FRANCINA JAUME GUARDIOLA

Amb la col·laboració de Jaume Corbera Pou
Creative Commons License

Els escrits de http://gentdebunyola.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

Climent Garau Arbona

Palma 1924 

¿On va néixer ? 
Vaig néixer dia 5 d'octubre de 1924, en aquest moment tenc 84 anys. Vaig néixer en una banda insòlita, en es far de la Riba de Palma. Som fill únic.
Es meu padrí, gabellí, era torrer de fars. Ma mare era sollerica, però varen trobar que per jo néixer ella estaria més ben assistida a Palma, que no a Sóller. Jo vaig trescar molt per Sóller, fins que es padrins varen morir. I vaig anar molt a Capdepera, hi anava amb so carro; es padrí cuidava aquella terra tota plena de roques, ho record molt bé que sa padrina mos feia una truita amb espàrrecs boníssima. 

¿Quina era sa professió des seus pares? 
Mon pare va estudiar enginyeria tèxtil a Vilanova i la Geltrú. Sa família va viure nou anys a Vilanova, i allà va aprofitar per fer sa carrera de tècnic tèxtil. Ell pensava que trobaria feina, perquè abans hi havia moltes de fàbriques a Sóller i a altres llocs de Mallorca. Però, quan va tornar ja amb sa carrera feta, l'any quinze no va trobar res, perquè moltes de fàbriques de llista només tenien un capatàs, i amb això se bastaven, no necessitaven cap tècnic tèxtil.
Bé, com que se va trobar amb aquesta situació (ell sabia moltes de matemàtiques; en aquell temps no hi havia molta de gent que en sabés), va posar una acadèmia amb un amic alemany, que havia estat maquinista del Fantum. El Fantum era un vaixell que durant sa guerra europea va quedar bloquejat en es port de Palma, no es podia moure perquè si se n'hagués anat a fora l'haguessin torpedinat. Aleshores aquest maquinista es va fer terrestre, va conèixer mon pare i tot dos varen muntar una acadèmia. Per això, molts de maquinistes de vaixells havien estat alumnes seus.
Quan vaig estudiar sa carrera a Barcelona, en es vaixells no hi havia lliteres per a tothom, vaig fer molts de viatges a coberta. Coneixia qualque maquinista que havia estat alumne de mon pare, i mentres feien ses guàrdies me deixaven estar a cobro.
Mon pare va ser una persona molt interessant, i a ses memòries que he escrit hi surt un capítol dedicat a ell i a tota sa colla d'amics també interessants que va tenir.
Un fet molt curiós és que ell, quan era jove, a Palma no hi coneixia ningú; quan venia de vacances anava a Capdepera, allà estava amb so padrí "Mossí"; aquest és un malnom que vé de “valldemossí”, perquè havien estat a Valldemossa.
En canvi es padrí matern va emigrar de molt petit a Amèrica, es vaixell que hi anava va naufragar i va anar a parar a una illa devora ses Antilles. Contava que menjava rates. I res, allà va fer doblers, però va haver de tornar quan esclatà sa guerra de Cuba. Així mateix dugué una mica de fortuna. Era republicà, a Cuba va freqüentar es ¨rebeldes¨. Tenc un document que diu que es va fer ¨Voluntario de la isla de Cuba” (una espècie de revolucionaris), però as cap d'un any es va donar de baixa.
Arribà a Sóller convertit en un americà, que anomenaven indià; era el senyor Tascó. Tenia fama de republicà i estava barallat amb Don Jeroni Estades, que era seguidor d'en Maura.
Es tren de Sóller primer tenia com uns salonets; sa meva padrina i es meu padrí quan anaven amb so tren hi anaven. Però, quan va morir es meu padrí Don Jeroni va fer anar sa meva padrina en es vagó de tercera. Don Jeroni quan anava amb so tren i veia sa meva padrina, tornava enrere.
Es meu padrí encara que fos republicà anava a missa, era molt creucista; es creucistes varen ser es de l'Institut Lliure d'Ensenyança, com en Cifre de Colonya.

M'agradaria que me contàs sa seva venguda a Bunyola 
Vaig arribar a Bunyola es juny de 1952, vaig passar molt de gust de respirar es aromes des jardí que tenia sa casa que vàrem llogar, també sa murta de sa processó del Corpus. I bé, tenc uns records fantàstics.
Na Carme Serreta era sa meva majordoma, escurava quan havia de venir ma mare, posava es plats a davall des rentador que tenia una cortineta de roba de quadrets i allà hi anava acumulant es plats, era un personatge molt cèlebre.
