Bàrbara Marcús Rosselló

Bunyola 1894 - 1999

Madò Bàrbara ¿on vàreu néixer?

Vaig néixer a Bunyola dia 10 de novembre de l'any 1894. Vaig néixer en aquesta mateixa casa, perquè en aquesta casa hi dugueren sa meva padrina de novia. Sa meva padrina va tenir tres filles, ma mare que era sa major, sa tia Catalina, sa segona, i sa tia Antonina, sa tercera. Ma mare i sa tia Catalina se casaren amb dos bunyolins, però sa tia Antonina se va casar amb un home d´Alaró.

Jo som sa petita de cinc germans: en Miquel, en Mateu, en Tomeu, na Margalida i na Bàrbara.

¿Es vostres pares d'on eren?

Es meus pares també eren bunyolins. A mon pare, li deien "de ca s'Hereu" i a ma mare “de ca na Carrilla". A Sóller me coneixien per "na Bàrbara Serena", aquest nom que me ve donat per sa professió que tenia mon pare. Mom pare va quedar sense pare ni mare, necessitava qualcú que li fes ses feines, va conèixer ma mare i aviat se casaren. 

¿Heu tengut fills?

No he tengut fills i s'única família que me queda són es nebots.

¿Quines llengües sabeu?

Sé parlar es francès i es mallorquí; es castellà no el vaig aprendre.


¿Recordau com era sa vostra família, quina feina feien es vostres pares?

Ma mare va tenir en Miquel i des cap d´un any va tenir en Mateu. Després de na Margalida va tenir una nina que nomia Bàrbara com jo, però va morir. D´aqueixa nina va prendre dos infants a dida, perquè mon pare no guanyava molt i no bastava per mantenir es infants.

Ma mare quan m'alletava va ser dida de tres nines, tenia molta de llet i era molt bona al^.lota. Un dia va venir una senyora de França amb una nineta de sis mesos que plorava molt, perquè havia deixat sa dida allà i no li agradava es biberó. Ma mare va anar a plaça i allà va trobar una parenta que li va dir si volia prendre na Marieta, així nomia aquesta nina; li pagarien bé.

Varen dur na Marieta a ca nostra i tothom estava boig per ella. Na Marieta va venir molts d'anys per ca nostra, dinava amb noltros, fins i tot dormia amb jo i amb sa meva padrina, sa mare de ma mare, que va morir a cent un anys. Jo la cuidava; li rentava es peus i la duia a missa. En sortir de missa allò que més li agradava era fer una volta per sa plaça, perquè venien sabaters d'Alaró; a vegades se comprava unes espardenyes.

Ma mare, ¿sabeu què feia? Adobava roba que li duia sa gent. Tenia un cove de roba vella, d'una camisa vella en feia una de petita per a un al^.lot; també adobava calçons vells.Vàrem comprar una màquina de cosir, una Singer; ma mare s'asseia es horabaixes i cosia; qualque horabaixa anava a fer figues a Sóller, a can Perenyola, i es vespres adobava sa nostra roba.

Mon pare feia de fuster amb un germà seu, que li deien mestre Miquelet Marcús, però no guanyava a bastament. Sa feina de fuster d'un temps era molt dura. Havien d'esperar a comprar llenya i l'havien de forcar. Teníem una tia que vivia a Palma; es seu home feia de porter en es centre de la vila. Ma mare li va demanar si podia col^.locar mon pare de porter, perquè a Bunyola no podien mantenir sa família. Es conco Tomeu sabia que a Sóller demanaven un sereno; no era un sou molt alt, dues pessetes cada dia, però era segur, per això tota sa família anàrem a viure a Sóller; jo tenia quatre anys. Vàrem estar 21 anys a sa mateixa casa, una casa pobra. No teníem aigua, cada vespre es meu gemanet i jo anàvem amb una gerra a cercar-ne a sa plaça, a sa font de la vila. Es veïnats eren tan amables que per dinar mos daven un pitxer d'aigua fresca. Aquesta casa aviat mos va ser petita, mon pare va anar a veure na Tonina Maria, que vivia a Palma i tenia una altra casa més gran veïnada de sa nostra, la tenia llogada a un mallorquí que vivia amb una francesa. Qualque vegada s´home li pegava, l´encalçava per s´hort, jo ho veia; mai havia vist un home que pegàs a una dona

Mon pare a Sóller va arribar a ser molt conegut, cada dia feia moltes propines per anar a cridar sa gent, perquè en aquell temps hi havia sa diligència que partia a les quatre des dematí. Sa diligència anava per sa carretera nova, i quan arribaven a can Penasso canviaven es cavalls; qui volia davallar, davallava, i qui no, continuava cap a Palma. Molts de pics havien de deixar es cavalls perquè es coll de Sóller era molt dur per anar amb cavalls.

