Jaume Conti Borràs

Bunyola 1936 

  

¿D'on vos diuen? 

Me diuen de can Garrova, això ve de ca nostra que era sa finca de can Garrova. Sa casa la va fer es meu padrí a principis del segle XX, deu tenir cent anys. Es meu padrí era ferrer i li deien de cas Ferrer. Estava a sa plaça, allà tenia una ferreria i una drogueria, era un home de molta d'empenta i va fer ca nostra. Va ser un des que va contribuir que ses cases de can Mas que estaven enmig de sa plaça se poguessin tomar, per fer sa plaça més gran, i sa gent que tenia doblers també hi va contribuir. Bé i això era és meu padrí, en Jaume Borràs Llinàs.

¿Quin any vàreu néixer? 

Jo vaig néixer l'any 1936 a sa mateixa casa, i d'aquí mai m'he mogut, sempre he dormit en es mateix llit.

Som quatre germans, jo som es segon, i es germà major era es més responsable, ell m'havia de guardar, però, pensa! qualque veïnada cridava a ma mare que es meu germà m'havia abandonat i se n'anava a jugar. Amb això vull dir que es germà major tocava fer de tet des petit; a jo me va tocar de fer de tet de sa meva germana Maria que li guany de set o vuit anys, i en Domingo, li guany de deu anys.

¿Qui varen ser es vostres padrins de fonts? 

En aquell temps es padrins de fonts eren gent major, sa meva padrina de fonts era sa mare de ma mare i és meu padrí era es germà major de mon pare, l'oncle Domingo. Avui en dia fan es germans major, es a dir més avinent d'edat, jo en canvi sempre els vaig conèixer vells i molt respectables.

¿Es vostres pares d'on eren i quina feina feien? 

Es meus pares eren bunyolins. Mon pare nomia Nicolau, que va morir ara fa trenta-dos anys, era fill des Peller Conti Antoneccio; no he conegut ni es padrí ni sa padrina. Per part de ses dues famílies eren molts, per part de mon pare eren vuit o nou i per part de ma mare igual, així és que de cosins som devers trenta o quaranta. Eren tan nombroses que a cada una de ses dues famílies hi ha es tiet o sa tieta, que és aquell fill darrer que neix quan es fill major ja té infants. Es matrimoni vell té fills, es fill major se casa i té un infant, i son pare encare té un altre infant i aquest és es tiet que és més jove que es darrer germà. Sa tieta Pellera era aquest cas, era més jove o tenia sa mateixa edat que una neboda seva que va morir no fa molt de temps i d'un cosí meu que era nebot seu.

Mon pare era teixidor i picapedrer, s'economia familiar era molt justa, era una família molt patriarcal i molt tancada, sobretot en temps des padrí, on ses dones no podien anar a escola, perquè no se contaminassen de no sé de quina mena de cultura. Per això mon pare va aprendre lletra, però ses seves germanes no; mon pare era un picapedrer molt fi, d'aquells que ho sabien fer tot.

Ma mare sí que tenia més inquietuds, perquè ella mos contava que a casa seva, es padrí que era es ferrer i tenia homes a fer feina per a ell, es dematí quan berenaven que els feien unes sopes, ella era s'encarregada de llegir es diari en veu alta perquè no perdessen temps. Ma mare quan era petita duia es comptes a son pare.

Noltros també dúiem es cafè d'aquí baix, perquè com t'he dit això ho va fer es padrí i quan tenia es fills majors s'alternaven i duien es cafè, llavors el llogaren. Però, llavors el va tornar a agafar sa padrina i sa padrina va tornar vella i mon pare i ma mare li donaren una mà fins que sa padrina se va retirar, i mon pare anava a fer feina i ma mare estava en es cafè, això era una bona ajuda per s'economia de la casa, perquè érem molts i anàvem molt magres.

¿Quins records teniu de sa vostra infantesa? 