Vaig venir com a apotecari. Sa primera farmàcia era en es carrer Major, on és ara sa seu des Partit Popular. Allà hi vaig posar es meu primer laboratori. Era una situació precària, pensa que a vegades només entraven per comprar una aspirina, feia caixes de dues-centes cinquanta pessetes. Jo aleshores feia sa tesi i un pic cada mes anava i venia de Barcelona i passava quinze dies allà i quinze aquí, amb so practicant anava trampejant; aquest era en Bernat Pericàs, un bon home.
Sa qüestió que vaig veure que jo no podria viure d'aquesta farmàcia, me vaig comprar una moto, una Lambreta, mon pare me va ajudar, era sa més barata que hi havia sense carenar. Amb aquesta moto vaig fer es viatge de noviis amb sa meva dona na Camil·la, a cala Gat, a ca nostra de Cala Rajada. Bé venc a dir misèria i companyia, justet, justet.
Mentrestant jo anava investigant, feia sa tesi, i en es laboratori també vaig investigar. Aquest estudi el vaig explicar molt detalladament a ses 2nes Jornades d'Estudis Locals, que segurament no s'arribaran mai a publicar.
Vaig caminar dins es món de s'indústria, vaig fer dos cursos a Madrid de tècnic Bromatòleg, a sa Universitat Central. Així va ser com em vaig ficar dins s'indústria de s'alimentació. Vaig fer feina a sa farinera de Can Gual, me donaven dues mil pessetes cada mes, no són bromes; bé, però, vaig anar de fracàs en fracàs, fins que me vaig decantar dins es món de ses anàlisis clíniques. Havia fet uns estudis sobre es cicle biològic des nitrobacteris, es a dir de sa tuberculosi, i no em vaig morir de miracle, perquè no preníem precaucions, fèiem nebulitzacions amb cultius de bacil de Koch. Es mestre meu era tan ase com jo. En es final me vaig anar dedicant a ses anàlisis clíniques, fins que vaig pegar es salt a Palma i me vaig establir en es carrer d'en Brossa. Bé, es món aquest ha tengut moltes de compensacions, així com es món de s'indústria i de s'investigació pura no en tengueren mai, de gratificacions. Fent anàlisis hi havia una comunicació amb sa gent, una relació humana. Jo sempre m'ha agradat això, i me recompensava molt, no econòmicament, però sí amb sa feina. Va venir un punt que sa feina va augmentar molt, vaig passar es laboratori en es carrer de Berenguer de Tornamira, aleshores vivíem allà. Aleshores me feren s'analista de Mare Nostrum, això em va suposar molta de feina, vaig haver de menester col·laboradors, varen entrar dos tècnics més que han duit en es laboratori actual.
Però, a part d'aquesta vessant d'investigació, me vaig implicar molt amb so poble. Hi havia aleshores un rector que era Don Joan Cirer, un home molt complet, molt interessant, jo sempre he estat un home molt religiós. Record que me vaig acostar a ell; es primer dia que vaig arribar record que el vaig anar a veure, i més endavant hi vaig fer una bona coneixença.
Record que mestre Miquel Garrit tenia un ninet que tenia una infecció a sa pell, jo el vaig enviar a un metge que el va curar i així ja vaig fer un amic. També en Pepe, en Conti, i així vàrem anar fent un nucli de gent, preocupada políticament, vàrem anar preparant unes eleccions i de guanyar-les, per canviar a s'Ajuntament d'aleshores que tothom deia que era tan corrupte, bé jo no ho sé cert perquè no hi era. Però, així mateix me pareix que hi havia unes factures que havien envoltat tota sa Comuna de reixa, però, sa reixa no apareixia per enlloc. Vénc a dir que hi havia lo seu, no hi havia gaire control.
Per part nostra també férem feina social, fundàrem sa Germandat Obrera; pensa que es obrers quan queien malalts no cobraven res, quedaven sense feina i sense guanys, sa Seguretat Social els pagava as cap de mesos a raó d'un duro diari, res. Nosaltres férem un espècie de Mont de Pietat; era una caixa que sa mantenia de ses quotes des socis, això permetia que si hi havia algú que es posàs malalt, li poguéssim donar una mà. També podien anar a comprar, per això fundàrem s'economat.
Jo tenia amics metges. N'Isidre, un fill de na Maria Molinera que patia des cor, va anar a Barcelona i allà l'operaren; va viure un any o dos bé, però va tenir un problema de tiroides, no m'ho puc explicar, però va morir. Va ser una llàstima perquè s'operació havia anat bé.