Mon pare sortia a les onze de ca nostra, vetlava s'hotel de devora s'estació per veure si hi anava qualque bandoler, perquè abans robaven més que ara. Un jove un poc espavilat, si podia pujava, i si trobava una habitació oberta se'n duia tot quant trobava.

¿On vos batiaren? ¿Qui eren es vostres padrins?

Vaig ser batiada a Bunyola. Des meus padrins només en record un, que era una germana de mon pare casada a cas Bolletí. Es padrins no tenien tanta d'importància com ara, no els record gaire; sa majoria ja són morts, només record que quan veníem a Bunyola les veia i les convidàvem a venir a Sóller. De vegades venien a caçar a Sóller, perquè a Sóller hi ha una possessió que se diu sa Coma; noltros coneixíem es amos, per això mos deixaven anar a caçar quan volíem.

¿Recordau sa vostra infantesa, es vostres jocs?

Jo jugava amb pepes de pedaç que ma mare em comprava. No d'aquelles que es trenquen; d'aquestes en vaig comprar jo de gran per a ses meves nebodes. Mon pare no era ric i només me podien comprar aquestes pepes.

Qualque pic es nins entre pobles veïnats se barallaven, però només s'insultaven. Es nins jugaven a bolles i sempre se barallaven. Ses bolles les feien ells,a  mateixos de fang. Ses nines i es nins jugaven a conillons a amagar.

Jo era una nina quan se va inaugurar es tren de Sóller. Varen fer una societat a sa casa de la vila per donar doblers, però com que noltros érem pobres, no en podíem donar.

¿Què recordau de sa vostra primera comunió?

Vaig combregar a Sóller. Ma mare me va fer un vestit que no era blanc. Només sa gent rica combregava de blanc. Jo volia combregar de blanc, però ella me va convèncer que no me convenia. Es meu vestit era de color platejat florejadet molt bell. Ma mare va dir:

- Pareix una senyora amb aquest vestit tan guapo.

És que pareixia de plata.

Mon pare va dir:

- Ara que tots heu combregat anirem a cas retratista, per fer-vos un retrat.  

¿Fins a quina edat anàreu a escola?

Vaig anar a escola fins es quinze anys, a ca ses monges escolàpies de Sóller, però no me'n record de cap amiga de s'escola. A s'escola hi vaig combregar, també m'ensenyaren de lletra, però sobretot a cosir i a brodar. S'escola era tota en mallorquí, però ses nines que anaven an es pensionat xerraven més en castellà. Ses pobres no hi podíem anar, an es pensionat, perquè pagaven molt més. Ses que hi anaven també hi podien menjar, si volien.

Sa planta primera era per a ses pobres, allà hi havia dues monges. Si passaves an es cap de dedins hi havia un menjador molt gran, on hi estaven ses riques.

Jo estic molt contenta d'haver-hi anat perquè m'ensenyaren de tot, de fer creueta... També allà me vaig fer es meu primer davantal, el vaig fer tot amb sa mà.

En es convent hi havia una mestra, era una de ca ses Sapes de Bunyola, que me va ensenyar moltes coses. A ma mare li agradava molt parlar amb ella.

¿Què recordau de sa vostra joventut, quina edat teníeu quan vareu començar a fer feina?

Allò que vull dir és que ma mare m'estimava molt, mai me va pegar. Record que un dia un capellà de cas Gordo havia de dir sa primera missa a Sóller; això era una gran festa. Quan vàrem sortir de missa, jo me vaig enredar (a ca nostra sempre dinàvem molt puntuals); amb això, vaig trobar mon pare que tot enfadat me va dir que ja havien dinat. Vaig quedar tota bea¹ ; mon pare me va dir que ma mare me pegaria, me vaig regirar; quan vaig arribar ma mare me va dir:

- Agenolla't aquí. Ara m'has de dir on eres!