Vaig anar a escola a Bunyola fins an es onze anys. Primer vaig anar a ca ses monges; record que hi havia una monja que li deien sor Dulcina, mos donava a tots un bocinet de figa seca. Llavors vaig passar a s'escola des Pins; de mestres hi havia don Pedro Rotger i encara don Rafel Colom. Jo vaig anar a escola amb don Rafel; a sa classe érem al·lots de diferentes edats, jo era és més petit de tots; ell me tenia una certa predilecció. Me'n record que me vaig fer un trenc i me n'anava a curar tot sol a cas metge Toni i llavors me n'anava a escola, don Rafel me donava una peça de dos. També me'n record que mos posava un mapa d'Espanya, però noltros havíem d'estar d'esquena an es mapa, i  havíem de situar ses províncies que mos deia, per exemple: ¨¿León?¨ Noltros li havíem de dir a l'esquerra, a la dreta...

Un dia, don Rafel (ell era així), va venir a ca nostra i me va demanar si tenia es cèntims que me donava, jo li vaig dir que els havia donats a ma mare perquè els guardàs; ell va estar molt content, era això que volia.

Després vaig anar amb don Pedro Rotger, me va agradar molt, era un home jove i molt innovador de mètode, no sé per què mai se li ha fet es cas que se mereix. Sa seva dona feia classe a ses nines.

En es onze anys me'n vaig anar an es Seminari; també me va agradar molt, hi havia molta disciplina. Record que a segon ja mos feien llegir en mallorquí, record que un mestre me va dir com és que ja en sabia, li vaig dir que en vaig aprendre a Bunyola. Aquí fèiem molt de vocabulari, llegíem moltes de rondalles.

De sa meva comunió record que vaig combregar en dia feiner, era un divendres de la Dolorosa. Teníem molta d' il·lusió tots es nins i comentàvem entre noltros de quin pecat mos havíem de confessar, perquè mos feia molta d' il·lusió confessar-mos, i mos inventàvem pecats.

Això de menjar-mos es cos del Bon Jesús, mos pareixia molt gros. Sa festa consistia a combregar es dematí, llavors anàvem a la Sala Parroquial i el rector mos donava una essa, com una rosca, llavors anàvem a besar mans an es padrins i te donaven doblerets.

Jo vaig ser molt juganer. Record que jugàvem molt an es quatre cantons, llavors jugàvem a passada a sa façana de l'església, an es cércol amb una maneta; n'hi havia de més llests que tenien es cércol incorporat dins un altre rotle de forma que mai te podia sortir, perquè si donaves molt d'impuls es cércol se n'anava i tu havies de córrer amb sa maneta. Llavors a rompes amb capses de mistos que duien aquells dibuixets, a bolles i a tella; eren uns rotles de goma que fèiem de ses espardenyes velles. Jugàvem molt, fins que te posaven calçons llargs, devers es catorze o quinze anys. Això sí, sempre fins a entrada de fosca; quan tocaven s'Ave Maria tothom cap a ca seva. Es extrems des nostres jocs eren can Cavaller, fins a sa Creu de Santa Catalina Thomàs, fins a s'Estació i a can Far, que ja era sa banda més enfora de tot.

¿Quina ha estat sa vostra professió? 

Jo sempre m'he dedicat a s'ensenyança, vaig estudiar en es Seminari, vaig fer Humanitats, Teologia i Filosofia, i després vaig convalidar i vaig fer docència; me vaig inscriure an es Col·legi de Llicenciats i vaig tenir oportunitats de fer classes.

