Jaume Mateu Conti

Bunyola 1928 - 2006. 

¿On vàreu néixer 

Vaig néixer a Bunyola el 24 de juny de 1928.

¿Vos coneixen per qualque malnom? 

De malnom em coneixen pes Peller

¿D’on eren es vostres pares? 

És meus pares són bunyolins tots dos, mon pare nomia Jaume Mateu Palou, i de malnom li deien “es Coix”, perquè quan tenia onze o dotze anys va tenir un refredament en un genoll, en aquell temps no el varen poder curar, va quedar amb sa cama sense flexió i coix.

Ma mare era filla d'un italià que va venir a Bunyola amb una expedició d'artesans des coure a fer alambins, devers l'any 1850. Era del sud de Nàpols. Quan va venir era molt jove i se'n va tornar a Nàpols. Quan va tenir devuit anys va tornar a Bunyola, però com a mestre artesà, conegué sa meva padrina i se casaren. D'aquí mos ve es nom de “Peller”, perquè ell feia pelles i coses d'aram; en es poble el coneixien per mestre Nicolau Peller. Se passejava per totes ses possessions arreglant tota casta de coses. Antigament quasi tot era d'aram. Va deixar molta d'herència perquè tots hem estat molts. A ca nostra mateix som cinc germans i tres germanes; llevat d'una germana que no ha tengut infants, tots n'hem tengut un, dos, tres....

¿De què feien es vostres pares? 

Mon pare tenia estudis primaris, son pare era carboner i ell l'ajudava, però es vespres son pare ensenyava a llegir a tots es germans dins sa barraca amb un llum d'oli. Me pareix que per ser carboner ja devia tenir un esperit molt despert.

D’'ofici mon pare era sabater, però li agradava molt llegir, era molt obert i supòs que això també mos ho va transmetre.

Ma mare feia sa feina de la casa, tenia molta de feina amb tants d'infants. Feia de planxadora per un parell de cases, així es guanyava qualque jornal fent hores.

¿Vos en recordau de sa vostra infantesa? 

Ma mare mos va donar de mamar a tots es germans, que mos guanyam de dos anys més o manco. Quan va venir s'època de sa fam varen ser uns anys molt dolents per a noltros, sobretot per a mon pare que no podia fer segons quines feines. Tanta sort d’un amic seu que durant sa guerra era mestre d'obres, militar i empresari, i li va donar feina. I així vàrem poder treure es carro.

Vaig a ser batiat a Bunyola i es meus padrins eren bunyolins tots dos.

Quan vaig fer sa primera comunió no vaig voler que me fessen cap fotografia, es altres germans en tenen una, jo no.

¿Heu viscut sempre a Bunyola? 

Sí, sempre he viscut a Bunyola.

¿Quin record teniu de s’escola? 

De s'escola i de tots es mestres en tenc un bon record. M'agradava tant anar a escola que m'hi trobava feliç, tenia bona memòria i no tenia problemes. Allò que més m'agradava estudiar era s’història sagrada i s'Antic Testament, perquè era ple de misteris.

Tenc estudis primaris, vaig anar a escola fins as nou anys, perquè llavors ja anàvem a fer feina, a collir oliva, a espedregar i a fer feina en es camp. Es vespres anàvem a escola amb so mestre Colom; era un home que sabia molt; aquesta gràcia que feia tothom li agraïa.

També vaig anar a ca ses monges, que mos ensenyaven ses oracions i sa doctrina, mos preparàvem per fer sa primera comunió. També mos contaven històries de sants; això sí que m'agradava molt.

Es diumenges anàvem a fer sa doctrina de l'església, però es al·lots, allò que més mos agradava era que després de sa doctrina mos duien a fer una excursioneta per Son Trobat o Son Serra.

Ma mare me deia:

- No sé per què mai te sent estudiar sa lliçó.

Aleshores sa lliçó s'estudiava fort, però jo escoltava i me bastava per respondre.

Don Rafel Colom mos feia fer un vocabulari mallorquí castellà, però tot se feia en castellà, i noltros també hi havíem de xerrar.

¿A quins jocs jugàveu? 

