quan eres jove a ara? 

En aquests moments estic molt content de veure que s'ha tornat a posar en marxa “Es Castellet” i  amb aquest entusiasme per part de ses  persones que hi col·laboren, també on hi tenen cabuda tan d'elements diversos. Abans a Bunyola a un extern el miraven malament, ara veus aquesta integració de gent externa, que de qualque manera ha revalorat aquella societat arcaica d'aleshores. Jo record que era mal vist entre es meus companys per fer-me amb sa gent intel·lectual que venia per Bunyola, on era considerada rara. Bunyola quan era jove era una societat molt tancada, molts de joves també.

Ara reconec que tant “Es Castellet” com es poble en general han sofrit un canvi molt positiu. Pensa que en “Es Castellet” d'aleshores des col·laboradors n'hi havia pocs que tenguessin estudis. Culturalment Bunyola està en un bon moment.

Quant a urbanisme, és evident que ha canviat; en alguns aspectes urbanístics encara predomina es bon gust i es seny de fer ses coses ben fetes. Antigament no hi havia tanta d'especulació com ara i reconec que s'Ajuntament encara que fos del Movimiento tenia molt de seny a s'hora de fer ses coses. Per exemple, es Mercat està fet de pedra i dins s'estil des poble.

Sa gent bunyolina és una gent tranquil·la, no són aventurers, són gent de fer una feina ben feta però sense presses, poc a poc. Per exemple en Vicenç Gori, que era un fuster artesà, feia una feina molt ben feta, però havies de tenir molta de paciència quan li demanaves que te fes qualque cosa.

Això també ho vaig viure a ca nostra. Mon pare davant un dubte ho tirava, no se volia arriscar de vendre un producte que no estigués en condicions. Sa gent se regia per uns criteris molt conservadors, era aquella noblesa de fer ses coses bé. Tenien por de fer es ridícul. Això jo ho consider molt positiu i per això es poble ha anat evolucionant poc a poc.

Jo des que me vaig casar visc a Algaida, però es vertaders amics els tenc a Bunyola; jo som bunyolí i es meus vertaders vincles són aquí.