Nicolau Colom Martí

Bunyola 1926

¿Com vos coneixen a Bunyola?

Mon pare era en Miquel Colom Pons, ma mare era na Francisa Martí Villalonga. Vaig néixer a sa plaça, a mon pare li deien de Can Medigo. Quan vaig néixer mon pare ja tenia sa fàbrica de sabó. A mesura que m'he fet gran me diuen en Nicolau de sa Saboneria, perquè hi he fet tota sa vida.

¿D’on eren es vostres pares?

Mon pare era bunyolí, però ma mare tenia cama de Pollença. Com a cosa curiosa, a ella i a sa seva germana a ca ses monges les deien “ses Villalongues”, perquè a Bunyola no n'hi havia, en canvi de Martí n'hi havia molts.

¿Quina família teniu?

Només he tengut un germà i ja és mort. Tenc quatre fills, tres mascles i una al·lota, tots casats; tenc quatre nets.

¿Quins estudis teniu?

Vaig fer sa carrera de Perit Industrial a València. Després me vaig casar i vaig viure quinze anys a sa barriada de Son Espanyolet de Palma, set anys a sa barriada des Vivero, tres o quatre anys a Son Oliva i darrerament a Bunyola.

¿Quina professió teniu?

Sempre he fet feina com a Perit Químic, sempre he duit sa saboneria.

Conec, a part des català, és castellà i és francès.

¿Quina és sa vostra afició?

Sa meva aficció és es teatre, sa música (rondalla). Segurament l'heretada de mon pare, perquè en sa seva joventut feia teatre i rondalla. De joves tenien una agrupació que la dirigia don Toni Estarelles.

Jo des des catorze o quinze anys toc és llaüt, que encara l'empr. Sempre m'ha agradat sa pintura, encara conserv algunes de ses felicitacions de Nadal que vaig fer quan anava a escola, en tenc qualcuna que se pot mostrar. En Pedro Rotger, que tenia una vena artística molt accentuada, me va aficionar an es dibuix, però ha estat una afició que no he cultivada fins a sa jubilació.

També es cant coral. Quan tenia 20 anys, teníem un grup de teatre mixt amb mestre Antoni Nadal Rosselló i vàrem fer un parell de sarsueles. Jo vaig fer és protagonista d'un Manojo de Rosas. A part des cor tenc un bon repertori de romances i sarsueles.

Sempre he tengut una gran afició an es teatre i an es cant. De jove vaig aprofitar ses estades a València per veure molt de teatre, i moltes de sarsueles.

¿A què se dedicaven es vostres pares?

Mon pare era un home autodidacta, se va formar una cultura a base de correspondències. Tenc una biblioteca que és una joia de tota casta de llibres. Ell sabia francès i tenia una gran capacitat tècnica i industrial per a organització i comptabilitat; per a jo ha estat un model de perfecció. Es Nido és una font històricament interessant de curiositats, sobre sa indústria que se va fundar l'any 1926 fins avui.

Crec que es podria fer un estudi molt interessant de tot es material i es productes que tenc de l'any quaranta, sé ben cert que gent interessada en tot això se'n podria dur una informació molt bona dins es ram des sabó. Perquè a part des productes de neteja que ja existien, com es sabó fluix, es sabó corrent i es sabó fort, durant sa guerra d'Espanya muntàrem una secció de sabó de tocador perfumat, aprofitant s'escassesa que hi havia d'aquest producte.

Després vàrem fer una indústria per extreure olis per a dissolvents, després una altra per extreure sa glicerina d'aquests olis, es a dir una desdobladora de greixos. Tot això ho tenim documentat, perquè són coses creades per noltros, es planells de ses màquines i tot.

En una visita que tenguérem des President des Govern, li vaig dir que era una pena grandiosa que aquesta indústria derivada de s'olivar s'hagi reduït a no res, arribant an es cas de que ara a ses tafones es residu que queda dins es esportins, "s'orujo", que noltros l'aprofiàvem per fer sabons, s'hagin de pagar un doblers perquè el se’n duguin de ses tafones; un producte que primer valia molts de doblers ara s'ha convertit en una nosa, en una deixalla. Vaig insistir en això. Clar que per ventura tenc una mica de mania a sa cultura des americans però ells mos juguen a sa pilota. Això des detergents amb aquesta sabonera, que no són més que productes derivats des petroli, a ells les ne sobra i mos han fet creure que es sabons eren molt millors. Sa gent ha anat abandonant s'olivar i se renta amb detergent. És una pena, crec que amb això s'hi hauria de posar es Govern a ressaltar ses propietats des sabons, que en tenen moltes.

