FRANCINA JAUME GUARDIOLA

Amb la col·laboració de Jaume Corbera Pou
Creative Commons License

Els escrits de http://gentdebunyola.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

Gregori Estarelles Alenyà

Bunyola 1910 - 2009
 
¿Per quin malnom vos coneixen a Bunyola? 
Si t'he de dir sa veritat, me diuen en Gori de s’Estació, perquè compte de compte tenia vint anys quan vaig anar allà.

¿I es vostres pares d’on eren?  
Tots dos eren bunyolins.

¿I quina feina feien? 
Mon pare feia de gerrer i ma mare a ca seva. Me contaven que quan era es temps anaven a collir. Ma mare també sabia cosir, però sempre a ca nostra. Cap des dos havia anat a escola, mon pare sabia llegir (no sé com n’havia aprés), però ma mare no.

¿A quin carrer vàreu viure de petit?  
En es carreró de Sant Pere. I vaig néixer en una travessia des carrer d'Orient; allà també hi varen nèixer dos germans meus, però tots dos se varen morir.

¿Éreu molts de germans? 
Sempre vàrem ser tres, perquè en aquell temps molts d’infants naixien i se morien. Només vaig mamar de ma mare, biberó no en vaig prendre. Encara va criar altres infants, un de Bunyola, es qui era es secretari, en Pedro, i una nina de Sóller.
Tots vàrem ser batiats a Bunyola, es meus padrins també eren bunyolins. Sa meva padrina era sa mare de mon pare, i es meu padrí era son pare de ma mare.

¿Quin record teniu de sa vostra infantesa?  
Jo sempre vaig anar a escola. Perquè en es 11 anys vaig anar amb sos frares a  Llucmajor, hi vaig estar dos anys. Allà fèiem més, quasi quasi, cantar que no estudiar, perquè a Llucmajor quasi cada dia hi havia un funeral. Llavonses vaig estar un any a Palma, i de Palma vaig venir a Bunyola. Vaig anar amb D. Rafel Colom fins an es 11 anys (només vaig arribar fins an es grau mitjà). Era un bon home que me va ensenyar molt, tot lo que sé m'ho va ensenyar ell. Perquè resultava que a Bunyola primer fèiem escola es vespres, baldament anassis a fer feina podies anar a  escola es vespres,jo vaig fer es grau preparatori, elemental, grau mitjà, i es grau superior ja no hi vaig arribar. Ell an es més avançats mos enviava an es de darrere, mos deia: “tu ves a fer escola en aquell”, ¨tu ves a demanar sa lliçó en aquell. ¨Ell era pillo, perquè deia: “Mem tu vine, digue'm sa lliçó”, “¿Que l'ha sabuda? Sí, sí.” Si no la sabia cridava aquell que la hi havia demanat i i el renyava.  Bé se valia d'això.

¿A què jugàveu ?  
En aquell temps es al·lots jugàvem a bolles, a cércols N’hi havia que el tenien de ferro fet pes ferrer, d’altres de fusta. Llavonses també a baldufes i a córrer. Jugàvem principalment a sa plaça, perquè sa plaça no era forta, era de terra i de carbonissa. De ses cimenteres duien sa terra més fina i la tiraven damunt sa plaça, i ho piconaven un poc, i jugavem allà damunt. També davant l’església. Jo en es frares ja vaig començar a jugar un poc a la pilota, quan vàrem a ser a qui anàvem a jugar davant Can Penasso. Ses parelles que festejaven venien, perquè primer es que festejaven se passejaven, ara no se passegen, ara no veig ningú, però en aquell temps tothom  se passejava ells venien i noltros jugàvem, i així mos entreteníem. També es que festejaven tenien molt es costum de veure passar es tren, hi havia una paret, se seien allà i se distreien, no hi havia res pus.
¿Què recordau de sa Primera Comunió? 
Vaig combregar a Bunyola; no feien berenar, però jo record que férem un berenar a ca nostra, una ensaïmadeta, (perquè jo ensaïmades n'he vistes sempre) i un poc de xocolata, i cadascú a ca seva.
  