Jo plorant li vaig dir que havia anat a veure sortir es capellà de cas Gordo, que avui deia sa primera missa, i ma mare me va perdonar i no me va dir res.

Es diumenges me deixaven sortir amb tres amigues, però ma mare sempre volia sebre on anàvem. Es altres dies no sortia.

De molt joveneta quan vaig acabar s´escola, ma mare va voler que començàs a fer feina per guanyar qualque cosa, així ho vaig fer i vaig guanyar-me sa vida com a brodadora fins que me vaig casar. Brodava per a en Pons i Bonet; estava devora es convent, eren devuit al·lotes que brodaven. Es vespres per guanyar tres pessetes cada mes feia punt de trau de camises amb un llum d'oli. Més envant posaren s'electricitat. Noltros abans de s'electricitat posàrem es gas, enceniem és gas, però jo per fer feina encenia es llum de petroli, amb aquest llum hi veia més. A Sóller, quan posaren s'electricitat, sa gent que la volia posava quatre cèntims dins un potet devora un espècie de comptador i s'encenia es llum, quan s'acabaven es doblers si volies més llum n' hi havies de posar.

Jo ja estava a França i ma mare encara no tenia electricitat. Un any que vaig tornar a Mallorca vaig xerrar amb un amic meu que feia feina a sa fàbrica d'electricitat, perquè la posàs a ca nostra. Ma mare va estar molt contenta.

Vaig veure inaugurar es tren de Sóller, va ser s'any que es casà sa meva germana, era pel Ram; sa meva germana el va estrenar. Sempre me'n recordaré que per s'inauguració mon pare me va comprar un ventall. Per Sóller va ser una bulla.

Vaig tenir es grip que va matar tanta de gent. A Sóller va ser gros; jo sentia a tothora es cotxe des morts que passava; hi havia cases que moriren tots. Jo el vaig agafar des meu germà Toni. A Sóller no bastava un metge, per això enviaren a demanar es metge Rovira, que era un bon metge, ell venia cada dia a veure'm. Vaig estar molt malament; vengueren a dur-me el Bon Jesús; cada dia no baixava de quaranta de febre. Un dia es metge Rovira va dir a ma mare que no hi havia medicines per fer-me baixar sa febre, i ell mateix va dir que me posassin una tovallola d'aigua freda damunt es ventre, això me va fer baixar sa febre i me vaig curar. Però vaig perdre es cabells, vaig perdre es caminar, ho vaig perdre tot, vaig estar molt de mesos per recuperar-me.

Es meu germà també se va curar, però dues veïnades meves se moriren de tanta de febre que tengueren.

¿Quina edat teníeu quan començareu a festejar? ¿Com va ser que coneguéreu es vostre home?

Fins que no vaig conèixer es meu home no volia sebre res des homes, me feien empegueir, no anava d'ells. Un dia vengué un jove a ca nostra, me va demanar per què no havia sortit per ses festes; jo li vaig dir que ma mare no ho volia.

Abans de conèixer es meu home, vaig conèixer un jove de Santa Maria que feia feina a Sóller. M'esperava cada dia quan sortia de sa feina. Ell venia per donar-mos notícies d'una tia que teníem a Santa Maria. Fins que un dia ma mare li va dir:

- Joan, això que fas d'esperar na Bàrbara no ho vull, si tens res a dir vendràs a ca nostra.

I cada dia estava mitja horeta. Però va tenir es tifus i se va morir.

Vaig festejar vuit anys es meu home, ell volia muntar un comerç, però li faltaven doblers; un dia va venir i em va dir:

- Aquesta setmana vendran mon pare i ma mare, per demanar-te per casar. Mos casàrem per sa Fira, però com que érem un poc parents (sa seva padrina i sa meva eren germanes) vaig haver de pagar dispensa. Tenia 31 anys.

El vaig conèixer quan vengué un any pes casament d'una germana seva amb en Porro. Jo vaig anar an es casament, perquè era molt amiga de sa seva germana. No el coneixia, només coneixia en Gori, un germà seu. Quan vàrem haver dinat me digué:

- Mira, es joves volen anar a Alfàbia, jo no hi tenc gens d'interès, perquè ja ho conec (ell hi havia fet feina), però vull parlar amb tu.

