Miquel Colom Colom

Bunyola 1932 - 2009

A Bunyola ¿per qui vos coneixen?

Vaig néixer a Bunyola, a s'Alqueria d'Avall, dia 20 d'abril de l'any 1932, per això me diuen per aquest malnom.

¿D'on eren es vostres pares?

Es meus pares eren bunyolins. A ca nostra érem onze germans; en tenc un de mort de petit, ara es altres són tots vius; jo som es germà que feia deu. Ma mare mos va donar de mamar a tots.

¿De petit on vàreu viure?

Vaig viure trenta anys a s'Alqueria d'Avall. En es setze anys vaig començar a fer feina a Bunyola.

¿A què es dedicàven es vostres pares?

Mon pare quan era jove se va dedicar a fer de traginer, a menar carros. Amb so carro traginaven coses per tot Mallorca. Per exemple duien oli per fer sabó, d'Artà an es Port d'Andrax, dins odres, ell sempre mos ho deia. Ma mare era d'una casa normal i corrent i allò que sabia fer més quan era jove era brodar.

Un pic casats varen tenir un comerç a Santa Catalina de Palma, llavors el varen tenir dues vegades a Bunyola. Era un comerç que venien en gros adob, gra i tot això. Llavor varen anar a fer feina a s'Alqueria d'Avall, i allà hi vàrem estar cinquanta anys, fins que mon pare va morir. Després hi va quedar un germà meu set o vuit anys més.

¿I es vostres padrins de fonts d'on eren?

Es meus padrins de fonts eren bunyolins, encara n'hi ha un de viu, que és es meu germà gran. Sa meva padrina era una tia.

¿Què recordau de sa vostra infantesa?

Vaig néixer entre totes les dones, tenc cinc germans mascles i darrere ells varen néixer quatre germanes, llavors vaig néixer jo, darrera jo una altra germana que és sa més petita de totes.

Cada diumenge horabaixa donaven catequesi pes que havien de combregar; que recordi només hi vaig anar una vegada, tal vegada era perquè viviem enfora. Es nins feien una obra de teatre, ses monges varen dir que es qui no anassin a catequesi haurien de pagar s'entrada. Jo vaig demanar on me tocaria anar per edat; me varen dir que anàs darrere sa porta. No obstant això, sabia tanta de catequesi com es altres, perquè mon pare i ma mare mos n'ensenyaven, i a escola també mos ne feien lliçons.

¿Fins a quina edat anàreu a escola?

Tenc es estudis primaris. Vaig anar a escola fins an es catorze anys. Sé xerrar es mallorquí i es castellà i els sé llegir; no sé parlar altres llengües.

Anàvem tots junts a escola. S'escola ja estava on és ara, va ser sa darrera època des Mestre Colom. Me va tocar anar a escola sempre amb so mestre Colom. Era un conco meu, un germà de mon pare. Crec que m'estimava més que es altres, per aquesta raó va voler que sempre anàs amb ell, i no amb altres mestres que me tocaven per edat. En aquella època a Bunyola hi havia altres mestres (don Pedro Rotger, don Miquel Fuster...); hi havia tres mestres homes i una mestra, dona Consuelo.

Sa meva opinió des mestre Colom és que era un mestre que s'interessava molt pes al·lots que tenia, però en aquella època no estudiaven tant com ara. Ell tenia una idea concreta de s'educació: supòs que amb tota bona voluntat pensava que si son pare d'aquell al·lot feia feina en es camp, aquell al·lot havia de fer feina en es camp; si son pare d'aquell altre al·lot era fuster, s'al·lot havia de ser fuster. Per tant allò que ensenyava anava en funció de s'ofici de son pare, no captava per què servia aquell al·lot, no tenia psicologia per veure allò que li hagués agradat fer an aquell al·lot. Tal vegada hagués fet una altra cosa, però aquell mestre li ficava ses idees de cap aquí i de cap allà. Per exemple jo, que es camp no m'ha servit per res, ell me va ensenyar totes ses coses des camp, en canvi de dibuix gens, perquè suposava que això no me serviria per a res.

Pegava molt, i reconec que hi ha al·lots que ho han de menester, però d'altres no tant. Jo vaig ser un d'aquells que vaig rebre molt, més que es altres, no sé ben bé per què; reconec que era un al·lot normal i corrent. Sí que te puc dir que s'alegria més gran de sa meva vida va ser es dia que mon pare va dir que no importava que tornàs a escola. Ell volia que estudiàs comptabilitat, però jo no volia continuar estudiant, llavors me va dir: "Au idò, a fiola", que vol dir a fer feina, per a ell va ser com un càstig, però per a mi va ser una alegria, me vaig alliberar des martiri que me suposava anar escola cada dia.

