Bunyola 1910 - 2009
Si t'he de dir sa veritat, me diuen en Gori de s’Estació, perquè compte de compte tenia vint anys quan vaig anar allà.
¿I es vostres pares d’on eren?
Tots dos eren bunyolins.
¿I quina feina feien?
Mon
pare feia de gerrer i ma mare a ca seva. Me contaven que quan era es
temps anaven a collir. Ma mare també sabia cosir, però sempre a ca
nostra. Cap des dos havia anat a escola, mon pare sabia llegir (no sé
com n’havia aprés), però ma mare no.
¿A quin carrer vàreu viure de petit?
En
es carreró de Sant Pere. I vaig néixer en una travessia des carrer
d'Orient; allà també hi varen nèixer dos germans meus, però tots dos se
varen morir.
¿Éreu molts de germans?
Sempre
vàrem ser tres, perquè en aquell temps molts d’infants naixien i se
morien. Només vaig mamar de ma mare, biberó no en vaig prendre. Encara
va criar altres infants, un de Bunyola, es qui era es secretari, en
Pedro, i una nina de Sóller.
Tots
vàrem ser batiats a Bunyola, es meus padrins també eren bunyolins. Sa
meva padrina era sa mare de mon pare, i es meu padrí era son pare de ma
mare.
¿Quin record teniu de sa vostra infantesa?
Jo
sempre vaig anar a escola. Perquè en es 11 anys vaig anar amb sos
frares a Llucmajor, hi vaig estar dos anys. Allà fèiem més, quasi
quasi, cantar que no estudiar, perquè a Llucmajor quasi cada dia hi
havia un funeral. Llavonses vaig estar un any a Palma, i de Palma vaig
venir a Bunyola. Vaig anar amb D. Rafel Colom fins an es 11 anys (només
vaig arribar fins an es grau mitjà). Era un bon home que me va ensenyar
molt, tot lo que sé m'ho va ensenyar ell. Perquè resultava que a
Bunyola primer fèiem escola es vespres, baldament anassis a fer feina
podies anar a escola es vespres,jo vaig fer es grau preparatori,
elemental, grau mitjà, i es grau superior ja no hi vaig arribar. Ell an
es més avançats mos enviava an es de darrere, mos deia: “tu ves a fer
escola en aquell”, ¨tu ves a demanar sa lliçó en aquell. ¨Ell era pillo,
perquè deia: “Mem tu vine, digue'm sa lliçó”, “¿Que l'ha sabuda? Sí,
sí.” Si no la sabia cridava aquell que la hi havia demanat i i el
renyava. Bé se valia d'això.
¿A què jugàveu ?
En
aquell temps es al·lots jugàvem a bolles, a cércols N’hi havia que el
tenien de ferro fet pes ferrer, d’altres de fusta. Llavonses també a
baldufes i a córrer. Jugàvem principalment a sa plaça, perquè sa plaça
no era forta, era de terra i de carbonissa. De ses cimenteres duien sa
terra més fina i la tiraven damunt sa plaça, i ho piconaven un poc, i
jugavem allà damunt. També davant l’església. Jo en es frares ja vaig
començar a jugar un poc a la pilota, quan vàrem a ser a qui anàvem a
jugar davant Can Penasso. Ses parelles que festejaven venien, perquè
primer es que festejaven se passejaven, ara no se passegen, ara no veig
ningú, però en aquell temps tothom se passejava ells venien i noltros
jugàvem, i així mos entreteníem. També es que festejaven tenien molt es
costum de veure passar es tren, hi havia una paret, se seien allà i se
distreien, no hi havia res pus.
¿Què recordau de sa Primera Comunió?
Vaig
combregar a Bunyola; no feien berenar, però jo record que férem un
berenar a ca nostra, una ensaïmadeta, (perquè jo ensaïmades n'he vistes
sempre) i un poc de xocolata, i cadascú a ca seva.
¿A quina edat començàreu a fer feina?
En
es catorze anys vaig començar a fer feina a sa Fàbrica. Era una fàbrica
de roba, sobretot fèiem vellut. Jo vaig començar en una màquina que se
deia es raspall, i guanyava dues pessetes cada dia.
Llavonses
es senyor... Hi havia unes màquines de tallar que feien aquell bordó
que fa es vellut, eren unes màquines que duien un ganivets, dos-cents
ganivets, perquè sa peça de sa roba feia noranta o metro, i es que hi
havia que era en Joan Morei, cada punt se feia un tall a sa mà, amb una
paraula no va servir. I es senyor me va agafar i me va dir:
- ¿T'agradaria fer aquesta feina?
Jo
li vaig dir que ho provaria. Ara no es per dir-ho, però aquest mal que
tenc en es ulls és d'aquesta màquina, perquè havia de mirar... Posaven
sa peça de roba, anava per damunt uns corrons, hi havia un eix que duia
un ganivetets rodons, però en duia devers dos-cents, figura't, havien
de fer allò tan petit... Jo vaig dir “ho provaré”, i vaig començar
primer de tot a mirar es corrons, i tan fix havia de mirar que sa vista
me fallà
Vaig
fer feina a sa fàbrica fins que va esclatar es moviment, dia per dia.
