Maties Amengual Mateu

Bunyola 1937-1997

¿Maties, on vàreu néixer?

Vaig néixer a Bunyola, en es carrer d'Orient l'any 1937. 

A Bunyola ¿per quin malnom vos coneixen?

A ca mon pare li deien de can Macià de ses Mentides, que era es nom de sa casa on vivia. A ma mare li deien na Tonina Borina, i a jo em coneixen per molts de noms, com és ara en Macià de ses Excursions. 

¿D'on eren es vostres pares?

Mon pare era d'Inca i ma mare de Mancor, però de petits vengueren a viure a Bunyola. Tengueren sis fills que encara són vius, però no tots viuen a Bunyola. 

¿Quina feina feien es vostres pares?

Mon pare era carboner i ma mare era brodadora. Mon pare havia anat a escola molt poc temps, però així mateix sabia qualque cosa; ma mare no hi havia anat mai; lo poc que sabia ho havia après ella mateixa. En canvi tots es germans meus saben més que jo. A ca nostra érem gent treballadora, no érem rics. 

¿On vàreu ser batiat?

Vaig ser batiat a Bunyola i es meus padrins també eren bunyolins; sa padrina era una germana de ma mare.

¿Què me podeu contar de sa vostra infantesa?

Ma mare mos va donar es pit a tots es meus germans, en aquell temps no se dava altra cosa. Com que noltros teníem cabres, si no bastava sa llet mos daven llet de cabra. Això ho supòs, no ho puc dir amb certesa. Jo vaig haver de guardar és meu germà Pau i sa meva germana Francisca perquè es altres majors ja feien feina.

De petit vivíem en una possessió. En es sis anys jo guardava cabres, i quan vaig ser més grandet havia de munyir. En es deu anys em daren una arada amb rodes; si se m'enganxava en una rel havia de venir es missatge a treure-la, perquè jo no podia, però no n'hi havia cap altre que me guanyàs en tota sa possessió de llaurar ben dret. Quan tenia vuit anys vaig ajudar mon pare a fer sitges perquè quan no teníem feina a sa possessió fèiem carbó.

A sa possessió m'entretenia d'aquesta manera: a ses tortugues, els feia dos foradets a darrere i els posava potets de sardines plenes de palla; ses tortugues estiraven aquells potets; això era es meu entreteniment, de petit. Quan vaig ser més grandet, guardant porcs, feia un molinet amb un ganivet i un vidre, després el ficava en un arbre i rodava. Sempre he tengut es cap un poc fotut, com diuen. De més grandet vaig fer un avió, el feia volar per damunt un fil, a Can Far; venia molta de gent a veure'l.

Me'n record que es meus reis eren una ensaïmada dins sa sabata, i per a jo ja era molt; a vegades me duien qualque jugueta, un carretonet que després hi traginava herba per jugar. 

¿Fins a quina edat vàreu anar a escola?

No he anat mai a escola, ni de petit; tot allò que sé (escriure poesies, gloses...) ho he après jo mateix. De petit vivíem a una possessió a dotze quilòmetres del poble de Manacor, per això no podia anar a escola, només m'ensenyaren ses oracions per poder combregar.

Només sé xerrar es mallorquí, es foraster que vaig aprendre fent es servici militar a Àfrica l'entenc, però el parl malament. 

¿Què recordau de sa primera comunió?

Vaig combregar a Manacor en es vuit anys, perquè en es set no vaig sebre totes ses oracions. A sa possessió hi havia un capellà que es diumenges venia a dir missa, i allà vaig fer sa primera comunió. 

¿Què recordau de ses festes?

Cada vespre passàvem el rosari, es dematí havíem de resar es Parenostre, si no, no podíem menjar. Cada diumenge i festes no podíem deixar sa missa.

Per Nadal i per Pasqua, jo i tots es germans mos enviaven a ca nostra. Es dinar per aquestes festes era com un altre dia, només és que estàvem tots junts. No se feia res d'especial. Ma mare feia torró perquè teníem molts d'ametlers. A ses figues les encistaven, llavors les veníem, però si eren per a noltros les fèiem dins olles i hi posàvem anís i fenoll perquè fes una bona melassa. En canvi per vendre les posaven directament dins canastros; també fèiem pa de figa i cada dijous venia un home i ho comprava tot; jo ajudava ma mare a traginar-ho fins a sa carretera, perquè an es carro li costava molt venir fins a sa possessió. 

¿Com era sa vida de quan éreu jove a sa possessió?

Abans no era com ara que pots avançar doblers. Noltros érem pobres, però teníem menjar i roba, vivíem com molts de senyors. Teníem veinats que ho passaven malament, però noltros no. Cada any engreixàvem un porc o dos, n'hi havia que no en podien matar cap.