Jo he tengut dos mestres que sempre deien “gràcies”: un era es mestre que me va ensenyar a fer feina, aquell home sempre deia “¿Vols fer això? Idò, gràcies”. I s'altre era diferent, era molt artista molt músic, era un altre món, però tampoc s'enfadava mai.

¿Quina edat teníeu quan començàreu a fer feina?

Quan tenia catorze anys tenia una gran afició an es camp i hi vaig fer feina tres anys, però com que som coix i tenia atacs epilèctics, estava molt delicat de salut, i mon pare va dir: "Au fora!" En aquella època sabíem que un no feia sa feina que volia, sinó aquella que es pares li procuraven.

Aleshores va venir a Bunyola un conco meu, que era ebenista i escultor, feia feina per ses iglésies, es meus pares varen dir: “Ara és hora de col·locar aquest al·lot amb so conco, així farà coses més bones de fer, que no siguin perjudicials per a ell.”

I així, devers es setze anys, vaig començar a prendre a tallar i polir coses de fusta, sobretot. Sa feina que vaig fer era feina per iglésies: retaules, policromats, i coses d'això. Llavors quan ell va tornar vell, sa majoria d'aquesta feina va anar decaiguent, tampoc això era es meu fort, no era sa meva afició; això sí, ho dominava i encara sé com se fa.

Vaig provar de dedicar-me a sa restauració de mobles i me va anar molt bé, m'agrada molt, fa trenta-cinc anys que ho faig i sempre he tengut feina.

¿Quins són es jocs que recordau?

En es meu temps jugàvem a bolles, a la teia, a futbol, a encalçar i a amagar. Hi jugàvem fins an es catorze anys.

¿Quines han estat i quines són ses vostres aficions?

Allò que més m'agrada és s'art, sa pintura, sa música i llegir. M'agrada molt fer coses per a altres.

Muntar sa biblioteca ho vaig fer amb s'ajuda de gent que en sabia més que jo, ara jo hi vaig posar tota sa meva il·lusió. ¿Per què ho vaig fer? Perquè veia que a Bunyola no n'hi havia. S'Ajuntament d'aquell temps no se preocupava de res; va dir que no ho podia fer, noltros la vàrem muntar i la duguérem durant desset anys.

Es primers cent tretze llibres els aconseguírem de gent que mos ne va regalar, gent diversa, també ses monges. Més tard, sa cosa més curiosa va ser que quan vàrem muntar sa biblioteca no demanàrem doblers a ningú, però clar, vàrem posar una bústia perquè sa gent hi posàs allò que volgués. En es mig any vàrem veure que ningú hi posava res, només unes persones determinades, anònimes, hi posaven un sobre amb mil pessetes. Això era molt poc. Llavors decidírem fer socis i vàrem arribar a ser devers cinquanta; pagaven cent pessetes. Cada any a força de suplicar anàvem a s'Ajuntament i sempre mos donàvem qualque cosa.

Mos costava molts d'esforços, molta de feina i sempre pes altres, s'única cosa que en trèiem era cada any un sopar per tots es que hi fèiem feina. No en trèiem res econòmicament, sinó que encara n'hi havíem d'afegir qualque vegada. Una de ses finalitats, podem dir una mica irònica, era que s'Ajuntament s'animàs a fer una biblioteca.

Quan s'Ajuntament se va animar a muntar sa biblioteca de sa Casa de Cultura, noltros li vàrem cedir tots es llibres. No volíem incordiar, sinó tot el contrari, volíem que es poble pogués estar més ben servit.

¿Què recordau des temps de sa guerra, o de sa postguerra?

Sa guerra no la record, s'única cosa que record és que tiraven bombes, les tiraven damunt es Teix. Record que quan tiraven ses bombes jo era petit, m'agafaven i arrossegant mos duien a amagar a un lloc que era com una mina. De fam, a ses cases particulars no sé si en passaren, noltros no, perquè vivíem a sa possessió...

S'època de sa postguerra se feia estraperlo. Es curiós com es fumadors agafaven un metro de terra dins dues roques -perquè clar no podien utilitzar sa terra de sembrar blat-, allà hi sembraven tres tabaqueres, el secaven en es sol i ells mateixos se fein es tabac.

¿Recordau quins menjars se feien quan éreu petit?