¿On vos batiaren?

Vaig ser batiat a Bunyola. Hi ha una cosa molt curiosa des meu bateig: jo som batiat de fonts noves, i diuen que és qui ho son a dins sa tomba no se podreixen, també tenim sa saliva bona i altres condicions. Hi va haver una mica de malestar amb una altra família per veure qui seria es primer.

Contau-me coses de sa vostra infantesa.

Vaig ser alletat per ma mare, naturalment. Vaig anar a ca ses monges. Jugàvem a moltes coses, com a rompes a tella, a encalçar, a amagar, a descarregar la pobra, que era una cosa que pegàvem damunt s'esquena d'un...

Vaig anar a s'escola de Bunyola fins an es catorze anys. Es mestre Colom era tio meu, ja el vaig tenir a ses darreries. Cada dia de matí es temps des pati, anava a ca sa tia Margalida, que era sa dona del tio, ell era molt fumador, a sa darrera edat li varen dir que no havia de fumar, però a mitjan dematí m’enviava a ca seva, sa dona me donava una petaca perquè pogués fer un cigarro o dos; li sortien molt panxuts.

Vaig tenir de mestres: don Miquel Julià que era de Capdepera, venia amb un cotxet Fiat; era un mestre molt atlètic. S’única cosa que record d'aquest mestre és que mos feia foc a base de dos garrots fregats, supòs que mos parlava de sa Prehistòria. Don Pedro Rotger que era alaroner i sa dona que era Donya Catalina Salvà, que encara és viva. Feia escola a ses nines que estaven separades de sa nostra s'escola. S'escola era en es cap de cantó des carrer Nunyo Sanç i des carrer de l'església. Ses finestres de sa mestra amb sa classe nostra se veien i don Pedro hi feia moltes de visites.

A s'escola xerràvem en castellà, però don Rafel feia ses classes en mallorquí. D'aquesta època guard vuit a deu llibretes de Don Miquel Fuster que era es director de s'escola, en guard una mostra d'un paràgraf escrit per ell que diu textualment: "España es una República Democrática de trabajadores de toda clase, que se organizan bajo un régimen de libertad y de justicia". Jo he viscut això.

Llavors va venir sa guerra. Cada dematí posàvem sa bandera i cantàvem s'himne de sa bandera, però clar jo era molt jovenet. Record també coses, com és ara que a s'escola en lloc de pati teníem un clot, un clot immens, que hi havien tret sa grava per fer s'escola. Era un desastre, principalment en s'hivern que es formava un gran bassiot d'aigua.

Tenc qualque anècdota de s'escola, de ses entremaliadures des al·lots, perquè jo també he estat al·lot. A sa classe que dóna an es campanar, sa que mira an es Castellet, aquí a hora de tancar ses finestres hi havia una manera original de tancar-les, era de sa part de dins, llavors una altra era aprofitant sa sortida de sa volada, hi devia haver dues o tres finestres. Jo vaig caure d'una finestra dret i vaig anar a sa part de defora, vaig pegar un batut, vaig pegar amb ses dents per en terra, llavors hi havia roca i una altura de més de dos metros.

¿Quin record teniu de sa primera comunió?

No record molts de detalls de sa meva primera comunió, no tenc fotos, tot era molt rutinari; això sí, me sé ses oracions pes cap des dits.

¿On vàreu estudiar?

Per estudiar sa carrera de Perit no vaig fer es batxiller, hi havia uns cursos preparatoris. Vaig fer es estudis primaris i es cursos preparatoris a una acadèmia de Palma i me'n vaig anar a estudiar a València. En es 22 anys vaig acabar sa carrera i tot d'una em vaig posar a fer feina en es Nido.

Vaig ser estudiant dins s'època d'acabada sa guerra, me'n vaig dur sa meva cartilla de raccionament a València, perquè sabia que ses necessitats primeres eren primes per a tothom. M'estava en una casa particular i si hi podia aportar mig quilo de sucre, o mig quilo d'arròs, bo era.

¿Què recordau des servei militar?