Pes camí em va dir:

- Escolta jo vaig venir a Sóller s'altre dia, vaig demanar a ton pare per festejar-te; ton pare me va dir que sí, que bastava que fos fill de sa tia Tonina per agradar-li.

I així el vaig festejar vuit anys en en Tomeu, ell era a França i jo a Sóller; només mos escrivíem, esperava tenir prou doblers.

Un dia en Tomeu quan va tenir un bon comerç se va decidir a casar-se, va enviar son pare i sa mare per demanar-me per casar. Jo li deia “tia” a sa mare, perquè sa mare i sa meva padrina eren germanes. És curiós però jo coneixia més es seu germà Gori que a ell. Perquè erem un poc parents vaig haver de pagar dispensa per casar-me. Quan en Tomeu vengué mos casàrem.

A França hi vaig viure trenta-un any; allà m'hi vaig trobar molt bé, sa gent era molt amable. Teníem molta de gent fent feina per noltros.

¿Què recordau de sa Guerra Civil?

Vaig passar sa Guerra Civil espanyola a França. Durant sa guerra vaig demanar an es consolat per poder anar a Sóller; perquè mon pare estava molt malament; ho vaig sebre per un cosí meu. En es consolat me varen dir que per ventura a Barcelona no me deixarien passar. Però hi vaig poder entrar. Per anar-me'n no me volien deixar partir. Vaig anar a sa guardia civil de Sóller, i mon pare els va demanar un paper com mentres havia de tornar a França per problemes familiars. Amb jo mos n'anàrem cinc; vàrem jeure tots a dins es vaixell, en terra, perquè no hi havia lloc per a ningú.

¿I de sa guerra a França?

Sí, que vaig viure sa guerra des alemanys; tothom anava a sa guerra, se'n duien es joves. Record es bombardejos des anglesos; haguéssiu vist alemanys robar bicicletes per fugir.

Es alemanys bevien molt, entraven i se'n duien totes ses botelles de licor, entraven i noltros no podiem dir res. Quan n'entrava un en venien vint-i-un. Quan se varen haver acabat no vàrem tenir doblers per comprar-ne, i vàrem haver d'esperar que sa guerra s'acabàs.

Noltros veniem vi al detall, mos duien ses botelles i nostros les omplíem; si no duien botelles les pagaven amb sa condició que les havien de tornar quan eren buides. Teníem un ninet que s'encarregava de rentar ses botelles, així sempre les omplíem netes. Ningú mos va dir res mai.

Per venir a Espanya es alemanys mos havien de fer un passaport, si no no podíem venir. Es temps de sa guerra en vaig haver de demanar un per sa mort de mon pare.  

Ses franceses estaven geloses i feien lo que no importava fer. Era un desastre, perquè com es alemanys per matar no n'hi havia cap altres. Allò que feien es alemanys no n'hi ha cap de mallorquí capaç de fer-ho. Un dia a ca nostra mos posaren una bombeta, passà un alemany i va dir an es meu home que si la tocava el matarien. Se'n duien es jueus a peu, i no els vèiem pus.

Es meu home un dia me va dir:

- Aquesta clienta cada vespre se colga amb sos alemanys.

Ell la va conèixer per ses sabates. Un vespre la vérem aferrada amb un alemany.

Quan es alemanys se n'anaren, a totes aquelles dones que s'havien colgat amb ells les feren de tot: les tallaren els cabells i les exposaren públicament.

Quan es anglesos entraren haguésseu vist es alemanys, ses bicicletes i ses motos que robaven per fugir de Nantes; d'alemany no en va quedar cap. As cap d'un parell de mesos tot va quedar tranquil i es anglesos varen ser més forts que es alemanys.

¿Quins eren es menjars més comuns?

Jo feia menjar espanyol a França. Sempre procurava fer arròs, perquè an es homes els agradava molt. A ca nostra matàvem un porc i fèiem cuixot. D'aquell cuixot procurava que tothom en menjàs. Quan s'encetava fèiem fideus i hi posàvem un bocí de cuixot perhom; aquest mos durava quasi un any.