Me'n record que jugàvem a encalçar i amagar, que corríem per tot es poble. També jugàvem a rompes, amb ses capses de mistos. Retallàvem sa tapadora de damunt i llavors amb una capsa de mistos sencera hi posàvem es rompes a damunt. Amb una sola de sabata fèiem una tella, anàvem a sa plaça que era un poc llisa i jugàvem qui pegava més aprop de sa tella.

També jugàvem a bolles, a banya amb una pilota de pedaç, pilotada ve i pilotada va; pegàvem fort i feia mal. Però allò que més m'agradava era anar a cercar nius amb sos companys; mos il·lusionava, però no ho fèiem amb cap sentit de destruir-los; anàvem a veure si trobàvem es niu, si era de pinçà, de buscaret o de cadernera. Això m'ha quedat molt, tot ho vaig aprendre a traves d’en Toni Beia, que llavors era un poc major que jo i era un titiuer, d'aquells que son pare ja ho era, tot això ja ho duia dins sa sang. Ell mos va ensenyar moltes de coses, perquè llavors hi havia més gorrions que no ara hi ha, com són es verderols, es passerells, es pinçans… Ara quasi quasi ja no en veuen, per exemple es ullets de bou. Quan venia sa primavera sabíem a quina olivera n'hi havia.

¿A quina edat començàreu a fer feina? 

Vaig començar a fer feina molt jove, sa feina no la fèiem de mala gana. Ara mos diuen que es nins fan feina i els exploten, però noltros ho fèiem per ajudar a la casa; això sí, era una feina molt dura, perquè en s'hivern amb aquell fred havíem de collir oliva.

Sa meva feina de més durada (quaranta anys) ha estat a s'alambí des Palo Túnel. Abans d'això vaig fer de picapedrer, i es temps de sa fam, l'any 1945, vaig fer feina a s’Alqueria d'Avall; feia feina en es camp; aquesta feina és sa que més m'ha impactat. Quan hi anava hi feien feina més de vint persones, també hi dinàvem i hi sopàvem. Es contacte amb so camp, amb sos talls de collidores, amb so sembrar i collir me va agradar molt. De fet es camp sempre m'ha agradat molt, es paisatge, sa terra; amb una paraula, tot.

Deprés des servici vaig passar a fer feina a can Nadal, allà hi vaig estar més de quaranta anys, fins que me vaig retirar. Me donaren es títol de mestre artesà pes anys de fer aquest d'ofici.

¿Quin record en teníu de sa Guerra Civil?  

De sa guerra civil no en tenc molt de record, jo tenia vuit anys quan va esclatar. Record que quan bombardejaven Palma es mestres no mos amagaven, mos feien anar cap a dins sa garriga i vèiem com bombardejaven, sentíem s'explosió. Però una de ses coses que més me va impressionar va ser que en aquest carrer varen venir falangistes bunyolins a detenir un home que vivia aquí davant, vengueren molt de falangistes se posaren per tot es carrer amb fusells. Me va impresionar quan vaig veure que detenien mestre Pau, que per a jo sempre havía estat un bon home. Ell s’única cosa que deia era que quan entrassin es comunistes Raixa seria seu; amb una paraula, era un poc ingenu. El tancaren un parell d'anys a can Mir.

Llavors an es nins mos feren ser "balillas", mos posaven una camisa blava i es diumenges mos fein fer maniobres amb un fusell de fusta per dins sa garriga i cantàvem molts d'himnes patriòtics.

Dins Bunyola m'imagín que hi havia cosa, però un nin com jo no ho sabia. Te puc dir que he sentit contar, però no ho he viscut, que hi havia un home que li deien en Rafel Piadós, era molt jove i d’idees republicanes, l'insultaven i l'amenaçaven. Un dia el varen agafar i el se'n varen dur a s'estret de Biniforani, allà li varen dir que resàs perquè el matarien, li taparen es ulls i li varen disparar, no per matar-lo, sinó per espantar-lo. Va estar un parell d'anys malalt i tota sa vida va haver de sofrir es que li havien fet aquesta broma.

També vaig viure, quan anava a escola, que a sa biblioteca mos feren llevar tots es llibres escrits en mallorquí. Jo hi anava sovint, a sa biblioteca, perquè m'agradava llegir. Una vegada quan hi anàrem mos trobàrem ses estanteries molt buides, després poc a poc les ompliren amb llibres des règim.

¿Quin record teniu des servici militar? 