Bé feia coses d'aquestes. Venien malats i jo els treia sang, així vaig fer una relació amb sa gent, jo mai vaig mirar prim, així aprenia, mai vaig cobrar res. Quan vaig arribar a Bunyola encara hi havia tuberculosi, encara hi havia una sèrie de malalts que prenien fàrmacs per aquesta malaltia. Després hi havia reumatismes cardíacs hi havia infants i joves sobretot. Això era terrible; se posaven malalts i agafaven sa malaltia sobretot per sa llet, es tuberculosos també era per sa llet. Hi havia vaques amb mastitis i a part de tot no hi havia gaire higiene. Res, també hi havia moltes adulteracions a ses centrals lleteres; també a ses lleteries hi posaven bicarbonat perquè sa llet no se prengués, aleshores ja te pots imaginar quantes colònies de bacteris no hi havia; en alguna ocasió hi posaven pixat de vaca, i això no alterava per a res sa densitat.
Me'n record que un dematí me vaig aixecar a trenc d'alba i vaig anar a sa fàbrica de llet Lactel, per veure com arreglaven sa llet, perquè aleshores es vespres recollien ses gerres de llet metàl·liques que les duien a sa fàbrica, les posaven dins es depòsits, hi posaven bicarbonat a fí de neutralitzar s'acidesa que produïen es bacilàctics, això era una bona cosa, perquè no tots es bacilàctics produeixen àcid làctic, això no és nociu, només els dóna una amargor; però a la vegada hi creixia tota una flora patògena i perillosa. Bé, me vaig moure tot quant vaig poder.
També vaig tenir un problema amb sos gelats, perquè també havia fet feina a sa Frigo, sabia que en s'estiu es bacteris caminaven tot sols, perquè hi posaven nata, una nata plena de bacteris; ho tenien amb unes condicions poc higièniques. Sa qüestió és que vaig fer una sèrie d'inspeccions a sa Frigo i es gelats Marisa; aquestes dues fàbriques proveïen tot es gelats de Mallorca, jo les vaig denunciar bé. Sa qüestió és que em varen fer es boicot, no duent gelat a Bunyola; sa gent estava indignada, perquè es gelats eren ben bons, tenien un bon color, així és que vaig patir un altre fracàs més. Es batle, que era mestre Joan Porro, també se'm va tirar en contra; es cafeters i companyia no ho vulguis sebre, perquè no duien gelats i no podien fer negocis, és normal. Inclús Sanitat, mira com estaven ses coses, va anar a prendre mostres però les va prendre malament, ni tenien equip per processar, un desastre. En lloc de Sanitat prendre mesures i anar a sa mare de la criatura, no va fer res. Jo sabia on era es mal, a més s'inspector de Sanitat de llavors que era un pobre home que no sabia res de res, jo l'havia informat, on era sa rel des problema, que era a sa Lactel i a altres proveïdors que hi pogués haver on es feien ses nates amb aquestes condicions. Total que aquests senyors no me varen donar cap suport, això era fruita del temps. Tot això, no ho dic amb queixa, ni per criticar sa gent d'aquell temps, només ho dic perquè vegis com era s'estructura sanitària d'aquell temps. Com pots veure és evident que hem superat coses bastant grosses, per això s'esperança de vida ha augmentat.
Vaig tenir problemes amb s'Última Hora, mos varen injuriar, li posàrem plet, es jutge va fallar a favor de s'“animus informandi”, era es principi de sa llibertat de premsa. Sa condemna va ser res, per injúries se'n condemnen pocs. Sa qüestió que vaig tenir un bon temps a damunt s'Última Hora que me seguia de tot quan feia; me vigilaven, escrivien editorials contra jo.
Jo ja havia muntat es laboratori que funcionava bastant bé, i vaig pensar que podia prescindir de sa farmàcia, aleshores també per una qüestió de consciència, ja que hi havia apotecaris que no tenien feina, i jo ja tenia un altre modo de viure. Així va ser que vaig posar sa farmàcia a disposició des Col·legi d'Apotecaris, que la taxàs, que fessin un tribunal on jo hi volia ésser com a vocal, es col·legi triàs es altres i es president, per adjudicar sa farmàcia segons sa tarifa que es col·legi havia inscrit, amb això vull dir que jo amb sa farmàcia no hi vaig especular el més mínim. Això és una cosa que no ha fet ningú mai, jo en vull presumir, d'això, almanco. La farmàcia es va vendre a aquells que tenien es millor expedient, que són els actuals propietaris. Era l'any 1982.