Per ses festes i diumenges sempre menjàvem arròs. Per ses festes de Pasqua fèiem panades i crespells; per Nadal coques de torró i coques de Nadal, però no sé com les feien. Ma mare tembé feia pa i amb so mateix llevat feia coques; sa coca era sa nostra darreria.

¿Quines són ses festes des poble que més recordau?

Record ses festes de sempre, per Nadal i per Pasqua. Per Nadal anàvem a matines però sa gent se retirava d'hora, perquè tenien fred i no tenien un bon abric. Sa primera missa la feien de bon matí, a les 5 i mitja; es diumenges en feien més, a les 7 o a les 8...

Sa festa de Sóller era sa Fira, venien roba i moltes coses però no en tenc molt de record. 

¿Sabeu cap cançó, o llegenda, relacionada amb Bunyola?

No tenc record de cap cançó o de cap glosa; tant jo com mon pare no vàrem ser cantadors.

Sa padrina no va ser molt rondallera, perquè va tenir molts de maldecaps; li mataren s'home. Es meu padrí anava de "cortes", feia carbó. Un dia anaren a Valldemossa a fer ses "cortes" i tallaven sa llenya per fer sa sitja, allà el trobaren assegut, mort. Sa padrina tenia tres filles, i passà a fer feina a Son Trobat.

En aquell temps venien glosadors, però jo no me'n record. També venia un home que venia loteria.

¿Com anàveu vestida quan éreu jove?

No vaig anar mai vestida de pagesa, només ma mare hi anava. Duia un mocador pes coll i pes cap unes faldes llargues. Un dia me va fer una capa amb un coll fins an es genolls per quan fes molt de fred.

¿Què recordau de sa vida des poble quan éreu jove?

Jo sa vida des poble de Bunyola quasi no l'he coneguda, sa de Sóller un poc. A Bunyola hi venia quan no hi havia escola, per estar amb sa padrina, i no coneixia quasi ningú, sempre estava amb sa padrina. A Bunyola només hi venia en s'estiu, quan jo no tenia escola.

Bunyola era molt rústic, hi havia unes barreres, aquí on hi ha es bar París, i tancaven Bunyola. Jo he conegut es fossar de l'església. I tot era hort, era s'hort de Son Garcies, quasi no hi havia camins.

Sa carretera de Bunyola era un camí molt estret. Ara l'han eixamplat molt, abans només hi podia passar un carro.

Aquesta finca de can Mas estava a sa plaça, estava en es centre, devora l'església. Jo he coneguda de quina manera ses bísties damunt s'era batien es blat, en un lloc que li deien “ses Alzinetes de can Mas”, jo hi anava amb sa meva padrina.

En es camí de Calbet hi havia poques cases, aquí on vivim noltros i sa Vacal, que per un caminet hi anàvem a cercar sa llet. Eren cases molt baixetes, només d'una planta; ni hi havia finestres, entraves i hi havia un arc, sa xemenia, es rentador de pedra en es racó. Passaven sa bístia per dins sa casa per anar a sa terra. Després hi havia una escaleta que anava a ses cambres i an es porxo.

Davant ca nostra hi havia can Fil, que tenia terra i figueres de moro, on tothom hi venia a tirar sa brutor; primer no hi havia femeters. Tampoc sa gent no feia tant de fems com ara, tot estava més net, no hi havia res asfaltat, tothom cada dia esquitava amb aigua i agranava. Si tenien animals tots ses restes de menjar anaven an es animals i feien fems. No hi havia plàstics, només hi havia pots de llet.

Jo baixava a Palma amb sa diligència, sa carretera era molt guapa però jo me marejava molt, es cotxer sempre me passava davant. Dins sa diligència hi cabien devers mitja dotzena de persones. He conegut sa plaça des toros, també he conegut sa murada de Palma; sa murada tancava sa ciutat.

A França no hi havia gent de Bunyola, però sí d'altres pobles, tenia amics d'Andratx i de s'Arracó.

Bunyola era més senyora; tothom tenia un bocí de terra per menjar. En canvi, a Sóller eren més pobres. A Bunyola es feia més oli que a Sóller, perquè Sóller és més muntanyosa i hi fa més mal anar.

1 Probablement és el francès bée ‘badada’, usat en la locució bouche bée ‘boca badada’.