Vaig fer es servici militar a Mallorca durant dos anys i en guard un bon record. Per sa meva afició an es dibuix i a ses matemàtiques es militars em varen tenir molt en compte. Quan havien de preparar ses maniobres feien uns recomptes a través d’uns gràfics matemàtics, mos ho donaven a jo i a un company perquè els resolguéssim es problemes. També m'encomanaren que dibuixàs panoràmiques de tir. Hi vaig passar gust.

¿Com coneguéreu a sa vostra dona? ¿La festejàreu molts d’anys?  

Vaig conèixer sa meva al·lota i dona a Bunyola, jo ja tenia quasi 25 anys. Vàrem festejar set anys; ella en tenia devuit, era molt joveneta; jo li guany de vuit anys. Llavonses mos casàrem, jo tenia 32 anys i ella en tenia 24.

¿Recordau com era ca vostra? 

Sa casa de quan jo era petit era molt diferent que qualsevol casa d'ara. A ca nostra sa cuina era molt petitona, hi dinàvem i hi sopàvem, només hi havia una foganya, un rentadoret i una tauleta, a defora hi havia una taula amb ales i un parell de cadires i res pus, llavors hi havia es llit de mon pare i de ma mare, que tenia un poc més de qualitat. Però es nostres llits eren un de cada casta, es germans majors dormíem en un llit molt ample en una cambra des porxo, i fins que mos casàrem. I ses al·lotes en un altra cambra.

Tot es feia amb foc de llenya, i jo xalava d'anar a cercar feixos per a ma mare fer foc. Un dia m'hi varen acompanyar i quan veren que m'enfilava pes pins no m'hi deixaren anar pus.

¿Recordau es menjars ? 

Per Nadal i Pasqua era quan menjàvem millor, hi havia es torrons i tot això. D'allò que tenc més bon record era que quan era petit a ca sa padrina ses ties, quan venia Pasqua, hi anaven a fer ses panades, es crespells; allà, havia un forn, i jo amb sos cosinets entràvem a dins sa cuina, i encara ara pareix que sent aquella olor tan bona de panades i pastes quan ho enfornaven.

¿Què recordau de ses festes? ¿Han canviat molt? 

He de dir que jo som un home profundament religiós, sa religió sempre m'ha omplit molt, no voldré convèncer ningú, però jo la sent molt.

Tot l’any parlàvem de sa festa de Sant Mateu, fèiem sa guardiola per tenir quatre doblers i la saboríem molt. Per senzilles que fossin per a noltros eren fabuloses, les vivíem i les gaudíem molt.

Qualque any feien toros. A s'escola feien un tancat de taulons i duien un "novillo"; qualque aficionat de Palma i quatre banderillers, damunt es cartells posaven que vendrien a oferir-nos una exibició. N'hi havia un parell de Bunyola, es fills des can Perico Nadal, eren molt populars, i en es cafè hi havia sa penya taurina.

Hi va haver un any que va ser molt sonat, perquè n'hi havia un que li deien en Morro, que ara viu per Galicia. Aquest any varen muntar una plaça de toros, i en aquest jove  el varen posar damunt una banqueta vestit de blanc; quan varen amollar es bou aquest arranca a córrer cap an es taulons; ningú sap com els va passar, perquè no hi havia ni quinze centímetres de tauló a tauló, idò no va tocar voreres. Es públic en va riure anys.

¿Quines són o han estat ses vostres aficions?

Ses meves aficions, a part des camp, són pintar i llegir. Sempre ho he fet i de jove també. Fins ara en mallorquí només coneixia ses Rondaies de n'Alcover o qualque poesia d’en Costa i Llobera o de na Maria Antonia Salvà, però poca cosa. Després em va venir un canvi amb sa llengua catalana, em va venir un despertar per poder-la llegir i aprendre-la a escriure que hi vaig passar molt de gust, i amb això no vull dir que es castellà no m'agradi, m'agrada llegir sa bona literatura.

També m'agrada fer qualque vers. He publicat algunes poesies en es Castellet, aquesta afició va néixer quan vaig poder conèixer de prop sa nostra literatura. Record que un dia a sa biblioteca Parroquial me va caure a ses mans un llibre d'en Blai Bonet: Entre el Coral i l'Espiga. Me va entusiasmar, l'he llegit un munt de vegades; aquest llibre me va obrir molts de camins.