Me'n vaig anar un any per Barcelona, vaig fer convalidacions i vaig fer feina per allà, a Vallvidrera. Vaig tornar a Mallorca i vaig estar dos anys a sa Vileta que hi havia un centre d'al·lots un poc problemàtics. Després vaig estar un any en el CIDE, i després ja vaig passar a Pius XII; tenia 31 anys i allà hi vaig estar fins que me vaig jubilar; aquí  me va caure sa responsabilitat de fer una feina més bé organitzativa que no docent, que és sa direcció d'un col·legi que de cada vegada va anar a més. Jo n'estic content perquè vàrem ser un col·legi que vàrem fer un canvi radical en s'enfocament de s'ensenyament, no només de castellà a català, sinó que això duia en sí mateix una renovació pedagògica absoluta, i això se va demostrar i s'ha mantengut. Pensa que vàrem fer es canvi radical en un moments un poc difícils, pensa que això té una clientela, passàrem una mica de pena, però es pares respongueren i es claustre també; sa titularitat que érem un grup vàrem fer tot allò que vàrem poder i tot plegat ho vàrem fer funcionar.

En un principi va ser difícil, perquè quan encara no era obligatori, noltros fèiem classes de català i en català; es al·lots, els venia una mica de nou, però s'hi anaren acostumant. Tira tira a ses reunions de pares n'hi havia qualcun que deia: ¨¿Lo podríais decir en castellano per favor?¨; noltros li dèiem: ¨Senyora, vostè és mallorquina!¨ “Si pero esta señora que está al lado no lo entiende¨. Li dèiem: ¨No se preocupi, ja l'hi traduirem¨. I així, tira-tira, però no hi va haver guerra, vàrem anar molt amb bones.

Partírem  per sa retolació de s'escola; ses circulars les fèiem bilingües, es bolletí de notes, es menú des menjador. Estàvem molt en contacte amb gent de Barcelona, com en Joaquim Arenes, que venien a fer-nos cursets; també venia en Damià Pons i altra gent. No només mos feien cursos de català, sinó també per a ajudar-nos com enfocar aquest tema; va ser molt interessant. No tot va ser tan fàcil, hi va haver moments molts durs, però se varen anar superant. Fins que va arribar es moment madur de dir passam de s'ensenyament en castellà a fer-ho tot en català. Era dins aquests anys de lluita que hi va haver els anys vuitanta, vuitanta-cinc, noranta. Però sempre molt amb bones, sempre molt d'acord amb s'administració perquè si no te podien retirar sa subvenció, era molt delicat. Jo havia de salvar sa situació econòmica.

L'any 1993 me donaren es premi Francesc de Borja Moll, i ja havia acabat tot es procés, hi havia en Miquel Sbert que va fer molta de feina seriosa per sa catalanització de ses escoles, ell mos va donar molta empenta. A ell li dúiem es projectes educatius, a reunions mos deia que devora “col·legi” havíem de posar ¨Ensenyament en Català¨; ell mos va ajudar molt, i va anar molt bé.

Es al·lots tampoc protestaren, se va crear una revista. Per cert que, com a cosa anecdòtica, mos va cridar en Damià Pons a totes aquelles escoles o responsables d'aquell temps que fèiem s'ensenyament en català; hi havia en Miquel Montserrat i altres. Mos va reunir per revitalitzar es tema de s'ensenyament en català. L'home no queia que quan és una lluita, sa gent s'entrega i fas una feinada, però quan ja has aconseguit allò sa gent descansa; ell sa lamentava que ja no hi ha aquell esperit, però ara ja no n'hi ha perquè hem de mantenir sa lluita per mantenir-lo, però li vàrem dir que no esperàs aquell entusiasme que hi va haver llavors, eren altres moments. Ara ja és normal que totes ses escoles facin s'ensenyament en català.

Noltros on tenguérem algun problema va ser amb qualque membre castellà des claustre que no hi havia manera de doblegar. Frases com: ¨A todos aquellos catalanistas tendrian que cortarles el cuello¨, i frases així.

¿D'on sorgeix es vostre interès per sa música? 