Vaig fer es servei militar en es 22 anys, quan ja tenia sa carrera feta, el vaig fer amb en Llompart de la Peña i companyia; clar, tots ja erem granats. Vaig demanar pròrroga perquè no vaig voler fer ses milicies universitàries en s'estiu. Ho vaig fer a aviació, i res, el vaig passar així com vaig poder.

He tengut sa gran sort de no haver pogut fer propaganda antimilitar an es meus fills, perquè no n'hi ha cap que l'hagi fet. Un perquè tenia un defecte a sa vista, un altre per excedent de cupo, s'altre per objector de consciència.

¿Com va ser que coneguéreu sa vostra dona?

Sa meva dona no és bunyolina. La vaig conèixer un any a Sant Marçal, vàrem festejar a bastament, devers sis o set anys; me vaig casar en es 33 anys. Mos casàrem a la Seu i férem es berenar en es Circulo Mallorquìn, menjàrem xocolata amb ensaïmades. Era un lloc que ja tenia un cert prestigi.

¿Què recordau des poble de quan éreu jove?

Record es poble de quan jo tenia 17 i 20 anys. Sempre ha estat un poble de gent de classe mitja tirant a baix, no hi havia senyors. A Bunyola més o manco tothom vivia per l'estil. En aquell temps jo he conegut dos o tres cotxes i dues o tres motos. Noltros, mon pare va comprar una moto, una matrícula tres mil i busques. A Bunyola només hi havia sa moto de ca nostra, sa des metge Mestres, llavors sa de son pare d’en Tomeu Quetgles i ningú pus.

De cotxes hi havia es de l'amo en Guillem de sa Botigueta, que tenia un Fiat Palilla net i endreçat. I l'amo en Guillem de can Medigo.

Però com veus, aquí només arribaven a amos, els don només ho eren es vicari i es mestres d'escola. En canvi no eren don ni el rector ni el batle. A més, a Bunyola no hi cases senyorials, era gent de feina, gent de "ranxo", gent de traginar amb muls, molts de carros. Hi havia molts de carboners, gent de cafès; a Bunyola n'hi havia molts. De cafès segurament en deixaré molts, però te'n diré des que me'n record. Només pujant de s'estació, can Pere Sec, llavors hi havia cas Peller, ca s'Espardenyer, can Perico Nadal, que és aquí on hi ha ara sa Banca March. Seguint pes carrer Major passat tres o quatre cases ja n'hi havia un, i una barberia, llavors cas Vailer, a mà dreta abans de can Tià des forn n'hi havia un altre, can Bava i pes carrer d'Orient hi havia can Perico Sau. A sa banda de sa creu d'en Borralló hi havia cas Valencià; un altre que li deien can Garrova, que ara és es París; sa granja Colom que abans l'he vista construir, a damunt hi havia es teatre on noltros de jovenets hi vàrem fer totes ses nostres aventures. Pujant pes carrer de ca ses monges hi havia cas Valencià.

Es dematins tota aquesta gent de carreters havien de fer una aturada en es cafès. Tenien necessitat de beure una copa de cassalla i només la trobaven en es cafès. Es posaven a fer feina abans des toc des bon dia, que era s'anunci de sa primera missa, a les sis; tots es cafès ja estaven oberts per atendre'ls. Com ja saps es berenar mediterrani d'aquell temps era un cafetet i una copa de cassalla. De la resta no hi havia res més, jugaven a cartes hi havia un cafè, Can Perico Nadal, que tenia un billar.

¿Heu viscut o heu sentit contar com es va viure sa guerra i sa postguerra a Bunyola?

Aquí a Bunyola crec que no hi va haver repressió, perquè en aquell temps per allò que record tot era d'un mateix color polític. Així mateix varen tancar qualcú, un de can Nadal que havia estat batle, però poca cosa més.

Crec que ara no ho podem jutjar. Sé que hi havia socialistes. Me'n record que una vegada en una processó del Corpus a dins un cafè (ja saps que en aquell temps l'Església comandava), va ser com una barrumbada, es fet que un jove des poble en lloc de sortir se posàs cama damunt s'altra en es cafè es temps que passava sa processó. Jo record aquesta anècdota que va ser molt comentada.

¿Com era ca vostra?

Ca nostra era una casa que ja sortia des botador, perquè tenia un bany, mon pare va fer sa casa durant sa guerra, l'any trenta nou o quaranta i ja la férem amb un bany, aleshores no n'hi havia a cap casa.