Però, encara que deixàs sa farmàcia venia cada dissabte, mai vaig deixar de venir, sempre me vaig sentir i me sent molt vinculat amb so poble, amb Son Pastor, sa terra i tot això, pràcticament no he deixat de ser-hi. S'han anat morint molts d'amics, es de sa Cooperativa, de sa Germandat, què t'he de dir...! Actualment ja hi visc plenament. ¿Què n'opín des poble? Opín que segueix essent un poble molt tancat en si mateix; en certa manera se't demana una prova de puresa de sang, és a dir si ets de Bunyola bé, te diran totes ses pestes com vulguis però ets des seus. Però, si no ets des seus, no es pot oblidar això, jo ho he viscut. Hi ha una espècie de gelosia de ses identitats, identitat que no és inclusiva, és exclusiva, ets des meus o no ho ets. Per exemple, na Francisca Barons va venir a fer feina a ca nostra, es temps que es meus fills eren petits, a donar una mà, i hi va estar fins que pràcticament va estar incapacitada per fer feina. Aquesta dona va educar es meus fills en certa manera; això que te diré ara és molt interessant, perquè és es contengut de cultura antropològica que gràcies an es mestres i an es poders es va aniquilar, però, jo gràcies que vaig tenir una persona que sabia biologia, sense sebre-ho, que en sabés, però havia observat es cicle des insectes; a part d'això, era un tresor de cultura antropològica. Record que no fa molt na Mercè recordava es seus despertars. Vénc a dir que jo vaig viure encara això de Bunyola i de sa seva gent.

Bé, don Climent me conti sa seva entrada dins l'Obra Cultural Balear. 
Quan vaig saber que existia l'Obra Cultural m'hi vaig donar d'alta, a can Moll, me pareix. Ben aviat me varen fer de sa junta.
Hi havia aleshores un ambient de renovació, s'havia perdut una mica sa por. Don Miquel Fullana degué ser es promotor d'aquest canvi. Aleshores se volgué introduir-hi gent jove; jo era jove, estam parlant dels anys 65, 66. Amb jo hi va entrar també Don Francesc Serra de Gayeta, son pare de na Joana Serra i d'en Miquel. Era un home molt inquiet i molt simpàtic. Després amb una altra tongada varen entrar en Pere Llabrés i en Miquel Duran, això devia ser immediatament, perquè en Pere Llabrés ja devia ser soci, ell me va corregir es primer discurs que jo vaig fer. Perquè s'estilava que cada any a s'assemblea general de socis fer un dinar a can Tomeu. Don Miquel Forteza presidia, a la dreta tenia na Catalina Bernat i a l'esquerra na Maria Simó, que eren dues poetesses; els donava una flor a cada una, era una cosa d'una gran exquisidesa. Noltros, amb na Camil·la, anàvem en aquests dinars, i això enaltia molt. En Pere Llabrés, com dic, me va corregir es discurs, perquè es meu català era infecte. Sempre a partir d'aleshores jo vaig ser llistat, ja de tot d'una que vaig entrar a formar part de sa junta. Perquè tota sa meva vida jo he estat un promotor, un activista, i com a tal, es veu que vaig cridar una mica s'atenció a Don Pau Alcover, es fill des poeta. Arran d'això mos va fer hereus de sa casa d'en Joan Alcover.
Sa qüestió és que navegàrem amb aquests aires de lluita per sa llengua, però ses qüestions d'ortografia, gramàtica i això, no eren perseguides, no duien en si una llavor diabòlica, si no que noltros una vegada obtinguda aquesta pau, aquesta treva, ses autoritats ja degueren entendre que estava fet de noltros. Aleshores va ser quan vàrem començar cicles de conferències sobre història de Mallorca, sobre sa lluita per s'introducció de sa llengua catalana dins sa litúrgia, que en Pere Llabrés se'n va encarregar, tota aquesta història de sa llengua vernàcula. Hi va haver moltes històries en aquells moments de lluita política per sa llengua catalana, enfrontaments amb ses autoritats. Vaig haver d'anar a donar compte a vegades que havien agafat en Sebastià Serra i en Baltassar Darder; hi anava com a president de l'OCB, però es policies no me feien ni punyetero cas, pes policies era com si diguessis na Maria Peixet; però anàvem a fer acte de presència i valentia, perquè entrar dins sa boca des llop no era gaire agradable, a pesar que no em feren mai res, no puc dir que m'atacassin, més aviat me rebien amb indiferència. Llavors anava a veure sa padrina d'en Sebastià, que era es pater familias d'aquella casa i la tranquil·litzava, tot era trobar pau dins aquell context familiar.