Menjars típics de Bunyola, no en conec, es mateixos que tot Mallorca: sopes... Carn no en menjàvem quasi mai, només es diumenges. Es dissabtes s'anava a sa carnisseria a comprar una cuixa de xot, i com a cosa curiosa se solia fer bullit quasi sempre, amb verdura, patata i carn. També soliem matar un pollastre per fer es bullit.

Per Pasqua, com a cosa extraordinària, matàvem un xot i fèiem panades. De carn en menjàvem poques vegades. Per menjar peix era una aventura. Ma mare mos donava una una senalleta i mos enviava an es poble per veure si havia peix, no sempre n'hi havia. Quan duien peix tocaven un corn i qualque vegada mos pareixia que el sentíem, qualque vegada l'encertàvem.

Record es sistema de menjar que fèiem. Per exemple, fèiem faves, que era es plat fort de quasi cada dia; solíem fer faves escaldines per berenar i faves cuinades es mig dia per dinar; en deixàvem un parell i es vepre per sopar sopes amb faves. Això se repetia durant molts de dies.

D'oli se'n feia molt a sa possessió, i es pa el duien d'altres finques que es propietari tenia.

I de ses festes ¿què em podeu contar?

Per la Mare de Déu de les Neus no se solia fer res en es poble. Ses úniques festes eren ses de Sant Mateu. Era un gran esdeveniment; un mes abans ja se'n xerrava, sobretot de ses coses que se farien, eren unes festes grans i molt populars, en canvi ara ningú en fa cas.

Ses festes religioses eren com ara. S'única festa religiosa que no hi havia era sa de la Mare de Déu de les Neus, que va començar quan varen fer sa reposició de s'estatua, que estava amagada a l'altar major. Qualque any quan jo era al·lot se varen representar Els Reis a sa plaça. Record que quan jo era més gran se representaren es Pastorells dins l'església.

Per Nadal fèiem torrons; si anàvem a Palma, com a cosa extraordinària, dúiem torró. Fèiem coques de torró, torró de xixona i tambor d'ametla.

¿Recordau com era ca vostra?

Ca nostra era una casa típica d'amos de possessió; era una casa amb unes voltes, era una casa senzilla, hi havia sa casa des senyors que era una altra cosa d'ornamentada i de mobles. Ca nostra era aiximateix molt gran, pensa que érem onze i estàvem amples.

¿Com anaven vestits es vostres pares?

Ma mare en s'hivern anava vestida de pagesa, un vestit llarg, un mocador, un rebosillo, això cada dia. Es diumenges duia com una capa negra, es rebosillo, un mocador negre, ses botonades. Es homes anaven com ara, solien dur capell. Es vestit de ses dones se va conservar més temps que es des homes.

¿Sabeu cap rondalla o glosa relacionada amb Bunyola?

Mon pare tenia aficició a llegir i sempre comprava llibres, com ses Rondaies Mallorquines, per això jo les vaig llegir totes, encara que no tenguéssem electricitat; les vaig llegir totes amb un llum d'oli, a un racó a devora es foc. Crec que es nins de Bunyola no les llegien i es seus pares tampoc. De rondalles o de llegendes que facin referència a Bunyola no en sé cap.

¿Trobau què es poble ha canviat molt de quan ereu petit a ara?

Es poble ha canviat molt. Primer tots es bunyolins eren fills de Bunyola, en canvi ara hi ha molta de gent de fora. Primer tots mos coneixíem, era com una família. En s'estiu tothom treia cadires a defora i se reunien tots ets veïnats, era més familiar

Cotxes, no n'hi havia quasi cap, no hi havia ni renous ni televisions; hi havia més pau, més tranquil^.litat, més alegria. Hi havia més pocs doblers, més misèria, però sa majoria estàvem contents, no gemegàvem, sa gent anava tranquil·la i contenta.

Cafès, no me'n record, però n'hi havia molts, sa gent hi feia molta de vida en es cafès. Me pareix que n'hi havia devers deu.

Un des canvis més notables que veig de quan jo era nin a ara, és sa quantitat de gent externa que viu a Bunyola. Primer hi havia molt poques persones que no fossen de Bunyola. Ara es poble s'ha obert més an es altres. Ha après a respectar tothom, pensant cadascú a sa seva manera.

Urbanísticament ha crescut malament. Si sa gent hagués fet unes construccions semblants a ses antigues me pareixeria bé, però aquests caixons me fan mal. Sa gent no s'hi ha mirat en ses construccions.