¿A quina edat començàreu a fer feina? 
En es catorze anys vaig començar a fer feina a sa Fàbrica. Era una fàbrica de roba, sobretot fèiem vellut. Jo vaig començar en una màquina que se deia es raspall, i guanyava dues pessetes cada dia.
Llavonses es senyor... Hi havia unes màquines de tallar que feien aquell bordó que fa es vellut, eren unes màquines que duien un ganivets, dos-cents ganivets, perquè sa peça de sa roba feia noranta o metro, i es que hi havia que era en Joan Morei, cada punt se feia un tall a sa mà, amb una paraula no va servir. I es senyor me va agafar i me va dir:
- ¿T'agradaria fer aquesta feina?
Jo li vaig dir que ho provaria. Ara no es per dir-ho, però aquest mal que tenc en es ulls és d'aquesta màquina, perquè havia de mirar... Posaven sa peça de roba, anava per damunt uns corrons, hi havia un eix que duia un ganivetets rodons, però en duia devers dos-cents, figura't, havien de fer allò tan petit... Jo vaig dir “ho provaré”, i vaig començar primer de tot a mirar es corrons, i tan fix havia de mirar que sa vista me fallà
Vaig fer feina a sa fàbrica fins que va esclatar es moviment, dia per dia. Perquè es cap de s'Estació deien que era roig, però jo el tenia per un home tan bo o més que jo, però vaja, amb això no m'hi puc posar. Jo tenia bo amb l'amo en Pere Antoni Perús, i quan vaig saber que havien de llevar es cap, li vaig dir si no podria passar an es tren. En es mateix moment que havien de tancar es cap, ja n'hi va haver dos o tres de Bunyola que ho demanaren. Varen dir: “Bé, anirem a uns examens.” I es exàmens varen ser de fer tres o quatre comptes, i jo d'aixó me'n desfeia, i vaig passar. Es mateix dia des exàmens ja me varen dir “dilluns ja pots començar”. Me varen explicar com anava tot, i cada deu dies fèiem sa caixa, d'allò que entrava i ses despeses. Perquè en aquell temps no hi havia turisme, tots es treballadors agafaven es tren.
En es tren sempre hi havia molt de trull, també duia mercaderia: embarcaven ciment, feixines, clovelles d’ametla, metro… tot allò que se presentava. Es tren vivia de ses mercaderies i des poc passatge. De Sóller també davallaven i pujaven, tenia molta de vida, més que ara. Perquè ara es es turisme de Sóller que l'aguanta.
Hi vaig estar 37 anys. Gràcies a Déu mai no vàrem tenir cap desgràcia, vaig tenir molta de sort. Bé qualque coseta hi havia, empènyer vagons, i col·locar ses vies. Vaig tenir un bon ajudant, mestre Antoni Ballester.
Es tren funcionava tal com ara. Primer funcionava amb vapor, només el coneixia de veure’l passar. Però quan jo hi vaig ser ja feia un grapat d’anys que marxava aquest tren.
Ma mare, al cel sia, tenia a dinar gent de sa brigada que feien feina a ses vies, allò li devia donar quatre doblers. Perquè ma mare era una dona de sa peça, no deixava perdre res.

¿On féreu es servici?
No en vaig fer, vaig sortir d’excedent de cupo; en vaig fer un poc quan va esclatar es moviment, a tots mos cridaren i vàrem haver d'anar a Palma, on mos ensenyaren un poc d'instrucció; mos donaren una cartilla, i una creueta i tot, no sé per on és, era de ferro.

¿Com coneguéreu sa vostra dona
La vaig conèixer per ventura, tenia vint-i-dos anys, me vaig casar en es vint-i-cinc. Anaven a Lluc a peu, però, hi havia el sen Guillem Llameta, que estava en aquest carrer [Pare Colom], i duien dues someretes per dur es trastos, i per si se cansaven.
S'any que hi vaig anar vaig conèixer sa dona. Sa qüestió, quan vàrem ser dins Coma-sema, (en aquell temps jo duia espardenyes catalanes; ara figura't, ja les duia mig espenyades), vaig dir a l'amo en Guillem: ¨Jo, l'amo en Guillem, ja no puc pus. ¿Que podria qualcar damunt una somereta?”, ell me va dir que sí, i a l'instant sa meva dona tampoc podia pus, i també va pujar a s'altra somereta, i sa qüestió que jo amb aquella al·lota que no havia conversat mai amb ella, vàrem començar a conversar, mos férem amics, i mos casàrem.
Varem estar casats vint-i-vuit anys. Mos casàrem a Bunyola, va ser es vicari Fundo, D. Miquel Rosselló a sa capella de la Purísima. Vàrem fer es berenar a ca n'Aguilena; record que menjàrem xocolata i ensaïmades, jo tenia una cosina que feia gelat, i va fer gelat per a tothom. Però no en feien, només xocolata i ensaïmades.

Com era sa vida des poble quan éreu jove. 
Quan era jove, Bunyola sa salvava perquè hi havia sa fàbrica, hi devien anar quaranta o cinquanta al·lotes. Però es poble se servia d'anar a collir a ses possessions, oliva, ametles. Me'n record que ses fabricantes quan venia una festa també aprofitaven sa festa per anar a collir.
An es carboners no els coneixia molt, però n'hi havia ferm, Bunyola és un poble de carboners.
A Bunyola jo he conegut, de cafès, Can Cosme, Can Pep Veta, Can Ripoll, Cas Ferrer, Can Pericàs, Can Lluc i molts més. En aquell temps no hi havia altre entreteniment.

¿Què me podeu contar de sa Guerra Civil? 
Jo només he conegut en Vermell, que era es germà d'en Credo es municipal i el mataren. També n'hi va haver un o dos de tancats de can Nadal, es batle i en Bernat; aquests els tancaren, però no hi va haver molta cosa.
Tampoc  molta de gana, hi havia molt d'estraperlo, perquè no se'n varen témer de res. També se'n feia en es tren, per tot allà on podien. Sa gent s'espavilava, gent que anava a un poble i tu me duràs això i jo te donaré això altre. Jo amb so tren he vist botar oli, pujar i davallar moltes coses, però jo feia es beneit.