¿Quins canvis heu vist a Bunyola? 

He vist molts de canvis a Bunyola, però com que sempre he viscut en positiu, es canvis també ho han estat. En primera noltros com a família, com a matrimoni, quan mos vàrem casar guanyàvem una misèria, a poc a poc hem anat millorant.

La gent feia feina tot lo dia, s'horabaixa es homes anaven un poc an es cafès que eren s'única distracció. També feien cine, un cop a la setmana. Es altres dies entre setmana no hi havia res, qualcú tenia ràdio, però en s'estiu allò que fèiem era estar per sa plaça, anar a passejar per sa carretera nova, o bé dins es cafè. En s'hivern jugàvem o xerràvem de sa feina, de ses al·lotes, de Sant Mateu...

Fins que no vaig tenir 17 anys no me deixaren baixar a Palma, ara no pereix ver. Es diumenges hi havia com a dos passejos, un que anava de s'estació a sa plaça, i s’altre de sa plaça fins a sa carretera nova. Quan venia sa fosca es passejos s’acurçaven. En aquestes passejades se coneixien ses parelles, rèiem perquè ses que tenien ganes de festejar procuraven anar per sa vorera, i s'hi havia un jove que volia festejar una al·lota, però a ella no li agradava se posava as mig, ell ja no hi tenia res a fer. Tot això era es nostre divertiment.

Aquí a Bunyola sempre hi ha hagut molta afició a sa música i an es teatre, devers l'any 48 se fundà una agrupació de teatre, que era com una filial d'Educación y Descanso des règim. Jo feia d'apuntador, i hi havia uns personatges molt bons, com en Nicolau Colom; un tal Pere Antoni, que escrivia a s'Ajuntament, era es director; érem set o vuit. Sa cosa més curiosa és que ses dones encara no eren ben vistes en es teatre. Vàrem fer una obra, on sa meva germana i jo fèiem d’enamorats. Llavors, tira tira, s'hi anaren apuntant al·lotes. Això va durar una sèrie d'anys i es feren moltes obres.

Dins aquesta mateixa agrupació de teatre hi havia mestre Antoni Picarola, que era un gran home musicalment parlant, ell i es seu germà vivien a darrere es campanar. Aquests varen ensenyar Bunyola a estimar sa música, ensenyaven guitarra, bandúrria i tot això. En sabien molt, tenien molta de paciència. Abans de començar sa funció de teatre ells feien un poc de concert. En es cafè de Can Perico Nadal, en Bernat Nadal, que viu en es camí de Calbet, i dos germans seus que també eren molt músics, amb mestre Antoni Picarola cada diumenge en haver dinat feien un concert de música clàssica, tocaven música de sarsuela i qualque pas doble, l'amo d'aquest cafè passava gust de donar aquests concertets.

Es cor parroquial es va formar més tard. Però quan venia Nadal a sa plaça es representaven els Reis. Dins l'església no es va arribar a fer, perquè rèiem molt per ses animalades que dèiem i això dins l'esglèsia no se podia fer. Cada any jo i en Miquel de s’Alqueria d’Avall, en Miquel Carter i un parell més que mos ajudaven, fèiem carrosses, i vestits de palmes sortíem amb quatre bengales i xalàvem molt.

Hi havia un home que li dèiem en Perico Noè que tenia un camionet de repartir oli. Mestre Vicenç Gori que era un conegut fuster li havia fet unes bandes un poc adornades; en aquest camionet noltros hi posàvem el rei moro, que era un jove que anava davant ple de llum.

¿Pensau que a Bunyola actualment es fan moltes de coses? 

Allò que més m'espanta ara és veure sa gent jove es poc interès que té en sa vida popular, en so fer poble; això en sa gent jove no hi és, no hi ha un interès, només col·laboren en ses festes puntuals, com els Reis, on també es pares hi tenen infants petits, però en ses altres festes no hi col·laboren mai. Jo pensava que aquesta gent jove que estudiava s'integraria en cos i ànima amb so poble.

Es Castellet va ser una iniciativa d'aquesta gent jove. Però llevat de cinc o sis joves, no s'han interessat mai de fer poble, ni es mestres s'han preocupat d'encarrilar es joves cap aquestes coses.