Però abans d'aquesta casa vaig viure en un pis devora sa plaça i com és natural es ribell era es bany, el lloc comú estava aferrat a sa cuina. Tampoc a Bunyola no hi havia aigua corrent, l' havíem d'anar a cercar.

¿Quins eren es menjars d’aquell temps?

No vàrem tenir problemes amb so menjar, a ca nostra menjàvem de tot, peix, carn... A Bunyola venia na Centra, que és un personatge que ses meves ties ja l'anomenaven, i duia peix, gerret, peix negre... Aquesta dona venia amb so tren i llavors no sé si mestre Antoni Campanater li deixava es carretet, però a Bunyola es gerret amb escabetxo i verdura sempre ha estat molt popular.

Hi havia dues o tres carnisseries, can Rabiós, can Mateu Soqueta, i es matadero. Anávem a comprar un o dos pics per setmana. A Bunyola es tumbet se solia fer en s'estiu i amb carn de xot. Però també el menjàvem de mil maneres, amb un ou... Record que ma mare el feia amb sa carn que treia des brou. També fèiem ensaïmades, sa meva tia Bel hi tenia una bona mà per aquestes coses, però en canvi faves no record que en menjàssim gaire.

¿Com anaven vestits es vostres pares?

Tenc qualque foto de ma mare amb un mocador, però no la vaig veure mai vestida de pagesa.

¿Com es celebraven ses festes?

Ses festes sempre estaven relacionades amb l'Església, com Nadal i Pasqua. Sa festa de la Mare de Déu de les Neus sempre era en presència de ses autoritats. Per Sant Mateu venia sa banda des Regiment per acompanyar ses autoritats; hi havia fins no fa molts d'anys es banc des batle i des regidors. Primer hi havia aquesta mescladissa sense to ni so, sa política i la parròquia ho embullaven tot, no hi havia res definit.

Per Nadal menjàvem porcella, que aleshores era una cosa especial.

¿Sabeu anècdotes relacionades amb Bunyola?

Hi havia a Bunyola un personatge que era cosí de mon pare que li deien en Guillem Briatil, aquest feia de carreter, tenia un mul i un carro; traginava es metro de sa Comuna. Es "metro" és una paraula molt bunyolina, és una mida que feien es troncs de pi per dur-los a sa serradora, traginar "metro" era traginar soques gruixades, les componien i les duien a serrar. Aquest home era carreter i devia deixar es mul per devers can Medigo; se n'anava a peu per davant sa botigueta; ell vivia a son Pastor.

En aquell temps ses botigues traginaven es vi en botes, l'amo en Guillem Palleres, que de malnom li deien Puput, tenia un carro per anar a cercar ses botes de vi. En canvi aquest Briatil era de malnom Colom. Un dia quan passava per can Guillem Palleres li va damanar si li donava una mà per posar ses botes an es carro, ell va dir:

Una no, ses dues.

Quan se prepara per donar una mà, amb això se mirà a l'amo en Guillem i li enflocà:

- ¿On s'ha vist mai que un puput guanyi a un colom? Hala ja la posaràs tu.

Te’n puc contar una altra d'aquest personatge, contada per en Bernat Nadal, que d'al·lotet va despatxar en es cafè de can Nadal. Era es temps de sa guerra i en Guillem Briatil, com és natural, cada matí anava a beure sa copa de cassalla. Aquelles copes d'un temps eren com a tassonets amb un cul de vidre molt gros. Se coneix que sa cassalla havia pujat de preu, son pare havia dit an es fill que fes es tassonets petits. Va entrar en Guillem Briatil, aquell al·lot li abocà sa cassalla i n'hi va posar poca, en Guillem se va alarmar i li va dir:

- No responc si m’envii es tassó.

I és que en aquell temps hi havia una sèrie de personatges a Bunyola que ja han passat a sa història i no n’hi haurà d'altres.

Vaig començar una relació de personatges i d'anècdotes, però n'hi ha que són gruixades i poden ferir sa gent, és per això que si no hi ha molta de confiança, sa gent te diu que no sap res. Jo crec que sa història d'un poble no la fan ni es mestres ni es catedràtics ni es senyors rectors, la fan es homes que sempre han fet lo mateix, però que te poden contar moltes coses des poble.

Sa vida des poble així mateix ha canviat molt, ara tot lo que hi ha es de més categoria que lo que hi havia abans.