Sa meva afició per sa música me ve molt abans d'entrar an es Seminari, me ve de s'escola; abans d'entrar cantàvem totes aquelles cançons, ¨Isabel y Fernando...¨... i després a l'església tots es nins érem escolanets i cantadors. Hi havia es vicari Fundo que mos provava sa veu, an es que tenien veu els feia cantadors i an es altres escolanetes, a jo me va fer cantador. Es dissabtes preparàvem es gregorià des diumenges, això era una feina molt disciplinada, cantàvem sense saber notes ni res, d'aquí me ve aquesta dedicació.

En es Seminari tot d'una me cridaren per sa Schola Cantorum, quan només tenia onze anys. Es primer any vaig cantar sa Sibil·la a la Seu. Això me va suposar no tenir ses mateixes vacances que es altres; era una cosa una mica estranya, tothom se n'anava i només quedàvem es cantadorets. Vaig ser cantador de la Seu una sèrie d'anys, fins que després quan ja estudiava Filosofia me varen agafar com a ajudant a sa Schola Cantorum on tot eren veus masculines.

Vaig aprendre gregorià amb el Sr. Nigorra que era beneficiari de la Seu, va ser fantàstic. Després amb en Bernat Julià, que va ser professor meu, vaig ser ajudant seu de s'escola de la Seu i de sa Schola Cantorum des Seminari. Vaig estudiar piano i molts d'anys de solfeig; sense anar an es Conservatori vaig fer estudis equiparables a estudis superiors.

Sa Coral de Bunyola la vàrem formar damunt es caliu de corals anteriors, aquí sempre hi ha hagut un cor parroquial, noltros no mos hem inventat res. Aquest cor el dirigia es vicari Fundo i cantaven qualque peça a veus per Pasqua, a sa processó, per Nadal. Després es vicari se'n va anar i el va dur mestre Antoni Picarola. Després vengué es vicari Miquel Julià, que va formar un cor mixt, perquè abans sa dona no podia pujar ni an el cor, tampoc podien fer teatre; aquí hi havia ses filles de Maria, ses que un temps s'atreviren a fer teatre va ser escandalós. Bé, idò ell va fer un cor mixt i sa cosa de cada vegada va anar a més, però, mai amb cap inspiració  de donar cap concert, sempre com una activitat de passar-ho bé i com una eïna per a l'església.

Després se'n va anar en Julià, i amb en Picarola continuaren fent coses. Després  va  venir en Parets. Vulguis que no, sa moguda del 68 va donar per molt, se va fer es Castellet i se va formar s'actual coral. En Parets trobava que l'havíem de obrir un poc. Jo ja tenia intenció de fer qualque concert a fora de Bunyola. Jo era amic d'en Ribelles, ell mos apreciava molt, i me va proposar per anar a Sagunt a un concurs de corals, ell mos va dur sa peça, vaig proposar an en Joan Parets de canviar-mos de nom, i mos posàrem Coral Polifònica de Bunyola. Així vàrem començar, anàrem a Sagunt i férem un bon paper, mos donaren es quart premi; es segon any vàrem dur es segon premi i es tercer any vàrem dur es primer premi nacional. Eren gent molt jove en aquell moment, molta gent que ara tenen infants aleshores tenien nou i deu anys, i això va cridar molt s'atenció, aquella jovenalla.

Fèiem molta de feina, pagàvem cinc duros a cada assaig per poder pagar-nos mobilitat en s'estiu, fèiem molta de pràctica vocal, un poc de solfeig, i així hem anat fent. En aquests anys tampoc hi ha hagut gaire incorporacions noves. No sé com ho he de fer per obrir es camp musical a més gent. No obstant ara s'ha format un grup de gent major que canten amb molta d'il·lusió. També ara a sa coral també tenim un grup de nines.

Però, hi ha un abisme entre gent major i nins, falta gent jove, però, amb aquests no sé com hi he d'arribar. També m'agradaria que qualcú pogués continuar sa feina de sa coral, pensa que ja fa més de trenta anys que no hem faltat a cap assaig, sa gent sempre s'ho ha pres amb molta de serietat.