Sa qüestió que també sortiren cursos, sobre economia, sobre arrels històriques, sobre identitat lingüística, històrica; vàrem ser es primers a parlar des Països Catalans, i de tant en tant mos prohibien qualque conferència. També organitzàrem un seminari sobre nacionalisme a Monti-sion de Porreres. Hi va haver una bona ànima que mos va denunciar. Justament es Partit Comunista aprofitava ses estructures que creaven es altres, i bé que feien. Sa qüestió que va venir na Rosa León a cantar allà dalt, hi va haver un tal Buades que mos va denunciar a sa Guàrdia Civil, que va pujar, va registrar, se'n va dur paperets d'aquells que es comunistes havien tirats. Des cap d'un parell de dies me citaren en es Jutjat, i hi va haver un daltabaix, perquè no tothom hi estava d'acord amb aquestes activitats; record que en Joan Verger estava fet un nero, era un home molt gran, impressionava veure'l enfadat. També hi havia en Tarabini, con si el vés, cap cot en un racó, rebent sa ruixada. Jo vaig anar en es Jutjat, i és ben curiós, perquè es jutge me va fer un parell de preguntes, jo vaig contestar, i me va enviar en es tribunal d'Orde Públic, perquè va considerar que allò no era de sa seva jurisdicció; m'acompanyà fins a sa porta des jutjat, va tenir aquest detall, degué pensar si se gira sa truita en aquest el faran cosa, per tant convé estar bé amb ell. No sé es seu nom, però sempre li he agraït aquest detall, perquè pots estar segura que no s'estilaven aquests modos amb sos qui no eren des seus. No m'arribaren a enviar a demanar de Madrid, perquè ja varen venir ses coses d'una altra manera.
Jo vull destacar una cosa de sa junta de l'Obra Cultural d'aquell temps: sa seva exquisidesa. Tots passaven un cert gust de trobar-se i de mantenir unes formes molt refinades. És clar jo vaig intentar que tota aquella gent vengués a sa nova junta. Vaig escriure una carta, una carta amb uns tons molt dramàtics, convidant-los. S'únic que va venir va ser en Ferran Mora, era un bon home que escrivia cartes an es diari en català, devien ser de ses primeres que sortiren. Aquest bon home era d'una certa candidesa. Jo, en vista d'aquesta resposta, vaig tirar per dret i vaig cercar col·laboració dins es món de s'esquerra. Havíem tengut ja sa trobada de s'Arracó. Vaig veure que aquell món de l'OCB, ple d'exquisideses i de sel·lecció no havia donat resultats, perquè s'Associació per a la Cultura de Mallorca, de la qual nosaltres érem successors, no havia acabat de connectar amb sa gent, no havia estat una activitat popular. Nosaltres sempre havíem fet conferències d'higiene i d'altres, me pareix que havíem tengut un piano de coa per fer concerts. Bé per això, vull dir que això anava per aquí. No fa molt vaig haver de menester una fotografia de Don Guillem Forteza, que va ser batle de Palma, era liberal però molt catalanista; té un llibre que es diu ¨Pel ressorgiment polític de Mallorca¨. Era molt amic de mon pare, mon pare va ser també del centre Regionalista de Mallorca. Era un home d'una gran altura intel·lectual i moral, era un home que tenia unes depressions molt fortes. Sa guerra el va agafar a Catalunya, en un sanatori, que es refeia d'una d'aquestes depressions, això li va salvar sa vida, perquè si arriba a ser aquí l'haguessin pelat com as mateix Darder. Volia demanar  sa fotografia a sa neboda de Don Guillem, que jo la recordava a ses juntes de l'OCB, a ella i as seu germà Don Carles Forteza Steegman, perquè Don Miquel Forteza s'havia casat amb una anglesa. Cercant pes arxius de l'OCB, no la vaig trobar per enlloc, com a socis no hi figuraven. Però, feia estona. Quan vaig anar a parlar amb ella, me va dir “és que l'OCB ja no és allò que era”. Per un altre vent, vaig saber que tota una sèrie de gent d'aquell estil s'havia donat de baixa. Era una espècie de felibres, en canvi veien en noltros gent massa radical políticament. Jo no me'n vaig témer, en canvi ells devien saber què passava, perquè ses primeres reunions les havíem de fer a ca Don Miquel Forteza Piña, perquè estava malalt. Encara com que ho vegi, presidia les reunions en un saló rococó, amb un retrat d'en Felip V. Bé, me pareix que aquesta etapa és molt interessant per a mi. De tot això, ho he sabut ara cercant aquesta fotografia. També un dia un metge, que també me va dir que es va donar de baixa. Ell se'n recordava que en una reunió, parlant des pressuposts, que eren d'unes cent mil pessetes, jo vaig dir que amb aquests doblers no es podia salvar la cultura.