Perquè es cap de s'Estació deien que era roig, però jo el tenia per un
home tan bo o més que jo, però vaja, amb això no m'hi puc posar. Jo
tenia bo amb l'amo en Pere Antoni Perús, i quan vaig saber que
havien de llevar es cap, li vaig dir si no podria passar an es tren. En
es mateix moment que havien de tancar es cap, ja n'hi va haver dos o
tres de Bunyola que ho demanaren. Varen dir: “Bé, anirem a uns
examens.” I es exàmens varen ser de fer tres o quatre comptes, i jo
d'aixó me'n desfeia, i vaig passar. Es mateix dia des exàmens ja me
varen dir “dilluns ja pots començar”. Me varen explicar com anava tot,
i cada deu dies fèiem sa caixa, d'allò que entrava i ses despeses.
Perquè en aquell temps no hi havia turisme, tots es treballadors
agafaven es tren.
En
es tren sempre hi havia molt de trull, també duia mercaderia:
embarcaven ciment, feixines, clovelles d’ametla, metro… tot allò que se
presentava. Es tren vivia de ses mercaderies i des poc passatge. De
Sóller també davallaven i pujaven, tenia molta de vida, més que ara.
Perquè ara es es turisme de Sóller que l'aguanta.
Hi
vaig estar 37 anys. Gràcies a Déu mai no vàrem tenir cap desgràcia,
vaig tenir molta de sort. Bé qualque coseta hi havia, empènyer vagons,
i col·locar ses vies. Vaig tenir un bon ajudant, mestre Antoni
Ballester.
Es
tren funcionava tal com ara. Primer funcionava amb vapor, només el
coneixia de veure’l passar. Però quan jo hi vaig ser ja feia un grapat
d’anys que marxava aquest tren.
Ma
mare, al cel sia, tenia a dinar gent de sa brigada que feien feina a
ses vies, allò li devia donar quatre doblers. Perquè ma mare era una
dona de sa peça, no deixava perdre res.
¿On féreu es servici?
No en vaig fer, vaig sortir d’excedent de cupo;
en vaig fer un poc quan va esclatar es moviment, a tots mos cridaren i
vàrem haver d'anar a Palma, on mos ensenyaren un poc d'instrucció; mos
donaren una cartilla, i una creueta i tot, no sé per on és, era de
ferro.
¿Com coneguéreu sa vostra dona?
La
vaig conèixer per ventura, tenia vint-i-dos anys, me vaig casar en es
vint-i-cinc. Anaven a Lluc a peu, però, hi havia el sen Guillem
Llameta, que estava en aquest carrer [Pare Colom], i duien dues
someretes per dur es trastos, i per si se cansaven.
S'any
que hi vaig anar vaig conèixer sa dona. Sa qüestió, quan vàrem ser dins
Coma-sema, (en aquell temps jo duia espardenyes catalanes; ara
figura't, ja les duia mig espenyades), vaig dir a l'amo en Guillem: ¨Jo,
l'amo en Guillem, ja no puc pus. ¿Que podria qualcar damunt una
somereta?”, ell me va dir que sí, i a l'instant sa meva dona tampoc
podia pus, i també va pujar a s'altra somereta, i sa qüestió que jo amb
aquella al·lota que no havia conversat mai amb ella, vàrem començar a
conversar, mos férem amics, i mos casàrem.
Varem
estar casats vint-i-vuit anys. Mos casàrem a Bunyola, va ser es vicari
Fundo, D. Miquel Rosselló a sa capella de la Purísima. Vàrem fer es
berenar a ca n'Aguilena; record que menjàrem xocolata i ensaïmades, jo
tenia una cosina que feia gelat, i va fer gelat per a tothom. Però no
en feien, només xocolata i ensaïmades.
Com era sa vida des poble quan éreu jove.
Quan
era jove, Bunyola sa salvava perquè hi havia sa fàbrica, hi devien anar
quaranta o cinquanta al·lotes. Però es poble se servia d'anar a collir
a ses possessions, oliva, ametles. Me'n record que ses fabricantes quan
venia una festa també aprofitaven sa festa per anar a collir.
An es carboners no els coneixia molt, però n'hi havia ferm, Bunyola és un poble de carboners.
A
Bunyola jo he conegut, de cafès, Can Cosme, Can Pep Veta, Can Ripoll,
Cas Ferrer, Can Pericàs, Can Lluc i molts més. En aquell temps no hi
havia altre entreteniment.
¿Què me podeu contar de sa Guerra Civil?
Jo
només he conegut en Vermell, que era es germà d'en Credo es municipal i
el mataren. També n'hi va haver un o dos de tancats de can Nadal, es
batle i en Bernat; aquests els tancaren, però no hi va haver molta cosa.
Tampoc
molta de gana, hi havia molt d'estraperlo, perquè no se'n varen témer
de res. També se'n feia en es tren, per tot allà on podien. Sa gent
s'espavilava, gent que anava a un poble i tu me duràs això i jo te
donaré això altre. Jo amb so tren he vist botar oli, pujar i davallar
moltes coses, però jo feia es beneit.