¿Com era ca vostra quan éreu petit? 
Ui, una casa que hi havia es trispol que no estava enrajolat, que era de ciment. Perquè només me'n record allà on estava a la darreria, de ses altres bandes ja no me'n record. Però ca nostra era una casa ¿no m'entens? que no hi havia rajoles ni res, tampoc hi havia quarto de bany; ca, no ho coneixíem an això, anàvem an es grifó, perquè de grifons n'hi havia pes poble, ompliem es cossiet d'aigua i quasi, quasi amb sa mateixa aigua mos rentàvem tots. Perquè jo a s'estació havia de pujar s'aigua a poalades, i una darrera s'altra si s'aigua era molt bruta la tornaven a canviar i la tiraven dins s'excusat i vénga.
Es mobles eren molt senzillets, ses cases eren molt senzilles, i a ca nostra es mobles ja eren des guapos.

¿Què recordau des menjar? 
Sa gent menjava principalment de fideus, d'arròs i de sopes. Ses fabricantes totes duien unes greixoneretes de sopes,  quan arribaven les posaven damunt sa màquina de vapor que era calenta i les se menjaven per berenar. Quasi totes berenaven de sopes.
Per sopar també menjàvem sopes, i per berenar a sa fàbrica també berenava de sopes, jo he menjat tres pics sopes en so dia. També menjàvem molt de llegum, perquè a Bunyola hi havia tota classe de llegum pequè en sembràvem i entre ses botigues i quatre amics mai mos ne faltava. De carn, poca, un pic a sa setmana per ventura; de peix sí, també en menjàvem, perquè hi havia peixateres que venien amb so tren a vendre peix a Bunyola. Jo figura't que  ho tenia de bé.

¿Com anava vestida la gent? 
Quan era nin vaig veure qualcú vestida de pagesa, però no gaire. Es homes anaven vestits sobretot amb roba de vellut; aleshores es vellut s'emprava molt, era allò que hi havia més.
¿I de ses festes de Bunyola què me podeu contar?
Ses festes jo sempre les he viscudes com un diumenge. Sa festa més important des poble era naturalment Sant Mateu. Record jo sempre he vist corregudes, perquè futbol no n'hi havia llavor. Perquè jo he vist es carrers sense esfaltar, eren de terra i de pedres a vegades hi passava es cilindre, sa gent hi tirava aigo per sa pols, i arribava a tornar fort. De can Nadal fins a sa plaça no hi havia cases i es  carrer feia una volta, sa gent hi tirava porqueria. Devora es carrer de ca ses monges hi havia arbres, i molts d'anys corríem damunt es rostoll. 
Sa plaça tampoc era com ara, es carros hi duien terra i damunt sa terra hi tiraven carbonissa, ara figura't quina cosa més negra. Damunt sa plaça hi anaven ses al·lotes amb sos infants, figura't com se posaven, bruts com un carbó; però, això si, forts.
Per Pasqua i per Nadal anàvem a missa. Estàvem subjectes an es capellans, havíem de fer allò que es capellans mos deien.
A Bunyola també fèiem teatre; record sa companyia de la Unión, i aquí on és ara sa farmàcia era un teatre, i s'altre era on és ara es bar Central. Feien comèdia i sarsueles. Jo sé un poc de música, jo tocava s'oboè, jo tocava amb un director que era en Picor, llavors va venir un Moranta que era músic des soldats. Es metge Toni era s'ajudant, quan faltava es director mos dirigia es metge Toni.

¿Quin canvis veis a Bunyola de quan éreu jove a ara?
Primer es joves passaven gust de tot, de festejar, de passejar, llavors mos passejàvem, perquè a Bunyola no hi havia res pus, i ara no hi ha gaire més. Jo te diré que avui en dia es joves han tengut més sortida cap a Palma, per això no van de festejar ni de res.
També veig que Bunyola ha canviat per complet, en aquell temps sempre que anaves a demanar a s'Ajuntament quants d'habitants hi havia sempre te deien 2.007, així a ull, i ara no sé quants devem ser. Ara figura't ses cases que han hagut de fer per tanta de gent com hi ha ara a Bunyola, pequè tot es carrer de d'Estació es nou, no hi havia cases, només sa de ca la Senyra Penassa, cas metge Penàs, això ja estava fet. Jo amb so metge Penàs erem molt amics, era un home exemplar, era un gran metge, tothom estava content d'ell, li era igual si no estaves apuntat amb ell, sempre que tenies qualsevol cosa hi podies anar i ell te mirava, mai cobrava.

¿Quines són ses vostres aficions? 
Sa meva gran afició sempre va ser jugar a futbol. Hi vaig jugar fins que me vaig posar a festejar, i quan vaig començar a festejar ho vaig deixar. Ja ho veus vaig haver de triar o una cosa o s'altra.