De doblers no n'hi havia. Mos volguérem dedicar a fer carbó, però va resultar que sa barraca se va calar foc, i per això vàrem anar a viure a sa possessió. No teníem mobles, un carboner només tenia dins sa barraca quatre bigalots. Me'n record que ma mare va fer fer mitja dotzena de cadires altes i mitja dotzena de cadires baixes; per això tenia doblers, però per comprar una casa no. Estant a sa possessió, a poc a poc varen comprar una casa a Bunyola. Era l'any 39 i així mateix va costar vuit mil pessetes; sé que a mon pare no li bastaren i en va d'haver de manllevar, perquè en aquell temps vuit-mil pessetes eren molts de doblers.

Això que en diuen "s'any de sa fam", noltros no en passàrem. De farina, en teníem sa que volíem; a sa possessió teníem un hort i sembràvem tota casta de verdures; embotellàvem tomàtigues... de tot, en teníem per vendre. Cada setmana venia un home que li deien “es Cocover”, que se'n duia ous, conills, pollastres, tot per vendre i per menjar.

¿On vàreu fer es servici?

Vaig fer es sevici militar a Sidi Ifni a l'Àfrica Occidental Espanyola. Record que ho vaig passar molt malament; poc menjar, moltes mosques, dins un mateix plat en menjaven quatre. Es dies que entrava es siroco, venga llagostes. Bono, hi vaig fer devuit mesos.

¿Com vàreu conèixer sa vostra dona?

Sa meva dona era de Sóller, la vaig conèixer quan va venir per ses festes de Bunyola, jo sempre amb ses dones he estat molt torero. Sa meva dona, quan la vaig conèixer, anava amb sa mare, perquè només tenia quinze anys. Vaig demanar per ballar a ella i a sa mare, i així a poc a poc fins que mos vàrem casar. Jo tenia 26 anys i sa meva dona no havia complit es 21.

Vàrem viure tres anys a Sóller, perquè sa sogra era viuda i sa meva dona era pubila. Anàrem a viure amb sa meva sogra, ella feia feina a una fàbrica i no la volíem deixar tota sola. Més envant venguérem a viure a Bunyola. Estant a Sóller compràrem sa casa des carrer Major; llavors tira-tira férem aqueixa casa on visc ara.

¿Quina feina heu feta?

En sa meva vida he fet moltes de feines. De petit era porqueret, després vaig fer de vaquer, de pastor, de picapedrer i de marger, aquesta ha estat sa feina que m’hi he dedicat més.

He canviat molt, perquè de jove quan no hi havia una feina n'hi havia una altra, m'era igual fer-ne una com una altra. Això sí, no he estat mai un dia sense fer-ne; sa feina no m'ha feta por mai.

¿Es poble ha canviat molt de quan éreu jove a ara?

Es poble ha canviat però a poc a poc. Des poble vell no me'n record, perquè vaig estar catorze anys a Manacor. He vist fer totes ses cases noves i sa “Creu des Caídos”.

¿I es menjar era molt diferent que es d'ara?

Ara és menjar és molt artificial. Jo de jove i de nin allò que més menjava era escudella, també, fideus, sopes i burballes; teníem una màquina de fer fideus. Allò que més m'agradava era es mig dia menjar escudella, es vespre hi posaven fideus o arròs. De carn, també en menjava, perquè per noltros era més barata que ses coses que havíem de comprar. Menjàvem sobretot moltes de ses coses que teníem; en canvi de peix quasi mai.

¿Sabeu qualque rondalla o glosa?

He sentit contar moltes de rondalles a sa possessió, molts de vespres quan pelaven ametles. Record d'en En Tià de sa Real que era glosador, era petit i guanyava sempre a tothom. Un dia un va posar messions a un altre glosador que aquell li guanyaria, i aquest que sí i que no, que sí i que no. Quan el glosador el va veure li va dir que començàs, ell li va dir que no, que ell era més vell. I va començar així:

Al^.lotet quan t'he afinat

amb sa cara etxerefida,

me pensava que sa dida,

llavor t'havia desmamat

I ell li contestà així:

Enguany amb aqueixes saons

ma mare me desmamà,

i has d'entendre bon germà,

que estic tan fort per glosar,

com un batalló ben armat,

que ha sortit a batallar,

amb mil i set-cents canons

I aquell ja va quedar ben tancat.

Les rondalles les contaven devora es foc o amb un llum de carburo, no hi havia electricitat.

Es primer pic que vaig sentir un "fono" estava damunt una taula, jo me pensava que s’home que cantava estava dins es calaix. Primer sabia contar molts d'acudits, però són bastants verds.

¿Quines aficions teniu?

Sa meva afició més gran és anar d'excursió i viatjar. He viatjat per Espanya i per Turquia. També per entretenir-me faig objectes i eines d'un temps amb pedra i amb llenya.

Som un home d'anar per mig, som amic de tothom. També som conegut en molts de pobles de Mallorca, perquè he anat d'excursió per quasi tota Mallorca. Hi ha més gent que me coneix, que no jo conec.