¿Com era ca vostra quan éreu petit?
Ui,
una casa que hi havia es trispol que no estava enrajolat, que era de
ciment. Perquè només me'n record allà on estava a la darreria, de ses
altres bandes ja no me'n record. Però ca nostra era una casa ¿no
m'entens? que no hi havia rajoles ni res, tampoc hi havia quarto
de bany; ca, no ho coneixíem an això, anàvem an es grifó, perquè de
grifons n'hi havia pes poble, ompliem es cossiet d'aigua i quasi, quasi
amb sa mateixa aigua mos rentàvem tots. Perquè jo a s'estació havia de
pujar s'aigua a poalades, i una darrera s'altra si s'aigua era molt
bruta la tornaven a canviar i la tiraven dins s'excusat i vénga.
Es mobles eren molt senzillets, ses cases eren molt senzilles, i a ca nostra es mobles ja eren des guapos.
¿Què recordau des menjar?
Sa
gent menjava principalment de fideus, d'arròs i de sopes. Ses
fabricantes totes duien unes greixoneretes de sopes, quan arribaven
les posaven damunt sa màquina de vapor que era calenta i les se
menjaven per berenar. Quasi totes berenaven de sopes.
Per
sopar també menjàvem sopes, i per berenar a sa fàbrica també berenava
de sopes, jo he menjat tres pics sopes en so dia. També menjàvem molt
de llegum, perquè a Bunyola hi havia tota classe de llegum pequè en
sembràvem i entre ses botigues i quatre amics mai mos ne faltava. De
carn, poca, un pic a sa setmana per ventura; de peix sí, també en
menjàvem, perquè hi havia peixateres que venien amb so tren a vendre
peix a Bunyola. Jo figura't que ho tenia de bé.
¿Com anava vestida la gent?
Quan
era nin vaig veure qualcú vestida de pagesa, però no gaire. Es homes
anaven vestits sobretot amb roba de vellut; aleshores es vellut
s'emprava molt, era allò que hi havia més.
¿I de ses festes de Bunyola què me podeu contar?
Ses
festes jo sempre les he viscudes com un diumenge. Sa festa més
important des poble era naturalment Sant Mateu. Record jo sempre he
vist corregudes, perquè futbol no n'hi havia llavor. Perquè jo he vist
es carrers sense esfaltar, eren de terra i de pedres a vegades hi
passava es cilindre, sa gent hi tirava aigo per sa pols, i arribava a
tornar fort. De can Nadal fins a sa plaça no hi havia cases i es
carrer feia una volta, sa gent hi tirava porqueria. Devora es carrer de
ca ses monges hi havia arbres, i molts d'anys corríem damunt es
rostoll.
Sa
plaça tampoc era com ara, es carros hi duien terra i damunt sa terra hi
tiraven carbonissa, ara figura't quina cosa més negra. Damunt sa plaça
hi anaven ses al·lotes amb sos infants, figura't com se posaven, bruts
com un carbó; però, això si, forts.
Per Pasqua i per Nadal anàvem a missa. Estàvem subjectes an es capellans, havíem de fer allò que es capellans mos deien.
A
Bunyola també fèiem teatre; record sa companyia de la Unión, i aquí on
és ara sa farmàcia era un teatre, i s'altre era on és ara es bar
Central. Feien comèdia i sarsueles. Jo sé un poc de música, jo tocava
s'oboè, jo tocava amb un director que era en Picor, llavors va venir un
Moranta que era músic des soldats. Es metge Toni era s'ajudant, quan
faltava es director mos dirigia es metge Toni.
¿Quin canvis veis a Bunyola de quan éreu jove a ara?
Primer
es joves passaven gust de tot, de festejar, de passejar, llavors mos
passejàvem, perquè a Bunyola no hi havia res pus, i ara no hi ha gaire
més. Jo te diré que avui en dia es joves han tengut més sortida cap a
Palma, per això no van de festejar ni de res.
També
veig que Bunyola ha canviat per complet, en aquell temps sempre que
anaves a demanar a s'Ajuntament quants d'habitants hi havia sempre te
deien 2.007, així a ull, i ara no sé quants devem ser. Ara figura't ses
cases que han hagut de fer per tanta de gent com hi ha ara a Bunyola,
pequè tot es carrer de d'Estació es nou, no hi havia cases, només sa de
ca la Senyra Penassa, cas metge Penàs, això ja estava fet. Jo amb so
metge Penàs erem molt amics, era un home exemplar, era un gran metge,
tothom estava content d'ell, li era igual si no estaves apuntat amb
ell, sempre que tenies qualsevol cosa hi podies anar i ell te mirava,
mai cobrava.
¿Quines són ses vostres aficions?
Sa
meva gran afició sempre va ser jugar a futbol. Hi vaig jugar fins que
me vaig posar a festejar, i quan vaig començar a festejar ho vaig
deixar. Ja ho veus vaig haver de triar o una cosa o s'altra.