¿Com vàreu ser batle de Bunyola? 

Vaig ser batle de Bunyola quatre anys, vaig ser es primer batle democràtic, vaig sortir per votació popular, majoria de vots respecte a UCD. Això va néixer d'un grup de gent de Bunyola que havia treballat en moviments socials i culturals, tots varen fer pinya i d'aquí va sortir aquesta candidatura independent, que va superar en vots, no en regidors, UCD. En aquell moment era un atreviment poder guanyar a UCD.

Per a mi va ser una experiència molt positiva, perquè se va demostrar que se pot fer una feina ben feta si se té un bon equip. S'avantatge nostre és que no mos deviem a cap sigla política, per tant noltros fèiem una anàlisi per veure ses necessitats des poble i què podiem fer. Mos vàrem haver de asserenar quan vérem se quantitat de mancances que hi havia.

Des de s'aspecte cultural si que vàrem promoure cursets en català, vàrem promoure es canvi de nom de Bunyola, sa ¨ñ¨ per sa ¨ny¨, i altres coses.

Sobretot, d'allò que vaig estar més content és de com se feien ses coses. Hi havia un grup de gent que empenyia per fer coses.

¿Quins canvis hi veis a Bunyola de quan éreu petit a ara? 

Bunyola ha canviat molt en s'aspecte urbanístic; és lamentable, no sé de qui és sa culpa, m'imagin que un poc de tots; això pareix que és una ona que mos ha d'arrossegar, i això no ho hem de consentir perquè es poble hi perdrà molt. Crec que hi ha d'haver un consens social, per analitzar quines són ses necessitats avui de Bunyola, sense donar lliçons a s'Ajuntament, però jo crec que s'ha de fer qualque cosa.

Quan jo era jove a Bunyola hi havia molts de cafès, també hi havia una important activitat cultural. Record es cor, record que feien teatre, feien sarsueles; de música, hi havia sa Rondalla, se feia cinema... Però sa cultura estava protegida per l'església, si no estava una mica mal vista. Aquí baix en es cafè a vegades hi feien varietés i això era molt criticat, una dona que mostrava un poc ses cames... Hi havia moltes manifestacions culturals, i potser se feien més coses que ara.

Sa vida de cada dia era d'una tranquil·litat extraordinària, podies jugar tranquil·lament sense problemes. Es homes desapareixien durant es dia, perquè no hi havia feina dins es poble; noltros s'única casa que hi vérem feina quan érem nins era aquella que hi ha ara davant s'escola; noltros cada dia mos aturàvem per veure-la, vull dir que no hi havia una activitat comercial ni econòmica. Es vespres sortien i anaven a fer una copa i anaven de cafè en cafè, no era com ara que tot lo dia hi ha gent per en mig.

I de sa cultura popular des poble ¿coneixeu qualque rondalla, anècdota...? 

A Bunyola hi ha personatges amb una sabiduria i filosofia popular extraordinària, com és n'Antoni de sa Muntanya, el sen Llameta... aquests homes sabien moltes coses i les sabien dir. Encara ara vaig pes cafès i en trob d'aquests homes tan interessants, són gent senzilla però d'una gran sabiduria.

Altres personatges com es metge Penàs, es metge Mayol, en Miquel Moro, eren molt interessants; record en Serrim, li deien en Montserrat, quan venien es enginyers de muntanya per fer estimacions des talls a sa Comuna ell era es qui a ull deia quin tast de llenya havien de fer, i no s'equivocava.

Record com a llegenda de dos santamariers que a conseqüència de sa guerra s'amagaren a sa Comuna i an es al·lots mos deien que sortien i mos feien por. També record que hi havia una dona que li deien madò Maria que deien que era una espècie de bruixa i donava mal bocí. També record que teníem una espècie de por des camp de futbol de can Gual, perquè allà hi va haver un assassinat.

Bé coses de poble.